HOMILIA DG-FS-C-PENTECOSTA
DE BABEL A JERUSALEM (Ac 2,1-11)

¿Com parlar de l’Esperit Sant? A l’Escriptura, se’l compara amb unes llengües de foc, amb un vent impetuós, amb un so que ve del cel, amb un foc interior, amb una deu d’aigua viva... Necessitem imatges per expressar allò que està més enllà de tota imatge: l’alè de Déu que fa bategar el cor del nostre món. El relat dels Fets dels Apòstols ens recorda un altre conegut relat de l’Antic Testament: la construcció de la torre de Babel.

La humanitat a Babel

A Babel, tothom parlava la mateixa llengua. Els habitants d’aquella ciutat decideixen emprendre la construcció d’una torre que arribi fins el cel. Sembla que Déu té almenys dues raons mirar d’impedir-ho.

Primera, perquè no ens podem ficar Déu a la butxaca amb construccions faraòniques. La humanitat s’equivoca quan posa tot el seu afany a fer-se un duplicat de la porta del cel, anem errats quan volem obtenir per dret o per mèrit allò que ens correspon per do. Adam i Eva van caure a la seva manera en la mateixa temptació: un Déu previsible, un Déu al nostre servei, un Déu a l’abast.

Segona, perquè la unió no la fa el fet que siguem tots iguals, tots uniformats, tots amb la mateixa llengua, la mateixa cultura, el mateix color de pell... A Déu no li agraden els projectes visionaris que li volen emmenar la plana, que pretenen redissenyar una humanitat perfecta, sense fissures, sense la molesta tara de la diversitat. Déu prefereix l’aparent desordre d’una humanitat en camí a l’ordre postís d’una humanitat uniformada. A Babel, Déu desafia la humanitat per tal que camini vers la unitat a través del reconeixement de la seva diversitat. Déu emplaça la humanitat a fugir de la il·lusió d’una paraula monocroma i a descobrir la rica policromia d’una paraula plena de matisos.

La humanitat a Jerusalem

A Jerusalem, els deixebles fan de pal de paller d’una nova humanitat convocada per una Paraula plena de matisos. L’aparent desordre d’una humanitat en camí es dóna cita aquell dia a Jerusalem: gent que prové “de totes les nacionalitats que hi ha sota el cel” es troben a Jerusalem aquell dia per a sentir, cadascú en la seva pròpia llengua, aquesta Paraula plena de matisos.

A Babel, enmig de la confusió, cadascú escoltava la seva llengua com si fos aliena. En canvi, a Jerusalem, cadascú escolta la llengua de l’altre com si fos la seva pròpia. Heus ací el miracle d’una paraula no segrestada, una paraula lliure, una paraula que és com una ventada violenta que penetra i omple tota la casa, una paraula com unes llengües de foc que no pots agafar amb les mans perquè et cremaries.

A Babel, moltes paraules eren segrestades per una sola llengua; a Jerusalem, una sola paraula s’expressa en totes les llengües. ¿Què és el que fa possible aquest gir radical? ¿Quin és el camí que ens porta de Babel a Jerusalem?

De Babel a Jerusalem

A Babel, la humanitat vol ficar la diversitat humana en una sola torre que arribi fins el cel. La humanitat eternament referida a ella mateixa com un absolut. Déu impedeix que la humanitat s’esllavissi per aquest pendent vertiginós. ¡Un món ple de llombrígols! ¡Quin vertigen! Sembrant la confusió, Déu evita aquesta delirant caiguda de l’home vers sí mateix.

A Babel, es construeix una torre que, paradoxalment, porta la humanitat cap avall; a Jerusalem, en canvi, es destrueix una “torre” que porta la humanitat cap amunt. La humanitat enaltida de Babel no resisteix la visió de la humanitat crucificada a Jerusalem. Jesús crucificat fa impossible tot intent d’elevar la humanitat sobre ella mateixa en forma piramidal. Jesús crucificat és la confusió definitiva de tots els nostres projectes de construir una humanitat a ras de cel.

A Babel, la humanitat té una sola llengua on estan enllaunades totes les paraules; a Jerusalem, en canvi, ens és donada una Paraula on totes les llengües s’hi reconeixen. Jesús crucificat i ressuscitat és la paraula que l’Esperit pronuncia en totes les llengües i que cadascú pot escoltar en la seva pròpia. Jesús crucificat i ressuscitat és la Paraula que fa possible proclamar les grandeses de Déu en totes les llengües, sense que això suposi haver de lamentar ni les petiteses humanes ni la seva exuberant diversitat.

Una sola Paraula per totes les llengües, un sol Esperit per tots els carismes, un sol camí que porta la humanitat de la dispersió a la unitat i de la confusió a la comunió. Jesús crucificat i ressuscitat és el camí que porta la humanitat de Babel a Jerusalem.

HOMILIA DG-PQ-C07 L’ASCENSIÓ DEL SENYOR
SIGUES NÚVOL, MY FRIEND (Ac 1,1-11; Lc 24,46-53)

Després de tres anys i quaranta dies d’haver conviscut amb els deixebles, Jesús se’n va, endut per un núvol. ¿Què vol dir això? ¿Quin és el sentit d’aquest fi de festa?

¿Una cortina de fum?

Per a alguns, com l’André, el núvol pot ser el símbol d’un Déu il·lusori i fantasiós. Un cop acabada la funció, cau el teló, punt i final. No espereu res més perquè no hi ha res més, tornem a la crua realitat. Déu s’ha mostrat i ara torna al seu amagatall. Déu juganer, amant dels misteris i les cortines de fum. En definitiva, un Déu que il·lusiona els homes per un instant, però que desapareix quan més el necessiten. Si és Déu, ¿per què no es mostra d'una vegada i deixa de jugar a la puteta i la Ramoneta (amb perdó)? Si és Déu i ens estima, ¿com és que té tantes coses a amagar-nos? ¿És un envejós? Això no seria digne de Déu. Potser Déu no existeix i és per això que té molt a amagar, perquè en realitat no hi ha res a mostrar. El núvol, ¿no serà la cortina de fum que serveix de tapadora a un Déu inexistent?

Un núvol, no una nebulosa

El núvol de l’ascensió no és d’aquest tipus de núvol. És el núvol que planava sobre les aigües abismals el primer dia de la creació, com un presagi de l’acte diví que havia de separar la llum de les ombres, l’ordre del caos i la paraula del silenci. És el núvol que va conduir els jueus pel desert... És el núvol a l’interior del qual Moisès podia parlar amb Déu cara a cara... És el núvol que reposava sobre l’Arca de l’Aliança... És el núvol que va endur-se’n el profeta Elies... És el núvol del què surt la veu del Pare en el baptisme de Jesús: “aquest és el meu Fill, l’estimat, escolteu-lo”... És el núvol de l’Ascensió... I és el núvol en el què vindrà el Fill de l’home a la fi dels temps...

Conclusió immediata: l’objectiu d’aquest núvol no ha estat mai tapar, sinó revelar, mostrar, ensenyar i manifestar. Tot el contrari d’una cortina de fum o d’un teló que baixa. Déu no juga al cuita a amagar, més aviat esvaeix el fum i esquinça el vel del temple, perquè el veiem, però no com nosaltres ens el voldríem representar, sinó tal com és.

El núvol de la shekinà

Encara més. Aquest núvol porta un nom en hebreu: la “shekinà”, és a dir, la “presència de Déu”. La presència de Déu està representada a la Bíblia com un núvol. D’aquí podem extreure també unes quantes conclusions. Per començar, el núvol és un intermediari entre el cel i la terra. El núvol està format per l’aigua de la terra i l’aire del cel. Mirant només el cel podem ensopegar i mirant només la terra podem quedar miops. Mirant només el cel podem quedar enlluernats i mirant només la terra podem quedar aclaparats. Gràcies al núvol, no quedem enlluernats quan mirem Déu i no quedem aclaparats quan mirem la terra.

Segona conclusió: es tracta d’un núvol que toca terra, que no sobrevola la nostra terra a vista d’ocell, des d’on es veu sempre tan esplendorosa. Jesús ressuscitat no s’amaga en el núvol de la divinitat per quedar-se més amunt i més lluny dels homes, sinó per quedar-se més a prop i més endins del que mai havia estat... Sant Lleó Magne diu el següent: “Crist, quan va davallar al món, no abandonà el Pare i, quan pujà al cel, no abandonà els deixebles”, i afegeix encara “Crist va començar d’una manera inefable a ser més present, ara, quan ho era per la divinitat, que abans, quan ho era per la humanitat.” Qui entra en el núvol de la presència divina, torna a la realitat d’una manera encara més encarnada, estimant la terra i els qui l’habiten més que mai.

Sigues núvol, my friend

Encara una darrera conclusió: en el núvol, Déu només es deixa entreveure, no es deixa fàcilment representar. L’home vol tenir Déu a l’abast, vol modelar-lo amb les seves mans, com es modelen l’or i la plata, o els diners i les imatges tridimensionals, que pel cas no hi ha massa diferència. Déu no aprecia massa les imatges que l’home fa, perquè Déu aprecia massa la imatge que l’home és. Nosaltres no hem de fer-nos imatges de Déu, sinó que hem d’esdevenir la seva imatge, el tabernacle de la seva presència en el món. Aquest és el missatge que volen fer entendre els homes vestits de blanc als deixebles: "Homes de Galilea, ¿per què us esteu mirant al cel." No busqueu Déu en el núvol, sigueu vosaltres el núvol de la presència de Déu en el món.

Parafrasejant un recent spot publicitari diríem: “no miris el núvol, sigues tu el núvol, my friend.”

HOMILIA DG-PQ-C06
ELOGI DE LA DISTÀNCIA (Jn 14,23-29)

Me’n vaig...

Al Josep Maria i la Teresa els marxa un fill a estudiar a Barcelona el curs vinent. És el primer fill que els marxa de casa. No els resulta fàcil de fer-se a la idea, no estan acostumats a tanta distància, porten tants anys junts... Igual que Jesús i els deixebles: portaven tant de temps junts, compartint-ho tot, que ara costa d’assumir la distància. Tanmateix “si m’estimeu, us alegrareu de que marxi”. ¿I això com es menja?

El Ressuscitat prepara els seus per a la distància. Sense distància, no hi ha personalitat ni llibertat. Sortir del ventre de la mare és la primera distància que salvem amb més o menys dramatisme. Separar-se del seu pit, la segona. Deixar anar les seves mans i donar solet les primeres passes, la tercera. Passar del xiscle a la paraula, la quarta. I així, distància rere distància, anem prenent forma humana, la nostra, personal única i intransferible.

L’amor també demana distància, un espai pel reconeixement de l’altre en tant que diferent i complementari. T’estimo perquè ets com ets i no perquè et sembles tant a mi. Cal anar passant de l’amor fusional a l’amor gratuït, de l’amor adolescent a l’amor adult. Es tracta d’un pas dramàtic, que fa mal, que es viu sovint com una pèrdua. Només a cop passat es reconeix el benefici de la distància.

Estem immersos en el temps pasqual, el temps que va de la resurrecció de Jesús a la seva ascensió, quaranta dies en què Jesús ressuscitat s’apareix als seus deixebles i els prepara per a la distància. Aquests quaranta dies són com l’adolescència de l’Església, temps per anar passant de l’amor fusional a l’amor gratuït. De la intimitat del cenacle, al brogit de la plaça pública. De la presència càlida del mestre, a la seva absència punyent, però creativa. És la lenta i pacient gestació apostòlica de l’Església, com una llavor que cal assaonar amb delicadesa. Érem deixebles i ara som apòstols, enviats en el seu nom.

...però tornaré

Una asímptota és una corba que tendeix infinitament a una tangència que no arriba mai. Vivim en una societat asimptòtica, que tendeix a l'infinit, tot i sabent que a l'infinit no hi ha res. Em comentava avui el Manolo que ha sortit un disc dur amb capacitat d'un Terabyte, és a dir, mil Gigabytes. Abans d’ahir un Giga ens semblava una immensitat inesgotable... I agafeu-vos perquè després del Terabyte ve el Petabyte - Exabyte - Zettabyte - Yottabyte - Kibibyte - Mebibyte - Gibibyte - Tebibyte - Pebibyte - Exbibyte - Zebibyte - Yobibyte… La corba és vertiginosa. ¿I què es pot fer amb un Terabyte? Doncs emmagatzemar més música, més vídeos, més fotos, més jocs, més programes, més imatges... ¿Per què? No hi ha perquè; la pregunta correcta és ¿fins a quant? i la resposta és fins a l'infinit.

La nostra fe no és asimptòtica. Tendim a Jesucrist. Ell és l'infinit amor de Déu manifestat en una carn finita i mortal. La seva història ens pertany com a penyora i com a promesa. Com a penyora d'una vida que ha vençut la mort a força d'estimar. Com a promesa d'una plenitud que ja comença a fermentar la nostra història. Jesucrist és l'Alfa i l'Omega, l'origen i l'horitzó de les nostre vides finites i mortals. Ja ha vingut, però tornarà. No hi ha millor i més breu compendi de la nostra esperança.

¿Quan tornarà? No és tracta de saber el dia i la hora, no és una qüestió de calendari, és una qüestió de plenitud. Esperem la glorificació de la humanitat sencera, és a dir, la humanitat que s'emmiralla en Déu i li diu: "Tu m'estimes, ergo sóc". El punt més elevat de l’evolució humana no és l’home cibernètic, macrobiòtic o psicotrònic, sinó l’home que estima fins a l’extrem. Jesús és el punt més elevat de l’evolució humana i esperem que algun dia tots hi arribarem, no asimptòticament, sinó definitivament.

Per això, encara que cadascú de nosaltres defalleixi, l’Església no defalleix, perquè està fonamentada en la lenta i pacient pedagogia del Ressuscitat que ha preparat la seva Església per a la distància i li ha donat l’Esperit Sant per anar preparant el seu retorn gloriós. Enmig de l’aparent foscor de les nostres vides, l’Esperit Sant ens dóna la creativitat necessària per interpretar el missatge de Jesús en cada moment històric i ens dóna la força per a portar-ho a la pràctica. I tot això sense estalviar-nos desavinences ni discussions, perquè la comunió és el fruit d’un amor que, lluny de fagocitar la distància, la reconeix i la converteix en el seu terreny propici. Va passar al concili de Jerusalem l’any cinquanta i va tornar a passar ara fa quaranta anys al Concili Vaticà II. ¿Qui gosa pensar que no pot tornar a passar en els nostres dies?

HOMILIA DG-PQ-C05
LA MEVA MARE (Jn 13,31-35)

La meva mare està malalta, pateix d’una malaltia incurable: l’edat. És allò que passa quan el passat és inversament proporcional a la memòria. La cosa és tan greu que sovint no em reconeix, em mira amb uns ulls buits i pregunta qui sóc, a mi, ¿us ho imagineu?, el seu fill, nascut de les seves entranyes. És dur, però és la meva mare i me l’estimo.

A la meva mare li cau la bava per la comissura dels llavis, jo la hi netejo i li faig broma: “bavosa, més que bavosa.” Jo plorava quan era petit, ella ara m’esbronca, però és la meva mare i me l’estimo. Cada vegada que l’acompanyo a l’ambulatori, recordo les hores que va passar ella a la sala d’espera del dentista quan jo era petit, intento fer el recompte però no em quadren els números, sempre surto perdent.

A estones la meva mare recupera sobtadament la lucidesa i diu unes coses que surten de vés a saber quin racó de l’ànima: "¿et penses que sóc tòtila o què? ¿creus que no me n’adono?" i comença a parlar amb una clarividència que em deixa corprès. Amb ella aprenc coses que no aprenc en els llibres, perquè és la meva mare i me l’estimo.

Sovint, m’entretinc a recórrer els replecs de la seva pell flonja i m’hi reconec en tots i cada un d’ells, el replec de la tendresa, el replec de la constància, el replec del servei, el replec del consell... les seves mans són un llibre sagrat, amb capítols i versets, que m'han transmès la vida com una bona notícia. Malgrat estigui una mica rebregada, és la meva mare i me l’estimo.

Sí, l’Església és la meva mare, per això quan els meus amics em diuen que la porti a una residència, que allà la tindran ben cuidada i que jo no estaré tan lligat, total, ella no se n’adona de res, els responc que ni puc ni vull deixar-la, perquè sense ella perdo la memòria i el seu sentit, perdo la història i el seu brogit, perquè és la meva mare i me l’estimo.

El Sisco em va dir una frase l'altra dia què, passada per l'evangeli d'aquest diumenge, m'ha inspirat aquesta homilia. La veritat és que la frase en sí no té res d'especial, jo diria que és d'una obvietat espaordidora, però vet ací que m'ha fet pensar i, més que res, m'ha fet pregar: "Marc, l'Església fa aigües." El Sisco té raó, l'Església, en el nostre món emancipat, autònom i laic fa aigües. El canvi de paradigma està sent especialment cru per l'Església catòlica en aquestes latituds que en diem occidentals, ¿per què no hauríem de reconèixer-ho amb una relativa serenor? Ara, més que mai, notem la sotragada, perquè la sotragada la notes més quant més atrotinat està el vehicle.

Doncs sí, amic Sisco, ara començo a estimar més que mai l'Església com a mare, ara que no tinc cap més coartada, ara que sembla que fa aigües per tots costats. Per tots costats, menys per un. Des dels inicis, l'Església és la mare que ha guardat i ha proclamat fidelment el manament de l'amor, el seu tresor més preuat, l'únic que la salvarà de totes les seves misèries. Només això justifica la seva existència i només això n'assegura la seva pervivència malgrat ara faci aigües.

No convé fer llenya de l'arbre caigut, quan el tronc amaga rebrots que poden brostar amb una sàvia que sempre és nova. Hem de fer tot el possible per a fer creïble i respectable la nostra fe i la nostra Església, és ben cert, però ara més que mai estem obligats a confrontar-nos amb l’única estratègia que és realment eficaç i que resisteix totes les sotragades per fortes que semblin: "per l'estimació que us tindreu entre vosaltres, tothom coneixerà que sou deixebles meus."

L'Església, la meva mare, pot ser vella, però el manament que la sosté és ben nou.

HOMILIA DG-PQ-C04
CREURE ÉS TREMOLAR (Jn 10,27-30)

Un em deia: "jo no crec en Déu perquè és una projecció dels nostres desigs i les nostres pors." Un altre em deia: "jo no crec en Déu perquè el Vaticà té moltes riqueses i l'Església està molt antiquada." Encara un altre em deia: "jo no crec en Déu perquè de petit els capellans m'espantaven amb l'infern i la condemnació."

A tots tres vaig respondre el mateix: "No em vinguis amb històries, la raó de que tu no creguis en Déu no pot ser aquesta raó tan inconsistent que em dones: tu no creus en Déu, en tot cas, perquè llegeixes el fragment de l'Evangeli d'aquest diumenge i no tremoles." És un fragment tan breu i tan contundent que val la pena reproduir-lo:

Les meves ovelles escolten la meva veu. Jo les conec, i elles em segueixen. Jo els dono vida eterna: mai no es perdran, i ningú no me les arrencarà de les mans. Allò que el Pare m'ha donat val més que tot, i ningú no podrà arrencar res de les mans del meu Pare.

¿Per què no reconèixer-ho? Els creients demanem que se'ns tracti amb dignitat, doncs tractem també amb dignitat als ateus. No creure en Déu és una cosa molt seriosa i no es pot sostenir amb raons tan inconsistents com les que s'accepten com a moneda de canvi oficial. ¡Quin ridícul! ¡Si Nietzsche aixequés el cap!

Creure és tremolar davant un Déu que veu l'home en perill i l'embolcalla amb una muralla d'amor inexpugnable. I ja veieu que aquesta tremolor no correspon a la por, sinó al temor reverencial, a l'estremiment, a la suprema commoció de l'ànima davant el bé i la bellesa més absoluts. ¿Heu vist el film "La lista de Schindler"? ¿Heu vist el que costa arrencar un fill de les mans de la seva mare? Doncs "ningú no podrà arrencar res de les mans del meu Pare." Creure en Déu és creure això i tremolar.

El testimoni de Liviu Livrescu

¿I com és que Déu no va protegir amb una muralla inexpugnable les 32 víctimes de la matança de "Virginia Tech"? La muralla de l'amor diví és inexpugnable a l'odi i a la por, però no a les bales. El professor jueu d'origen rumà Liviu Librescu estava impartint la seva classe de matemàtiques a l'aula 204 de l'universitat quan va sentir trets, crits i corredisses. El professor Livrescu, que havia patit en pròpia pell la persecució i la repressió nazi a la seva Rumania natal, no s'ho va pensar, va barrar l'accés a la classe amb el seu propi cos, impedint el pas d'unes bales que anaven destinades a uns altres. El seu cos va ser com una armilla antibales per a tots aquells que van tenir temps de saltar per les finestres. L'imagino agafat fermament als muntants de la porta, fent tota la pressió que li era possible amb el seu cos menut, traient del no res una força descomunal, més que humana, humaníssima.

¿Creia en Déu el professor Livrescu? No ho sé, el que sí sé és que, arribat el cas extrem, va professar la seva fe, no amb raons inconsistents, sinó amb el seu cos menut clavat als muntants de la porta, fent de muralla inexpugnable davant l'odi i la por. La seva va ser una professió de fe model "armilla antibales", ¡tant diferent de la professió de fe model "cinturó bomba"! El professor va morir salvant; els altres moren matant. Liviu Librescu, petita icona de l'amor inexpugnable de Déu quan ronda el perill, tant semblant al testimoni del seu germà de sang Jesús, ¿no us sembla?

¿Enteneu ara per què creure és tremolar?

HOMILIA DG-PQ-C03
QÜESTIÓ DE FE (Jn 21,1-14)

L’homilia d’avui no sé si té massa a veure amb l’evangeli, ja us ho anuncio. He fet exactament allò que no s’ha de fer, agafar l’evangeli com a pretext per a fer una arenga personal, però us demano llicència per un cop. Tot m’ha vingut suggerit per una imatge i un oracle.

Un oracle

Comencem per l’oracle. L’oracle pontifica sobre tot. Avui l’he sentit pontificar sobre els joves: “als joves, avui en dia, no els interessa Déu ni la religió ni el sentit de la vida ni històries d'aquestes”. ¡Vés quin descobriment! Però el problema no és la diagnosi, sinó la teràpia que proposa l’oracle: “no té sentit trencar-se les banyes proposant coses que els joves no necessiten, donem-los només allò que demanen”.

M’adono que l’oracle està cansat de fracassar, està de tornada i per això s’ha venut a l’evidència del que és sociològicament correcte. L’oracle ja no busca el que convé més, sinó el que ven més. Tenim els joves que mereixem i que hem fabricat en les campanyes de marketing. L’oracle diu com són els joves i els joves acaben sent com diu l’oracle. És el cercle pervers de la publicitat: presentem la imatge del jove ideal i aquesta imatge es converteix en l’ideal del jove.

L’oracle diu: “els joves són dispersos, superficials, lleugerament anarcos, burgesament disbauxats, asèpticament eixelebrats, artificialment independents i grotescament gregaris.” L’oracle s’estarrufa comprovant que les enquestes confirmen que el jove és tal com ell l’ha descrit. Aleshores, l’oracle es sent superior, infal·lible, dolçament resignat a l’evidència: “no hi ha res a fer, donem-los el que demanen i administrem després l’antídot”. “Joves: consumiu, endolleu-vos, connecteu-vos, no penseu, transiteu el límit en estat de semi-inconsciència... i quan us agafin rampells de lucidesa transitòria, aleshores, preneu l’antídot: el cànnabis, la música tecno-àcid-house, el messenger... us ajudaran a no pensar, a no fugir, a acceptar el jou suau de la vostra joventut sense horitzó ni projecte, la vostra plàcida adolescència umbilical.”

Una imatge

I ara entendreu el perquè de la imatge: Pere i els altres deixebles asseguts a la sorra de la platja, amb les xarxes recollides, intentant recuperar-se del malson de la pasqua, pensant que podia haver estat maco, que “el futbol es así” i que s’ha de tirar endavant. Esgotada la possibilitat de Jesús, s’ha de tornar a bregar amb les mateixes míseres xarxes de sempre. El que queda de la vida és un perpetu anar marejant la sardina i punt. Ja sé que equiparar Pere amb la sòrdida imatge de l'oracle és massa estirar, però ja he avisat al principi.

Un dels problemes de no creure en Déu és que estàs condemnat a creure en tu mateix, i aquesta és una de les pitjors condemnes. M’explico. Creure en un mateix pot ser molt bo i molt saludable o pot ser la trampa més mortífera. Si he de creure en mi mateix per principi, perquè no em queda altra alternativa, perquè és el que diuen els gurus de l'autoajuda... aleshores estic perdut, sincerament, no li desitjaria aquest mal ni al meu pitjor enemic. Creure en mi mateix, ¡si us plau! Però no veieu que un dia em menjo el món i l’endemà m’arrauleixo com un llimac davant un no res. Creure en mi mateix, ¡quin malson! ¡La fe, allò de més noble que té la vida, reduït a una mena d’optimisme antropològic de caire vitalista!

La veritat, no sé on li veuen la grandesa: hi ha qui diu que això de no creure en Déu és més meritori, ja que t'has d'espavilar tu solet a trobar-li sentit a la vida i a la mort, sense el consol d’un déu que te'l garanteixi. ¿Per quin set sous deduïm que és més autèntic allò que és menys atractiu? ¿Per què li donem més credibilitat a l’opció més depriment? ¿Com és que ens neguem metodològicament la possibilitat més noble i més humana? ¿Només perquè seria massa bona com per a ser certa? “Seria massa bonic”, diuen alguns, vés per on, i ¿per què no pot ser tan bonic o infinitament més bonic del que tu ets capaç d’imaginar? Déu no és "bonic", Déu és qui fa "boniques" totes les coses; més ben dit, Déu és aquell que és capaç de fer que tu siguis infinitament "bonic".

Ara sí, ara pots començar a creure en tu mateix, però ja no com creuries per imperatiu categòric o per bon rotllo antropològic o per prescripció del psicòleg; ara pots començar a creure en tu mateix perquè Déu hi creu. L’important no és la teva fe, sinó la de Déu. Aquest és el punt sòlid sobre el que podràs bastir tot el teu món, les teves relacions i la teva felicitat, per minsa i fugissera que aquesta sigui. No la teva fe, sinó la fe de Déu, aquesta és la roca que mantindrà ferma la teva casa, tant el dia que sembla que et menges el món com el dia que et ficaries sota el llit. Creure en Déu, sí Senyor, és l’esquelet de tota fe, també de la fe en un mateix.

Cent cinquanta tres peixos! Ni un de menys, Pere els va comptar, un a un, ell que estava avorrit de sí mateix i de la vida, assegut, com tants dels nostres, a la vora del mar, cansat de creure només en ell mateix, cansat de fer cursets d’autoajuda que no ajuden, cansat d’emmirallar-se en un espill truncat.
Déu omple de peixos grossos les nostres xarxes buides... si creiem en ell, és clar.

HOMILIA DG-PQ-C02
ELOGI DE TOMÀS (Jn 20,19-31)

Tomàs, el Bessó

Ara que està de moda reivindicar els personatges reprovats dels evangelis, deixeu-me que reivindiqui la figura de l'incrèdul Tomàs. L'evangelista Joan em dóna peu a fer-ne l'elogi quan li afegeix el sobrenom de "el Bessó", perquè ¿qui és el bessó de l'incrèdul, sinó el creient? L'incrèdul és aquell que no està disposat a creure si no veu, d'alguna manera aquell que voldria veure invisible.
Tanmateix la fe és una forma diferent de veure, ubi fides ibi oculos (on hi ha fe, hi ha ulls), sí, una forma diferent de veure allò que no està disponible a la vista. Si "creure és conèixer realitats que no veiem" (Hb 11,1), aleshores, d'alguna manera, creure és veure l'invisible. El Ressuscitat es va fer disponible a la vista dels primers deixebles, també a la vista de Tomàs. Però no de qualsevol manera.
Un primer "visca" per Tomàs l'incrèdul, el nostre germà bessó.

La fe demana marques

El "Jesús d'Esparreguera", que esmentaven la setmana passada, representa una manera determinada de creure, segons la qual la resurrecció és la goma amb la que Déu esborra la mort i les seves marques. Tomàs es nega a creure d'aquesta manera, i és per això que jo li faig l'elogi. Si he de creure en el Ressuscitat li he de veure les marques, sense marques no hi ha fe: l'invisible es fa visible en les seves marques. Si no mirem i palpem les marques que la injustícia i la violència deixen impreses en el cos de la humanitat sofrent, ¿en quin Ressuscitat volem creure?
A tall d'exemple, val la pena destacar dues iniciatives que miren de fer visible l'invisible, mostra de que la societat civil també sap que no es pot reconèixer el Vivent si no és en les seves marques. D'una banda, els de Catalunya Radio es desplacen aquesta setmana per transmetre des de Moçambic. D'altra banda, el programa "Millenium" va emetre l'altre dia "Invisibles", una pel·lícula signada per cinc directors de renom que donen la seva particular visió de cinc històries invisibles que succeeixen, la majoria, en un context africà. Àfrica, icona de l'invisible per excel·lència, continent portador de les marques més profundes i escandaloses, emergeix de cop enmig nostre com una aparició.
Un segon "Visca" per Tomàs i tots aquells que volen veure l'invisible.

La fe demana raons

Tomàs demana raons, i és saludable que ho faci, contràriament a una idea força estesa que pensa que la fe no ha de demanar raons. Abans de creure, tots demanem raons i malament si no ho féssim. L'apòstol Pere ens diu que hem d'estar sempre disposats a donar raó de la nostra esperança, i si les hem de donar és que algú les pot demanar. La gent que s'acosta al llindar de la fe, la segona cosa que fa, després de mirar i olorar, és demanar raons. I nosaltres mirem de respondre amb els llavis i amb el cor. Amb els llavis diem: "creiem en el Déu que va ressuscitar Jesús d'entre els morts"; i amb el cor diem: "per això estem al costat dels "invisibles" fent una mica més visible aquest Déu que és amor".
Conec l'Anna, per exemple, que ja fa un temps que viu al llindar de la fe i que demana raons. L'Anna ha escoltat les raons que es donen amb els llavis cursant la diplomatura en teologia. I ha escoltat les raons que es donen amb el cor anant cada estiu a l'Àfrica amb un amic seu missioner. Però l'Anna encara no ha traspassat el llindar de la seva incredulitat, ¿per què, si té les millors raons? Senzillament perquè li falta el mateix que li faltava a Tomàs, el seu germà bessó, a saber, li falta reconèixer el Ressuscitat en les seves marques. Li sobren les bones raons, però potser li falta LA raó per excel·lència, Jesús ressuscitat, l'única raó definitivament convincent. Tomàs buscava, per sobre de totes, aquesta raó.
Un tercer "Visca" per Tomàs el "busca raons" i la seva bessona l'Anna.

Senyor meu i Déu meu!

Quanta gent, com Tomàs, s'encaparra en mantenir la memòria dels claus en el cos del Ressuscitat! No ho fan perquè sí, per caprici, per fastiguejar o per masoquisme... ho fan per fidelitat i per amor. Ho fan per què creure sigui possible, per què aquells que busquen veritables raons per creure les puguin trobar algun dia, per què la fe no sigui una coartada que contribueixi a fer invisible allò que Déu vol fer visible.
La marca dels claus ens diu dues coses en una: que Jesús va morir de debò i que l'amor que el va portar a la creu és més fort que la mort. Creure això és veure l'invisible; creure això és tenir vida en el seu nom; creure això és caure als peus del Ressuscitat i, per fi, exclamar: "Senyor meu i Déu meu!"
Un darrer "Visca" per Tomàs el creient, el nostre entranyable germà bessó.

HOMILIA DG-SS-PASQUA
UN SEPULCRE OBERT I BUIT (Jn 20,1-9)

Un sepulcre obert

Els sepulcres han d’estar tancats, aquesta és la seva funció, la mort acull el cadàver a casa seva i passa el forrellat. Però si la mort tanca els sepulcres, Déu és aquell que pot obrir-los de nou. Maria no ho sap encara, ella veu que la pedra ha estat treta de l’entrada del sepulcre i fa dues suposicions molt interessants:
1) que el cos del Senyor no està a l’interior del sepulcre: cal suposar que si algú s'ha pres la molèstia de moure la pedra enorme que tancava el sepulcre és per endur-se el cos.
2) que han robat el cos del Senyor: aquesta és, sens dubte, l'explicació més raonable, donades les circumstàncies. La resurrecció no pot ser una raó perquè encara no és una experiència.
La primera trobada amb Déu es produeix davant un sepulcre obert: una contradicció en els termes i una subversió de la lògica mundana. Allò que havia d’estar tancat, segons tots els anàlisis psicològics o geopolítics, resulta que està obert. Només qui ho veu, ho sap. Només qui ho viu, ho creu.
Posem un exemple: l’Àfrica, per a molts analistes, economistes i metges, és una realitat tancada. La llosa que tanca l’entrada del sepulcre africà és massa pesant com per a què ningú la pugui moure. Malgrat tot, moltes Maries Magdalenes, de dins i de fora de l’Àfrica, troben que algú ha aconseguit moure la pedra de l’entrada. És una primera escletxa, encara molt ambigua, encara molt feble, però indispensable.
Maria estimava el Senyor, condició primera i fonamental per a no defugir el sepulcre i per atansar-s’hi de bon matí. Sense aquest previ, hom defuig el sepulcre.

Buscant testimonis

Maria va a buscar Pere i l’altre deixeble per a que corroborin el que ella ha vist, per a que certifiquin que no s’ho inventa, que no és el desig de veure viu el Senyor la que li fa veure el sepulcre obert. Aquesta primera trobada amb Déu demana testimonis que la verifiquin. Déu no és una paranoia transitòria, sinó en tot cas una paranoia permanent, sòlida, persistent. Una paranoia que demana una metanoia prèvia, és a dir, una veritable conversió de la ment. Aquesta conversió no és una suggestió provocada pels al·lucinògens, que m’afecta a mi i a ningú més.
No ens convertim isoladament, per dir-ho d’alguna manera, ens convertim en xarxa. L’experiència de Déu no és només ara i amb mi, sinó sempre i amb molts. Per això, quan m’acosto al sepulcre i veig que està obert, busco els altres i els pregunto: ¿què és el que ha passat? ¿m’ho estic inventant?

Cal entrar-hi per creure

Pere i Joan corren cap el sepulcre. No és més important qui corre més ni qui arriba abans, sinó qui entra abans. Perquè aquest és el segon pas: entrar al sepulcre. A la porta, ens movem en l’àmbit de les suposicions i dels desitjos, hem de fer un pas cap a l’interior. Estem parlant d’entrar a l’amagatall de la mort i això, per molt que la porta estigui oberta, no és gens evident.
Per seguir amb l’exemple de l’Àfrica, no és el mateix mirar-s’ho des de la porta que entrar-hi a dins, i si no que li preguntin al Pau o al Carles o al Pedro o a tants d’altres...
El sepulcre obert no és per als cristians cap prova conclusiva de la resurrecció de Jesús. El sepulcre obert i buit no és una demostració de la resurrecció, sinó la seva conseqüència. Per dir-ho d’una altra manera, sense fe, l’única tesi raonable davant el sepulcre obert i buit és la del robatori. S’equivoquen tant aquells que volen provar la resurrecció amb el sepulcre buit, com aquells que volen refutar-la amb fantasioses troballes científiques del veritable sepulcre de Jesús o de les restes del seu cadàver. Mentre uns fan ciència-ficció, els altres fan creença-ficció. Cap d'ells no ha entrat al sepulcre.

¿Gosarem entrar-hi?

El fet veritablement important és que els cristians estem, des d’aquell diumenge sant, a l’entrada dels sepulcres oberts del nostre món, per a verificar que no hem de buscar entre els morts aquell qui viu. Cal dir-ho ben clar, la resurrecció no és una idea abstracta més en el mercat global de les idees: no creiem en la resurrecció, sinó en el Ressuscitat!
El sepulcre obert i buit és la primera experiència que fan els cristians del Ressuscitat, el negatiu de la resurrecció, per dir-ho així. En un negatiu intuïm ja la imatge, però encara s'ha de revelar per veure-la clara. Abans de trobar-se amb Jesús ressuscitat, els deixebles es troben amb la seva absència, amb el buit que deixa el seu cos al sepulcre, amb el llençol d’amortallar aplanat i amb el mocador del cap lligat al mateix lloc.
És la primera traça del Ressuscitat, un sepulcre obert i buit: la mort desnonada del seu domini. ¿Gosarem entrar-hi?

HOMILIA DG-SS-RAMS
MEMORIA PASSIONIS (Lc 22,14-23,56)

Jesús d'Esparreguera

Avui, tot fent memòria de la Passió de Nostre Senyor, mirant Jesús crucificat, em feia tot un plegat de preguntes i reflexions sobre la mort.
¿Per què és tan important per als cristians la Passió de Jesús, fins al punt de col·locar-la al centre de la nostra fe? ¿Per què mantenim amb tanta insistència la memoria passionis? ¿Com és que no en tenim prou amb la memoria vitae?

Els musulmans admiren i aprecien profundament el profeta Jesús i, tanmateix, eludeixen la seva mort; tal com feien alguns corrents gnòstics del cristianisme primitiu, pels quals la mort no era digna de Déu i, en conseqüència, no podia afectar realment al seu Fill. Per a tot aquest corrent, la passió de Jesús no és més que un simulacre exemplificador, una mena d’acte sacramental amb moralina final. Jesús va disfressat d’home durant la Passió, camuflant la seva veritable identitat divina durant el temps que dura l’acte sacramental. Fa veure que pateix, que se sent abandonat, que plora sang, que sucumbeix sota el pes de la creu, que s’ofega, que crida i que, finalment, expira. Tot molt creïble, tot molt edificant. Però quan cau el teló, Jesús es lleva la disfressa d’home i torna a ser déu impassible i etern. Aquí el teniu, el Jesús que tots estàvem esperant, tal com nosaltres l’havíem imaginat i no com l’església ens l’ha volgut vendre, amb tots vosaltres: “Jesús d’Esparreguera”. En fi, amb tot el respecte, permeteu-me la ironia.

Memoria mortis

Vivim en una societat agnòstica en les formes i gnòstica en el fons. No sabem el que creiem i no volem creure el que sabem. Sabem que morirem, però no ho volem creure. ¿On trobem la mort en la vida pública i en la consciència de la societat moderna? Per dir-ho en poques paraules: públicament no la trobem ja en absolut. La trobem només representada, sempre a través del filtre líquid d’una pantalla, ja sigui exagerada o bé disminuïda, però ja no viscuda, acompanyada, celebrada... Les percepcions mediatitzades transmeses pels mitjans de comunicació reprimeixen i desplacen les genuïnes experiències de la realitat, i quan aquestes arriben, és clar, no ens les podem creure.

Valgui el testimoni d’aquesta amiga davant una experiència traumàtica: “Ahir una dona es va tirar pel balcó... Jo no vaig veure com es tirava... per sort. Un senyor va baixar corrents i plorant. Un noi l'abraçava. Ella no es movia. Va venir l'ambulància i ella no es movia. Li prenien el pols i no... no en tenia. No m'ho puc treure del cap. Es va tirar. No era pas un joc, era real. Es va tirar, Marc. No m'ho puc creure.”

Memoria vitae

En un pla menys traumàtic, quan una persona mor, rares vegades la seva mort succeeix a casa, envoltat de la seva família i els seus amics, sinó gairebé sempre en hospitals i, dins d'ells, en unitats de cures intensives o en habitacions per a moribunds. Els metges no poden fer ja res per ell, i llavors, perquè no causin malestar als altres pacients, se'ls trasllada de les sales a habitacions separades, on el moribund mor sol. Els cementiris estan situats lluny, als afores de les poblacions. Les empreses funeràries s'encarreguen de tot, de manera que els parents no han de preocupar-se per a res de l'enterrament. "La vida continua": aquest és l'únic consol que es xiuxiueja. Sembla com si els moribunds i les persones afligides per la desgràcia volguessin disculpar-se: "No us prengueu tantes molèsties". I tots desapareixen.

La mort és un tabú i es reprimeix inconscientment el dol i el condol. Cada vegada és més freqüent que a les grans ciutats no s'enterri ja la gent, sinó que es procedeixi a incinerar els seus cadàvers i a escampar les seves cendres. Volem conservar només la memòria de la vida i pensem que l’única manera de fer-ho és esborrant tota traça de la mort. Aquell difunt no ha mort, només ha viscut, i de la vida ha passat de cop al no-res. No hi ha més preguntes a fer.

Memoria passionis

El fet de reprimir la mort fa que mostrem insensibilitat, apatia i infantilisme. Per mitjà de les nostres repressions matem l'amor a la vida sencera. Si reprimim nostres pròpies angoixes i no prenem temps per a plorar els nostres difunts, no ens commourà ja cap dolor aliè. La mort reprimida difon una indiferència paralitzadora. La incapacitat per a plorar les desgràcies es converteix en incapacitat per estimar.

Per contra, la persona que manté la consciència de la mort, sap conservar també l'amor a la vida, a tota vida, a la vida en comú, a la vida sencera, per tant, també a aquest moment fonamental de la vida que en diem "mort". El pensar en la mort ens fa prudents per a la vida. Però ¿en què consisteix aquesta prudència? ¿Com trobar coratge per a una vida que està marcada per la mort?

Són preguntes que em feia avui, tot fent memòria de la Passió de Nostre Senyor, mirant Jesús crucificat, a les portes d’una Pasqua que mai no acabem de creure que sigui del tot nostra.

HOMILIA DG-QR-C05
DIBUIXANT A TERRA (Jn 8,1-11)

Jesús catedràtic

Recentment, en ocasió de la publicació d’un llibre sobre Jesús, hi ha hagut un cert debat sobre la suposada cultura o incultura de Jesús. ¿Era Jesús un analfabet? Hi ha raons a favor i en contra. No sé del cert si Jesús sabia escriure o no, el que sí puc afirmar, després de llegir aquest passatge de l’evangeli de Joan, és que Jesús era catedràtic. No havia fet oposicions, però ell exercia de catedràtic com si tingués el títol. Un títol avalat, pel que sembla, tant pels amics (la gent que se l’escolta amb avidesa) com pels enemics (els fariseus i mestres de la llei que li presenten un cas delicat tot sol·licitant el seu veredicte).

En efecte, el catedràtic és aquell a qui se li cedeix la cadira per a què pugui impartir els seus coneixements amb autoritat, pròpiament, és aquell que ensenya assegut. Jesús no té cadira, però té prou autoritat com per a ensenyar assegut, no li cal gesticular des de la trona. Doncs bé, ens trobem amb Jesús catedràtic, ensenyant la gent amb exemples i comparances que feien agradable i entenedora la seva innovadora manera d’entendre Déu i la seva Llei. I, ¿quina millor manera d’explicar les coses que fent dibuixets? Tots agraïm quan el mestre agafa el guix i comença a fer gargots a la pissarra: allò que ens entra per l’oïda, queda més ben enregistrat si també ens entra per la vista.

Una lliçó magistral

A tot això, irrompen en plena explicació els sorollosos de sempre, els boicotejadors. Anem a posar a prova el “catedràtic”, diuen amb tota la sorna. Heus ací els veritables transgressors de la Llei, ells que la coneixen millor que ningú i que la utilitzen contra tothom menys contra ells mateixos. Ells, que s’hi posen dempeus a la càtedra de la Llei, com si fos seva i no de Déu. Una dona sorpresa en flagrant adulteri és aquest cop l’esquer que els boicotejadors utilitzaran contra Jesús. Ells drets i amb el posat amenaçant, Jesús ajagut i amb el cap cot. Ells escridassant i gesticulant afectadament, Jesús callat i dibuixant al terra. Ells amb pedres a la mà, Jesús amb el dit pelat. Entre els uns i l’altre, la dona arraulida i tremolant, esperant el càstig. Mentrestant, Jesús fa gargots al terra.

Em sorprèn la insistència de l'evangelista en aquest detall aparentment insignificant, ¿quina importància pot tenir que Jesús s'entretingui dibuixant a terra amb el dit? Proposo un exercici d'imaginació contemplativa, ningú no va parar esment als gargots que Jesús catedràtic va deixar gravats aquell dia a la "pissarra" del temple, una veritable lliçó magistral per a l'eternitat, en tres dibuixos.

Una ratlla, una creu i un cercle

Jesús dibuixa una ratlla, com al film “La passió de Crist” de Mel Gibson, la mateixa ratlla que fa el pastor amb la vara davant les seves ovelles, quan sent que ronda el llop: no passarà! El bon pastor embena l’ovella ferida i se la carrega al coll; el llop enfunda les seves dens esmolades i recula. Com diu la mare de la Helen Prejean al film “Pena de mort”: “els braços d’una mare són forts quan la seva filla està en perill.” ¿No us recordava la mare Teresa de Calcuta a una soca de vinya: rebregada i petita però forta? Així deu ser la vara de l’amor de Déu als ulls del llop. La vida de molta gent és com aquesta ratlla preventiva davant el mal i la injustícia.

Jesús dibuixa també una creu, dues ratlles que s'entrecreuen per la meitat. El pastor només té una vara i sap molt bé que es pot trencar. L’amor pot frenar l’odi fins a un cert punt, però ¿què passa si l’odi no enfunda les dents i recula? ¿Què passa quan l’odi es fa fort i s’encara amb el pastor, malgrat la seva vara? ¿Què passa si fracassa l’amor? ¿I si el mal travessa la ratlla? Jesús està davant d’aquesta prova igual com estarà davant la creu, sense més garanties que Déu i la seva paraula: “estic a punt de fer una cosa nova que ja comença a néixer, ¿no us n’adoneu?” (Is 43,19). Quan el mal creua la ratlla, Déu estima fins a l'extrem, si fa falta, fins a la creu.

Jesús, finalment, dibuixa un cercle. A dins hi fica la dona, però també hi voldria ficar els seus acusadors. L’única condició per entrar dins aquest cercle és no portar pedres a les mans. La pedra ens autodestrueix pel poder mateix de l’odi que desperta en nosaltres. Jesús vol salvar la dona i, al mateix temps, vol salvar els seus acusadors. Exemple pràctic del que significa estimar els enemics: no vol dir anar amb ells a Portaventura; vol dir ser capaç de donar el primer pas per tal de trencar la cadena de l’odi. “Qui estigui lliure de pecat...”, un cop més el pecat és la nostra taula de salvació. Oh felix culpa! tal com exclamarem exultants la nit del dissabte sant. Començant pels més vells, van anar recordant les moltes vegades que Déu no els ha volgut apedregar, malgrat estar en tot el dret de fer-ho. La salvació comença quan Déu, aguantant-nos la mirada, ens dóna el coratge per deixar anar la pedra que ens confisca les mans i el cor. Desarmats, podem entrar per fi dins el cercle. Dins aquest cercle, estem salvats: ni tan sols el dimoni ens pot acusar, encara que tingui raó.

HOMILIA DG-QR-C04
UN HOME TENIA DOS FILLS (Lc 15,1-3.11-32)

Aquest home acull els pecadors

Una de les dades més fidedignes de l’evangeli és el fet, a bastament consignat, de que a la mala gent li agradava Jesús, el que deia i el que feia. Se li acostaven tots els desrengats, els que fan ràbia, mania i pudor... bé, a Jesús sembla que no li’n feien pas. Jesús s’encaparra a no donar ningú per perdut, per impossible que sembli, i ¿sabeu per què ho fa així? Perquè Jesús creu en Déu i creu que Déu és així.
La paràbola del fill pròdig (que en diem nosaltres), forma part d’una trilogia de paràboles que conformen el capítol 15 de l’evangeli de Lluc: l’ovella perduda, la moneda perduda, el fill perdut. Aquestes tres paràboles són una llarga resposta a la crítica que va rebre Jesús de la gent benpensant de l’època. La gent benpensant dóna de seguida per perdut allò que té difícil recuperació. Més val dedicar els esforços a allò que té futur que no a aquells que no en tenen. La gent benpensant té més alegria per noranta-nou justos que no necessiten conversió que per un pecador que es converteix. Per això els sembla una imprudència sortir a buscar una ovella que s’ha perdut, probablement la més inútil, deixant les altres noranta nou desateses. Per això els sembla una pèrdua de temps buscar una monedeta de no res, quan pots recuperar-la ràpidament amb un cop de fortuna a la borsa.

Hi ha dos tipus de gent

Hi ha dos tipus de gent, la “bona gent” i la “mala gent”. La “mala gent”, com el fill petit de la paràbola, dilapida els seus béns portant una vida dissoluta (per ser més explícits, el text grec diu que es va gastar els diners amb pornon, és a dir, amb prostitutes). El problema de la “mala gent” està molt clar, és evident, groller: embriagar-se, drogar-se, maleir, robar, fornicar... Han tocat fons i, ni que sigui per manca de recursos, no es poden seguir enganyant. Quan ja no pots tirar més avall, pots fer dues coses: quedar-te on estàs i seguir remenant la femta, o bé fer confiança a algú i començar el llarg i difícil camí de retorn a la casa paterna. Les opcions s’aclareixen molt quan has tocat fons.
Penso que és per aquest motiu que la mala gent envoltava Jesús: sabia parlar des del fons als qui havien tocat fons. Amb Jesús, ni que fos de forma purament intuïtiva, la gent experimentava fins a quin punt Déu és present a tots els racons, per foscos que semblin, no com a jutge implacable, sinó com a pare amatent: “si m'ajeia als inferns, també t'hi trobo.” (Sl 139,8)

He pecat contra el cel

Per això em fa gràcia quan algú diu o fa alguna cosa amb la intenció d’ofendre Déu i després et mira a veure si t’ha impressionat, a tu, que se suposa que ets el seu guàrdia jurat. Perdoneu, però se m’escapa el riure. L’ofensa a Déu no és mai una ofensa directa, és com si volguéssim tocar el cel amb una pedra, l’únic que aconseguirem tirant pedres al cel és que ens caiguin al damunt, i això sí que pot ofendre Déu: que una de les nostres pedres llançades contra ell impactin sobre el cap d’un altre. Només allò que ofèn el germà, ofèn veritablement Déu.
Amb la intenció d’ofendre Déu, el maleeixo, blasfemo, em castigo, m’embriago, renego de tot i de tots, envio tothom a pastar fang... quina bestiesa! No tinc ni idea de qui és Déu. Déu està de tornada de tot això, molt més enllà, ens espera a l’altra banda, pacientment, i el més increïble: a mi em pot semblar una bestiesa, però a ell no: no jutja, surt a rebre’ns com si fos el primer dia, amb una abraçada que fon el metall i esmicola la pedra.

El seu pare el veié i es commogué

El pare no s’està a l’interior de la casa lamentant-se de la marxa del fill, repassant depressivament cada racó que ha deixat buit la seva absència, gemegant: “¿recordes quan érem tots a taula?”. No, el pare no lamenta ni gemega, el pare surt a la porta de casa, cada dia, com un sentinella, atalaia l’horitzó i espera. ¿Quina fe és aquella que no creu que Déu pot fer tornar el fill? ¿no s’assembla massa la nostra fe a la dels pagans que necessiten mil proves per a creure, que necessiten el concurs d’un nigromant per a mantenir l’esperança?
Però jo encara afegiria més, només un Déu que s’ha perdut és un Déu que es pot retrobar. Molta gent ha perdut Déu pel camí, per culpa de l’Església, per culpa de la modernitat, per culpa dels altres, per tantes culpes que no són mai nostres... Tant se val, el fet és que, havent perdut Déu, alguns el volen recuperar. Déu es fa el trobadís, ell que no ha marxat mai. Només qui ha perdut Déu el pot retrobar i pot experimentar aquesta alegria que supera tota altra alegria. I parlo d’una alegria a l’alçada de l’alegria de Déu. Només si ens deixem abraçar per ell com a fills, i no com a gent que treballa per un jornal, podem participar de l’alegria que supera tota alegria, una alegria molt de sobre de les nostres alegries interessades, l’alegria que experimenta Déu mateix “perquè aquest germà teu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l'hem retrobat”.

El fill gran tornà del camp

Només qui ha perdut coneix l’alegria de retrobar, només qui s’ha perdut coneix l’alegria de ser retrobat. És el problema de la “bona gent”, el nostre problema: no ens hem perdut mai i hem experimentat poc o gens la necessitat de ser retrobats. Som com el fill gran de la paràbola: tan complidors, tan com cal, tan dels de casa, tan dels nostres... que, al final, no només ens creiem amb dret sobre la nostra part d’herència, sinó també sobre la dels altres.
Compadeixo la fe trista de qui, potser perquè no l’ha perdut mai, no ha necessitat mai de trobar Déu. Fe rutinària, feta de drets adquirits i no posats en dubte, de mirades de menyspreu, de “sempre s’ha fet així”, de retrets dissimulats: “fa molts anys que et serveixo sense desobeir mai ni un de sol dels teus manaments, i tu encara no m'has donat un cabrit per a fer festa amb els meus amics.”
L’evangeli d’avui és una bona notícia també per a la “bona gent”: Déu uneix allò que l’home separa: els qui ens creiem bons i els qui som manifestament dolents estem convidats a fondre’ns en una mateixa abraçada, a exultar davant una mateixa alegria, a participar d’una mateixa taula i d’una mateixa herència, amb una sola condició: que no donem per perdut allò que Déu no dóna per perdut, ni que siguem nosaltres mateixos.

MITOS

Hoy el juglar aplaudido se llama Narciso
y Ulises da conferencias los jueves en el Ateneo.
Dioniso luce un afeitado perfecto
y le da consejos a Fausto dos veces por semana.
Juana de Arco confiesa arrepentida:
“Frailty, thy name is woman”
y Hamlet, convertido a la paleoantropología,
llena de cráneos numerados la nevera.
Le han cambiado a Sísifo la piedra por un teléfono
y la cuesta por un despacho
y Ariadna, al bajar del metro,
ha cortado el hilo y se ha marchado.
Adán y Prometeo repasan riendo los tiempos primeros,
propicios al acecho del buitre y la serpiente,
mientras Eva y Pandora comentan distraídas
la subida del precio del dinero.
Hércules y Teseo discuten acalorados
si el mejor amigo del hombre
es el toro bravo o el centauro;
mientras Edipo, con el pelo al cero,
sigue babeando en un rincón
de un internado para niños ciegos.
Lear es un mendigo
y David, auxiliar palafrenero;
Dédalo los dibuja con un pie en la tierra
y otro en el cielo.
En el Olimpo enmohecido de los héroes
un celador llamado Orfeo,
apaga las luces a las nueve en punto,
canta una nana y, poco a poco,también apaga el verbo.

FOTO-COMENTARI PUBLICAT A http://www.pastoralsj.org/ // PARA PENSAR

HOMILIA DG-QR-C03
UN NOM PLE DE NOMS (Ex 3,1-15)

Moisès va fugir lluny del faraó

Al desert també s’hi pot anar fugint. Moisès busca un espai sense marques, immaculat, verge, que no mostri les traces del seu passat. Busca un canvi d’identitat, una operació de cirurgia estètica, un passaport nou... Busca sorra per a esborrar el nom i la història.
Moisès porta molts de temps buscant bardisses per alimentar les ovelles del seu sogre. Tant se val una o una altra, no són més que bardisses. Però, de cop, una bardissa sobresurt de totes les altres. En allò més fungible, més insignificant, més anodí... un foc. En allò més comú, més familiar, més sabut... una veu. Aquest és l’espectacle extraordinari que treu Moisès del seu ensopiment. Perquè al desert hi anem buscant una cosa, però sempre en trobem una altra. Afortunadament.

Trepitjant terra sagrada

Moisès reacciona descobrint-se els peus i cobrint-se el rostre. La nuesa del peus revela la nuesa de la persona: sense protecció, sense defenses, sense artificis. Revela també la nuesa de la voluntat, la disponibilitat per a deixar-se calçar per Déu, per a deixar-se encaminar per ell, per a deixar-se escollir i estimar per ell, a la seva manera i no a la nostra.
Si els peus són oferiment, el rostre és encara envaniment. Només podem mirar Déu des de la veritat i Moisès és encara mentida, falsedat, fugida i por. Però Moisès no gosava mirar Déu per una raó encara més profunda: veure Déu és veure el que Ell veu, i això ja fa més mal. Tots voldríem estarrufar-nos en la contemplació estàtica d’un Déu-bellesa pura, d’un Déu-ordre pur, d’un Déu-equilibri pur, d’un Déu-energia pura. Però el Senyor no és un Déu estàtic, eternament escarxofat en la seva divina divinitat.

¿Què és el que veu Déu?

La descripció no pot ser més clara: “He vist les penes del meu poble al país d’Egipte i he sentit el clam que li arrenquen els seus explotadors. Conec els seus sofriments.”
¿I ara què? Moisès porta molts anys fugint precisament d’allò que veu el Senyor. Però, ¿com puc fugir de mi mateix, de la meva veritat més pregona, del meu nom i de la meva història?: “¿On aniria lluny del teu esperit? ¿On fugiria lluny de la teva presència? Si pujava dalt al cel, hi ets present, si m'ajeia als inferns, també t'hi trobo.” (Sl 139,7)
Déu ens retorna sempre el nom i la història de la qual fugíem: “Moisès, Moisès”. Moisès vol dir “rescatat de les aigües”. No pots fugir del teu nom: oi que vas ser rescatat de les aigües, doncs ara vés i rescata els teus de les seves aigües. Oi que algú et va ficar en una cistella a mitja nit i et va acompanyar en la teva travessia per les aigües, doncs ara vés tu i fica el poble en una cistella a mitja nit i acompanya’l en la seva travessia pel desert.

La missió de Déu

Moisès ha passat de la visió espectacular a l’audició de Déu, els ulls poden enganyar, però les oïdes no. A la Bíblia, l’oïda és més fiable que l’ull. A Déu, el sentim com a vocació, com a crida, com a missió.
Que trista és la vida sense algú que ens posi contra les cordes del nostre nom i de la nostra història, algú que ens cridi pel nom, ens separi (ens prefereixi) i ens doni una missió, un motiu per a enfocar la nostra vida, una orientació vàlida avui i sempre, no només per avui, per demà, per mentre duri el bon rotllo, sinó per sempre. Què trista és la vida, que inhòspit el món, si no es poden fer opcions per sempre; per por, per incertesa, per comoditat o per manca d’un Déu que ens les exigeixi i ens les validi (¡ens les sostingui!).

El nom de Déu

Ara que Moisès ha rebut una missió, vol les credencials: què haig de respondre quan la gent em pregunti “¿de part de qui?” Faltaria més, ja que em compliques la vida, dóna’m credencials que m’obrin portes i em justifiquin davant els altres, no estic disposat a fer el ridícul. El Senyor respon Moisès per partida doble: amb una resposta evasiva i amb una al•lusiva.
L’evasiva és la primera resposta: “Jo sóc el que sóc.” El Senyor no té nom, ell és el Nom, “ha shem”, la font de tots els noms, perquè ho és de tots els vivents. Déu té nom però no té mot, ja què el nom del Senyor no pot ser retingut en un mot. Per això els jueus llegeixen una cosa i en pronuncien una altra: llegeixen “yhwh” (yahvé) i pronuncien “adonai” (el Senyor). Déu és més que un mot, una credencial, una definició, una idea... i jo afegiria també més que un sentiment i una sensació. No es pot pronunciar el nom de Déu amb els llavis, només es pot pronunciar amb la vida, i això ens dóna pas a la segona resposta.
La segona resposta és l’al•lusiva: “Jo sóc el Déu del teu pare, Déu d’Abraham, Déu d’Isaac, Déu de Jacob.” El Senyor és el Déu de les persones i les seves històries. El nom de Déu està ple de noms, igual que el seu rostre està ple de rostres. Ell és el Déu d’Abraham, que significa que ha estat fet, malgrat la seva edat, “pare de molts pobles”. El Déu d’Isaac, que significa que “ha rigut” davant la increïble promesa de Déu. Déu de Jacob, que significa “l’emprenyador” perquè malgrat ser el petit va emprenyar fins a obtenir l’herència, prefigurant el nom d’Israel com aquell poble que no es conforma, que lluita fins i tot amb Déu i assumeix les marques que deixa aquesta lluita.

Un nom molt llarg

Moisès serà empeltat en aquesta llarga tija del nom de Déu. La fe, la promesa, la perseverança i, ara, l’alliberament. Déu té un nom molt llarg, tan llarg com la història que empren amb el seu poble i que arriba fins a nosaltres. Dir el nom de Déu és dir tota aquesta història que per a nosaltres és salvació. Dir el nom de Déu és creure el que creu un altre que per a tu és digne de confiança. Hem cregut la fe dels nostres pares, padrins, d’aquell amic, d’aquella persona que ens va marcar... Ens hem trobat dient sí a la fe d’un altre: sí, jo crec això mateix que creus tu, perquè intueixo que és veritat; que així com ha donat sentit a la teva vida, en pot donar a la meva; així com és la força que tens tu per estimar, també voldria tenir-la jo...
Més en concret, dir el nom de Déu és dir “Yeshua”, “Déu salva”. Per a nosaltres, el nom de Déu passa per Jesús, nosaltres creiem en Déu per mitjà d’ell, nosaltres creiem en el Déu que ell va creure, la nostra fe és la seva fe, el seu nom és el nostre nom i entre tots seguim omplint de noms l’únic i inesgotable nom de Déu.

HOMILIA DG-QR-C03
EL VESTIT BLANC (Lc 9,28-36)

Vestits de blanc

Mireu quina descripció fa el profeta Daniel de l’ancià que jutja les quatre bèsties que devoren la terra: "es va asseure un ancià carregat d’anys, el seu vestit era blanc com la neu, i els seus cabells, com llana blanquíssima." (Dn 7,9) El segon llibre dels Macabeus parla d’un estrany personatge que els anima en la persecució: "no eren gaire lluny de Jerusalem, quan se’ls va aparèixer un cavaller vestit de blanc que els guiava, brandant les seves armes d’or." (2Ma 11,8) Mateu descriu així l’àngel que anuncia a Maria Magdalena que Jesús ha ressuscitat: "resplendia com un llamp, i el seu vestit era blanc com la neu." (Mt 28,3) El llibre de l’Apocalipsi (Ap 6,11) ens diu que "van donar un vestit blanc a cada un" dels "qui havien estat immolats per causa de la paraula de Déu i del testimoni que n’havien donat."

Blanc és el vestit de la santedat i de la veritat, el vestit definitiu, el vestit que conté tots els colors, el vestit multicolor de Josep (Gn 37,3), però abans de refractar-se, la llum vista des de l’altra banda del prisma, des de la banda de Déu.
Blanc és el vestit de la nostra humanitat ferida, perseguida, humiliada, recolzada només en una esperança vulnerable però certa: un cavaller amb armes d’or i no de ferro, amb-or, amor.
Blanc és el vestit dels àngels que anuncien la vida a la porta dels sepulcres oberts del nostre món. A Libèria veiem àngels vestits de fang, a Calcuta veiem àngels vestits de fum, a Cali veiem àngels vestits de sang, a Bagdad veiem àngels vestits de pols, a Tenerife veiem àngels vestits de sorra. Nosaltres els veiem així, però els seus vestits són blancs com la llum.

La mirada transfigurada

Els vestits es veuen blancs només al Tabor i dins el núvol. Blancs es veuen els vestits només si Déu ens transfigura la mirada, és a dir si ens presta la seva. ¿No us han prestat mai la mirada de Déu? Fa mal de tant lluminosa, i no parlo d’aures i d’energies estranyes.
Parlo d’una mirada que abraça l’horror i que a vegades el venç, però a vegades no.
Parlo d’una mirada no hipotecada pel desig obsessiu, que no fagocita el que mira, sense apoderar-se’n, sense fer-lo miques.
Parlo d’una mirada que, de cop, ha estat alliberada de la por i de la mentida, que deixa anar la carta que tenia amagada sota la màniga perquè ja no té por de perdre la partida.
Parlo d’una mirada que, quan menys es mira el melic, més es veu a si mateixa, i descobreix els altres com tants altres fragments de la mirada transfigurada de Déu.
¿Mai no us heu lliurat sense reserves a una mirada franca, transparent, oceànica? ¿De debò que no heu mirat mai així?

Els colors de la vall

Perquè aquesta és l’altra, per molt que només al Tabor i dins el núvol es vegin blancs els vestits, el nostre destí no és fer tres cabanes, sinó tornar a la vall de la vida, on els colors es difuminen i el blanc deixa pas a la extensa gama dels grisos. El Tabor, que abans era èxtasi, ara és resistència. El núvol, que abans era esglai, ara és fermesa. Però no són coses diferents, és la mateixa cosa, la mateixa veritat abans manifesta i ara velada, el mateix Déu que estima i que es lliura, la mateixa humanitat que es reconeix i que s’extravia.
L’evangeli ens diu que Pere, Joan i Jaume estaven adormits profundament i que només quan es desvetllaren veieren la glòria de Jesús. Nosaltres també podem desvetllar-nos un dia d’aquests, si deixem que Déu ens programi el despertador. La quaresma pot ser això: deixar que Déu ens programi el despertador i demanar que ho faci quan abans millor. En aquesta vall on els colors es difuminen i els grisos ho anivellen tot, cal anar ben despert per veure la glòria de Jesús present en el món.
La glòria de Déu com una torxa encesa que passa enmig d’una realitat partida i escindida per establir una aliança, tal com llegim a la primera lectura (Gn 15,17). Déu mira els nostres cors partits i hi posa foc per cicatritzar-los. Déu mira la nostra societat escindida i hi posa àngels per a reconciliar-la. Déu mira aquesta humanitat ennegrida i, amb sola la seva mirada, la vesteix de blanc, la deixa com una núvia engalanada per a les noces.
Aquell qui ha estat al Tabor, torna a la vall, però no hi torna de la mateixa manera ni amb el mateix vestit.

HOMILIA DG-QR-C01
LA TRAVESSIA DEL DESERT (Lc 4,1-13)

El desert recula

Diuen que la desertització avança: ¡tant de bo avancés el desert i no només la sorra! Lamentablement, jo crec que el desert recula. El desert representa moltes coses crucials per a la nostra humanitat, coses que ens aterren, però sense les quals perim.

Agafo aquesta descripció magistral de “La missa de cada dia”: “El desert és el lloc del silenci, de la solitud, del despullament. També és l’indret de la visió diàfana, de l’audició perfecta, de la nit radiant. Lloc de contrast, de provisionalitat, de canvis sobtats, de situacions extremes. Escola d’absoluts. Taller de resistència, de creixement interior, de radicalitat.” Jo no hi he estat mai, al desert, però la gent que hi ha estat porta dunes al fons dels ulls, dunes insondables que porten el rastre d’una lluita que deixa marques.

L’altre dia el periodista Antoni Bassas li comentava al poeta Joan Margarit que necessitem molt de silenci per a trobar-nos a nosaltres mateixos enmig de tant brogit. El poeta li va respondre: “si vols trobar-te a tu mateix, comença a fer-ho enmig del brogit.” És cert, si esperes el silenci, aquest no arriba mai. Els trens que porten al desert, són com els de la RENFE (i perdó per l’acudit fàcil): sempre arriben amb retard. Al desert hi has d’anar pel teu propi peu, sortint des de casa teva, disposat a passar fred i calor, preparat per patir set i gana. Em refereixo a aquest desert quan dic que recula.

La travessia del desert

Admiro moltes coses dels jueus, però per sobre de totes envejo el seu credo, tan simple, tan evident i tan entranyable. No és que el nostre estigui malament, però el trobo un xic embrollat, dialèctic, dens. Correspon a una època, a unes disputes teològiques... té de maco que recull també les dubitacions i els viratges propis de la recerca col·lectiva de la veritat. Una cosa per l’altra.

Els jueus expliquen la història del seu pare, és un credo a la vora del foc, un credo amb la manta als peus, un credo de lluna plena, un credo per aquells que han fet la travessia del desert i no volen oblidar-la. Un arameu errant sense papers emigra a Egipte i allà es converteix en un gran poble. Un poble esclavitzat i oprimit que invoca Déu perquè els alliberi. Un poble que s’endinsa en el desert enmig de senyals, de prodigis i d’un gran pànic. Un poble que s’instal·la en una terra generosa i sap agrair aquesta generositat al seu creador que és també el seu alliberador.

La història de la nostra salvació s’escolta a la vora del foc i s’explica enmig del desert. Lluny del desert no es pot recitar el credo, tot i tenir-lo tan a prop, acabem per oblidar-lo. Ens crema als llavis i al cor, com diu Sant Pau, però pensem que és una pansa i prenem antibiòtics contra el sentit i la memòria agraïda.

Aquest petit credo de Pau no podia ser més diàfan: “si amb els llavis confesses que Jesús és el Senyor i creus en el teu cor que Déu l’ha ressuscitat d'entre els morts, et salvaràs.” És cert que tendim a desconfiar de les fórmules massa diàfanes en això de la salvació, i amb raó, ¡n’hi ha tantes a les llibreries! Però, al desert, la nit és tan diàfana i la lluna tan radiant... ¿I si fos veritat? ¿No us ho heu preguntat mai? ¿No hi heu estat mai, al desert? ¿Ningú no us ha parlat de Déu amb dunes al fons dels ulls?

La victòria del desert

Jesús parla de Déu amb dunes al fons dels ulls: Jesús té la solidesa de la sorra, que pot acaronar o ferir; la densitat de l’aigua, que pot salvar o ennuegar; la fermesa de l’aire, que pot alleugerir o cremar.

Jesús ens diu que no és veritat que convertir les pedres en pans ens pugui treure la fam: ens pot treure la fam de pa, però no la fam de Déu i de justícia (tota junta, així, en un pack indestriable) que és la veritable fam.

Jesús ens diu que no és cert que si ens llencem de d’alt a baix del temple una legió d’àngels se’ns endurà enlaire: la llibertat és un risc que cal assumir des de la confiança i no des de l’espectacle: l’amor no pot acceptar el xantatge.

Jesús ens diu que no és veritat que el temptador posarà les coses i les persones als nostres peus si ens prosternem i l’adorem: som nosaltres els que ens hem de posar als peus dels altres, disposats a rentar-los-els, si volem entendre quina és l’única forma d’adoració veritablement alliberadora.

Jesús portava dunes al fons dels ulls, portava el desert i la seva lluita: una lluita a mort per la vida. Ell va pagar amb la seva vida el preu de la victòria i nosaltres la celebrem, enmig del desert, com si fos nostra.

HOMILIA DG-TO-C07
LA LLANÇA DE L’ENEMIC (Lc 6,27-38)

La llança de l'odi

La primera lectura (1Sam 26) ens dóna pistes molt valuoses per a interpretar l’evangeli d’aquest diumenge. Us en faig cinc cèntims per a posar-vos en situació. Saül és l’actual rei d’Israel i persegueix David perquè li fa ombra. Fins aquí tot entranyablement familiar. Una nit, mentre Saül dorm plàcidament, David s’infiltra al seu campament i s’escola fins el mateix capçal del rei. David té davant seu, profundament adormit, el seu enemic, aquell que el persegueix, que no l’estima, que el maleeix, que l’ofèn, que li pega en una galta, que li pren el mantell, que li reclama la vida. Vora el capçal de Saül, la seva llança clavada al terra. Congelem la imatge.

La llança és el símbol del poder. Amb la llança a la mà l’home és temible. El gegant filisteu Goliat també portava una llança que, aliada amb la seva grandària, el feia temible. Ja aleshores David va desafiar el poder de la llança amb una simple fona, i va guanyar. No és la llança la que dóna als homes la victòria. Déu dóna la victòria i no la llança. Primera lliçó.

La llança és també allò que em serveix per a defensar-me dels enemics. L’enemic és una amenaça que només es pot dissuadir amb el poder de la llança. Llança contra llança. Aquesta és la lògica que proposa Abisai, l’amic de David: utilitza el mateix odi de l’enemic per adestruir-lo, mata’l amb la seva pròpia llança, “feu als altres allò mateix que ells us volen fer a vosaltres.” Abisai enuncia estupendament la llei de la compensació universal, la llei que ha mogut i mou el món des dels seus inicis, la llei que regula a la perfecció l’odi als enemics i n’assegura la seva pervivència pels segles dels segles, amen. Segona lliçó.

Descongelem la imatge. David es nega a respondre Saül amb la moneda que li ofereix Abisai, la moneda corrent de canvi, i pren la llança com a testimoni. Fugen del campament i passen a l’altra banda, a l’altra banda de la vall, podem entendre, però també a l’altra banda de l’odi, a l’altra banda de la llei de la compensació universal. Jesús també convida els deixebles a passar a l’altra banda, amb la llança de l’enemic a la mà i amb un gerro d’aigua, perquè David s’emporta, junt amb la llança, el gerro d’aigua que Saül tenia vora el capçal. La llança, instrument de l’odi, serà l’instrument de la reconciliació, i per això cal l’aigua, ja què es tracta d’un baptisme: el naixement a una nova lògica, impossible per a l’home de la llança, però possible per a l’home que ha estat desarmat per Déu.

La llança de l'amor desarmat

Jesús no diu “sigueu amics dels vostres enemics, tingueu bon rotllo amb ells”, sinó “estimeu els enemics”. L’amor cristià és molt més que un agradable pessigolleig al baix ventre. No podem sentir aquest pessigolleig de telenovela amb un enemic, amb algú que ens persegueix, que ens amenaça, que ens vol mal. Amb l’enemic, l’únic pessigolleig que sentim és l’odi, la por o el refús. No s’ha de confondre, doncs, l’amor als enemics amb una mena d’idealització ensucrada de l’estil: “en el fons tots som bons, tots ens estimem, ja veuràs com ens entenem...”. Els enemics tenen dret, primer de tot, a que no se’ls banalitzi, a que se’ls reconegui com a tals: “sí, et reconec, ets el meu enemic, tens tot el dret a ser-ho”. És el mínim respecte que els dec. Per respecte, doncs, hem de reconèixer la força de la seva llança.

El mateix Jesús, quan el soldat li dóna una bufetada (Jn 18,22-23), no posa estúpidament l’altra galta fent-se la víctima: pega, pega, que jo t’estimo igual. Sovint s’ha fet aquesta caricatura. Jesús, para la galta al soldat tot dient-li: “¿per què em pegues?”, ¿per què fas això?, sigues tu mateix, recupera la dignitat que has perdut d’aquesta manera, “si he parlat malament, digues en què”, discerneix, jutja per tu mateix, no actuïs com un titella del gran sacerdot. El perdó passa per tornar-li a l’enemic la dignitat que ha perdut amb el seu odi. Estimar l’enemic vol dir salvar-lo de la seva pròpia llança, del poder autodestructiu del seu odi, i això només es pot fer estimant, fent el bé, beneint i pregant per aquells que ens volen mal... i sense cap garantia de que ens surti bé la jugada. La història diu que Saül va continuar perseguint David. En tot cas, l’aposta de David i de Jesús és clara: només desarmats nosaltres podem desarmar els altres, com diu Casaldàliga, amb un amor desarmat que desarma. Aquesta és la nostra llança.

¿Ningú no t’ha pres la llança mentre dormies? ¿Ni tan sols Déu? ¿No? ¡Què trist! Sincerament, et compadeixo. Aleshores entenc que no puguis aplicar als altres més que una mesura mísera, feta de factures, de rebuts, d’impagats, de “t’he donat tant, em deus quant”... Si mai no t’han abocat a la falda una mesura atapeïda, sacsejada i curulla fins a vessar... a tu que et sap tan de greu que Déu sigui bo amb els desagraïts i amb els dolents, en comptes d’alegrar-te infinitament, tu, ¡que ets el més desagraït i el més dolent! ¡¿No te n’adones?! Si continues amb la llança al capçal del llit (o amb una magnum sota el coixí, ben carregada amb tota la munició de l’odi, l’enveja i la venjança) ¿com vols entendre aquest evangeli? Per a tu, i creu-me que ho entenc, estimar els enemics, fer bé als qui no t’estimen, beneir els qui et maleeixen, pregar per aquells que t’ofenen... tot això, no són més que idees estúpides i perilloses.

HOMILIA DG-TO-C0
AUCA DE LA FELICITAT (Lc 6,17.20-26)

Auca de la infelicitat

Jesús dibuixa una "auca de la infelicitat" que sona avui a profecia:
Els rics són més pobres que mai, han rebut el seu consol i ja no desitgen res més que el que la seva riquesa els pot donar: exhibeixen a Tele 5 la seva anorèxia espiritual, vesteixen d’Armani la seva nuesa moral i blanquegen a les Illes Caiman les seves misèries fiscals.
Els qui van tips passen més gana que mai, mengen als restaurants de disseny, prenen drogues de disseny i ho vomiten tot després als lavabos d’un after hours de disseny: han venut la felicitat per un miserable plat de llenties... això sí, de disseny.
Els qui ara riuen per fora, de forma excessiva, postissa, resulta que darrera el teló ploren amargament, allà on ningú no els veu i no els pot tampoc compadir: gasten tots els seus diners en psicoterapeutes que els ajuden a desmuntar el seu engranatge existencial, però després no saben què fer amb les peces.
I, finalment, els qui malden obsessivament per fer-se un nom, de vendre una imatge, de suscitar aduladors, més tard o més d’hora es treuen el maquillatge i les muscleres, aleshores, el mirall retorna el que té al davant: nu, buit... sol.

Jesús no ho vol, però ho veu i ho diu. Jesús no vol la infelicitat dels rics, dels qui van tips, dels qui riuen, dels complaents. Jesús no vol aigualir la festa, no és el típic profeta antisistema que necessita del fracàs de l’altre per proclamar el seu èxit. Jesús vol advertir-nos perquè no caiguem en el parany etern.

Per això, abans de l'auca de la infelicitat, ha deixat ben esbossada una "auca de la felicitat", en la que declara feliços els pobres, els qui passen fam, els qui ploren i els perseguits per causa del Fill de l'home. Maleïda la pobresa, la fam, la pena i la injustícia, però feliços els qui per causa seva poden obrir les seves vides a Déu i als altres. Aquesta promesa subversiva de felicitat es nodreix de la gent que la fa sostenible amb la seva vida, ells i elles són els principals protagonistes de l'auca.

Auca de la felicitat

En Carles Capdevila , gran periodista i millor persona, va escriure, el passat dia 7 de febrer, un article a la contraportada de l’Avui que m'ha inspirat una mena d'auca de la felicitat dels nostres dies. Al meu parer, Jesús la faria seva amb molt de gust. Aquesta auca sona també avui a profecia:
“Feliç la gent que té paciència, que no cau en provocacions, que es mulla, que fa feina discreta i que, a sobre, ha d’aguantar que els considerem mediocres o directament covards.
Feliç la gent que no pot evitar l’empatia, que no és cap malaltia, sinó la capacitat de posar-te al lloc dels altres. No és donar la raó a tothom, sinó discutir-te-la fins i tot a tu mateix.
Feliç el nen que al pati ni és la víctima ni l’assetjador, però no dissimula, ni riu les gràcies al xulo ni es neteja la consciència practicant la compassió d’amagat. Sap que quan es barallaven dos al tercer li toca rebre, i tot i això exerceix de tercer.
Feliç aquell que no confon odis personals amb batalles ideològiques, el que sap felicitar el rival sincerament si ho ha fet bé.
Feliç el veí que ni aixeca pancartes racistes ni dóna lliçons morals des de la distància: intenta parlar amb els uns i els altres per fer-los rebaixar el to, evitar mals més grans i frenar una espiral de retrets imparable. El que negocia amb les bandes llatines violentes perquè s’integrin en lloc de matar-se. El que es fa de l'AMPA i dedica hores a defensar fins i tot els interessos de l'histèric que només va a una reunió a l’any a queixar-se amargament i protestar sense raó ni educació.

Aquesta “bona gent” no són idiotes, ingenus ni il·luminats: ells són, en el sentit més dens de la paraula, “feliços”. I, el que és més important, fan feliços els altres.
Aquesta gent disposa del vocabulari per a escriure l’única “auca de la felicitat” possible.