S’explica la gesta del soldat grec Filípides que, l'any 490 aC, va morir de fatiga després d'haver corregut uns 40 km, des de Marathon fins a Atenes, per anunciar la inesperada victòria dels grecs sobre l'exèrcit persa. A imatge d'aquest soldat grec, algú va recórrer la distància que va de la mort a la resurrecció de Jesús per proclamar una encara més inesperada victòria: "Ell ha vençut".
Però, què és el que ha vençut? A qui ha vençut? És que no ha mort? La resurrecció, és realment una victòria? No serà, més aviat, la gegantina suggestió d’alguns davant la incapacitat de digerir un fracàs tan dolorós? Les suggestions duren un dia, una setmana, a molt estirar poden durar un parell de generacions, però més no. No, la resurrecció de Jesús no és una immensa suggestió, sinó una ferma convicció. Aquesta convicció en la victòria del Ressuscitat, a molts els ha portat a la mort i a molts més encara els ha portat a la Vida.
Què és, doncs, el que Jesús ha vençut ressuscitant d’entre els morts? Jesús ha vençut la por, el pecat i la mort. Anem per parts.
Ha vençut la por
La víctima reflecteix, com en un mirall, la por instintiva, visceral, brutal del botxí. Sabeu què és el que va descol·locar el centurió romà que va crucificar Jesús? Que en els seus ulls no va veure reflectida la por, sinó el perdó i la compassió. El centurió va veure reflectida en aquells ulls més aviat la seva pròpia por, el seu propi pecat i la seva pròpia mort, però els va veure vençuts, derrotats, anorreats per l’amor impossible d’aquell home. I va comprendre, per primera vegada, que cal ser vençut per l’amor, si vols participar de la seva victòria, una victòria que no se sembla en res a totes les altres.
Ha vençut el pecat
El pecat posa als homes un límit que aquests no poden traspassar. El límit de la pròpia supervivència, en lluita amb la supervivència dels altres. El límit de l’amor als amics que es justifica per l’odi als enemics. El límit del qui considera que ha vingut, no a servir, sinó a ser servit. El límit del propi melic com a centre de l’univers i de la pell estranya com a amenaça. Jesús ha transitat aquest límit sense deixar-se atrapar, i ha mostrat així que el que és pròpiament humà no és el límit, sinó el trànsit: el reconèixer que ens trobem sovint atrapats en una banda, però que som constantment cridats i atrets des de l’altra.
Ha vençut la mort
Jesús, en definitiva, ha vençut la mort, que és el límit darrer i definitiu què el pecat imposa a l’home. Jesús ha estimat fins al límit i ha eixamplat el límit, l'ha traspassat. La mort ja no és el límit de l'amor, no des de Jesús, no per a Déu. Els cristians som testimonis d'aquest eixamplament del límit de l'amor i d'aquesta limitació del poder de la mort.
No perdem la vida quan la lliurem per amor: aquesta és la victòria, aquesta és la convicció que ha mogut els màrtirs al moment de la gran prova i la que ens ha de moure a nosaltres en les nostres petites proves. Cada vegada que, en comptes de retenir, lliurem, eixamplem el límit de l’amor i reduïm el domini de la mort.
Això és el que van creure Maria Magdalena, Joan i Simó Pere, quan van veure el sepulcre obert i buit. Ells són els primers testimonis del Ressuscitat i els signes són una pedra, un llençol d’amortallar i un mocador. Van trobar la pedra de l’entrada del sepulcre vençuda, com el pecat, a un costat; el llençol d’amortallar vençut, com la mort, i aplanat; i el mocador que li havien posat al cap vençut, com la por, al mateix lloc on l’havien volgut lligar.
Que fugisseres i vanes són les glòries mundanes! Que efímeres totes les victòries! Un equip de futbol que ahir estava en ratxa ascendent, a només 2 punts del seu rival, avui torna a estar a 8 punts, i ningú no sap perquè. Un partit polític que ahir estava en ratxa ascendent amb 8 escons al Parlament, avui torna a tenir-ne només 3, i ningú no sap perquè. De la nit al dia, els imperis s’enfonsen i les corones es marceixen.
Quantes entrades triomfals no s’han convertit en sortides vergonyants? Quants no han entrat trepitjant fort per la porta principal i han sortit de puntetes per la porta de servei? Quants aplaudiments fervorosos no s’han transformat, de la nit al dia, en xiulades monumentals?
La mateixa somera que va muntar Jesús en la seva entrada triomfal a Jerusalem, si se’m permet la llicència, serà muntada pel gran sacerdot en la sortida vergonyant de Jesús cap al Gòlgota. La mateixa gent que cridava “Hosanna” amb gran fervor, poc després cridarà “crucifiqueu-lo” amb major furor. Les fulles de palma que alguns agitaven davant seu, es convertiran en la corona d'espines que més tard li clavaran al cap.
Què ha passat? Què ha fallat?
La mística jueva ja havia advertit que l’acte suprem de la manifestació de Déu no era una “expansió”, sinó una “contracció”; no una “aparició”, sinó una “retirada”. Els profetes ja ens havien advertit que el Messies podia aparèixer, no transfigurat, sinó desfigurat; no en forma “gloriosa”, sinó en forma “sofrent”. Sant Ignasi ja ens havia convidat a llegir el relat de la passió amb la següent clau de lectura: “considerar como la divinidad se esconde”. Però és d’aquestes coses que, un cop sentides, oblides ràpidament.
Dit en llenguatge joànic: acaba el temps de la manifestació i comença el temps de la glorificació. Però qui ens havia de dir que la glòria de Déu es mostraria d'aquesta manera, en l’abaixament de Jesús i no en el seu enaltiment. Per això, els qui teníem la vista fixada a la cornisa del temple, esperant la seva aparició triomfal, ens hem quedat a quadres. I és precisament això el que fa que el cristianisme sigui el que és i no una pinzellada més del quadre de Déu que anem pintant meritòriament els homes.
Seguint amb la imatge pictòrica, és com si a aquest quadre, de cop, li haguessin rebentat a sobre un pot de pintura. És en aquest contrast violent, inesperat, que se'ns mostra quelcom essencial del rostre de Déu; quelcom que el nostre propi talent dissimulava; quelcom que cap preciosisme estètic, ètic o religiós no podia, de cap manera, representar.
S’explica l’anècdota d’un gran mestre pintor que contemplava el quadre d’un deixeble sense acabar d’esbrinar què li faltava. Tenia harmonia, tenia talent, tenia equilibri, ho tenia tot, però li faltava quelcom. En aquestes, va agafar un rasclet de jardineria i el va passar per la superfície del quadre. Davant l’estupor del deixeble, el mestre li va dir: “Ara sí: li sobrava talent, però li faltava veritat”.
Hi ha una distància que nosaltres no podem salvar. És la distància que va de l'horror d'un innocent crucificat, a la meravella estètica de la Passió segons Sant Mateu de J.S.Bach. Quanta gent no s’extasia davant d’una mentre gira cua davant de l’altra? És la distància que va de la bellesa i de l'harmonia a la veritat. És la distància que va de predicar, d'admirar, de contemplar, de composar, de revelar... a creure i a estimar.
Això és la fe: Déu salva per nosaltres aquesta distància. Déu s'acosta i es deixa tocar. Déu s'abaixa, es cenyeix una tovallola i es posa als peus per a rentar. Déu perd el mantell, la corona, el tron i la vida, no per ser admirat, servit, adulat, magnificat, sinó per a ser estimat. Déu no és genial, Déu no és plusquamperfecte, Déu no és "la inefable vacuïtat d'allò real"... Déu és amor i amor crucificat. Si t'ho creus, ets cristià.
Aquesta Pasqua demaneu la fe, demaneu de creure en el Déu de Jesús, demaneu de ser més autènticament cristians, demaneu i Déu us ho concedirà.
divendres, 7 de març del 2008
HOMILIA DG-QR-A05 LA REANIMACIÓ DE LLÀTZER (Jn 11,1-45)
A mi em passa com als deixebles: no m'entra al cap que Jesús vulgui pujar a Jerusalem, sabent que allí li han pres el número de la matrícula. Són ganes de buscar-se problemes. L’estil de Jesús, us sóc ben sincer, m’agafa sovint a contrapeu.
Em passa com a Tomàs, que fa els càlculs i li surten negatius. Vull seguir Jesús, m’he fet jesuïta, escric homilies cada setmana, però guardo varies cartes sota la màniga i no estic disposat a jugar-me-les. I no ho dic retòricament. Jo vull creure en Jesús, però no vull morir amb ell. Ni amb ell ni sense ell, no vull morir. Em direu que ningú no vol morir, Jesús tampoc, i teniu raó, però no em refereixo a això. Em refereixo a que no vull morir perquè, si no fos així, no em resistiria a perdre el meu temps amb els altres, no em negaria a deixar d’estar al centre de totes les mirades i no faria passar tants cops la meva realització personal com a voluntat de Déu i com a vocació de servei als altres.
Em passa com a Marta que busco desesperadament Jesús perquè reconstrueixi els plats que ha trencat la vida. Ell que és el Messies, el Fill de Déu, perquè no frena la història quan aquesta s’equivoca, perquè no es planta davant la mort i li diu: “prou, fins aquí, s’ha acabat el joc”. Em passa com a Maria que es llença als peus de Jesús plorant i suplicant: “Senyor, si haguéssiu estat aquí la humanitat no hauria fracassat, els forns s’haguessin esquerdat, les espases s’haguessin oxidat i les bales s’haguessin buidat abans d’esclatar”.
M’han dit que darrerament les homilies són més crues i que si em passava alguna cosa. No estic ni en crisi ni baix de moral, de debò, estic com un xínxol, massa i tot. Em passa que arribo als quaranta i veig una cosa que abans no veia, o no podia veure. Veig el final més a prop. No el meu final, sinó el nostre final, vull dir la possibilitat ben real i tantes vegades experimentada de que el projecte d’una humanitat reconciliada sigui inviable. És més, veig que ja no puc creure i apostar per la vida si no tinc en compte la possibilitat ben real del seu fracàs. Del contrari, estaria fent trampa.
Jesús va fracassar al Gòlgota, els primers cristians van fracassar al circ romà, els jueus van fracassar a Auschwitz, els kurds van fracassar a l’Iran, els tutsis i els hutus van fracassar a Rwuanda i, tot just fa quinze dies, el Iure, de només 21 anys, va fracassar d’una sobredosi quan estava a punt de començar la rehabilitació. I, en tots aquests casos, era la humanitat la que fracassava, érem nosaltres, tu i jo, els qui fracassàvem. M’està sortint la ressaca d’aquest fracàs ancestral que portem escrit a les entranyes, i em surt així, en forma de crit, en forma d’homilia crua i directa a la panxa. Ja arribaran temps més pasquals, de moment pugem a Jerusalem i allà dalt s’anuncia borrasca.
Perquè, a veure, morir no és dormir; morir és acabar, desaparèixer i ja no tornar. Morir és que un home pugui matar i ho faci. Morir són els forns crematoris d’Auschwitz i les càmeres de gas com si fossin dutxes. Morir és Vladimir Putin matant Anna Politkovskaia i comprant el silenci d’occident per un plat de gas natural. Morir és que la por tingui més poder que la vida. Morir és que l’amor s’acabi i que la justícia no arribi a néixer, mai. Morir és l’infern. Dormir no és morir, no ens enganyem, “si dorm, sanarà”, però si és mort... qui el salvarà?
L’evangeli d’avui ens diu que escoltar el plor desconsolat de Marta i Maria i respondre al crit de la víctima, és l’única forca capaç de fer sortir del sepulcre una humanitat que, com Llàtzer, ja fa 4 dies que hi és sepultada. La reanimació de Llàtzer no és una demostració del poder màgic de Jesús, sinó una figura de la nostra resurrecció futura, com a individus i com a humanitat: només la bondat insensata, obcecada, entranyable de l’home per l’home pot fer viable aquest projecte d’una humanitat reconciliada.
Plores, Senyor? Tu també plores davant el sepulcre de Llàtzer? És possible que la mort no tingui l’última paraula? “Jo sóc la resurrecció i la vida, els qui creuen en mi, encara que morin, viuran... ¿ho creus això?” Sí, Senyor, ho vull creure, malgrat no m’arribin les forces, malgrat no m’arribi la vida, malgrat no m’arribi l’amor. Ho vull creure perquè tu sí que m’arribes, m’arriba la teva fe, la teva paraula, la teva fidelitat i m’arriben les teves llàgrimes. M’arriben les teves llàgrimes i, a través de la llosa del sepulcre, m’arriba la teva veu, com una ordre i una promesa: “Llàtzer, vine a fora”.
Hi ha coses a la vida que són inapel·lables: "Només sé una cosa: jo, que era cec, ara hi veig". Quan et cures, et cures, i ja et poden venir amb romanços i amb explicacions simbòliques. Les coses s'han d'explicar, els miracles s'han d'entendre, les curacions s'han de situar en el seu context, tant com vulgueu, però una cosa està clara: Jesús curava. I no només simbòlicament, metafòricament, literàriament, psicològicament. Curava realment i totalment, no només el cos, no només l’ànima, curava la persona sencera, el cos i l’ànima junts, perquè en el seu món aquesta dramàtica separació encara no s’havia produït.
Els esmenadors de planes de la història i del sentit, rondinen: "fora de la ciència no hi ha salvació: només les pastilles i els hospitals, poden curar". Però hi ha planes que, per molt que t’encaparris, no es deixen esmenar: "això és el que em desconcerta: vosaltres no sabeu d’on és, però a mi, m’ha obert els ulls". S’acosten temps, més ben dit, ja han començat, de conversions a Jesús i a l’evangeli, ja veurem si a l’església també. Gent que no hi veia, cecs de naixement o d’accident, que recuperen la visió i demanen el baptisme o el reviuen com si fos nou.
"Volem bisbes cristians igual que volem que hi hagi capellans, estudiants, pagesos, obrers, administratius, funcionàries, periodistes, professionals… que també ho siguin". La intenció és bona, però hem d’anar en compte de no erigir-nos en els únics dispensadors oficials de les úniques etiquetes homologades del ser cristià, ja que cauríem nosaltres en el mateix parany que volem evitar. La bona notícia no és que els vidents, en realitat, no hi veuen, això en tot cas és un drama i una constatació lamentable. La bona notícia és que els invidents hi veuen.
Jo veig gent que abans no hi veia, encegats pel dolor, per la frustració, per la pèrdua del sentit i de l’horitzó, pel bloqueig interior, pel cinisme ideològic, pels prejudicis... i que ara hi veuen. No parlo dels "born again", dels fanàtics de la visió, dels telepredicadors i dels il·luminats empallegosos. No em refereixo a aquells que esgrimeixen la seva suposada conversió com una venjança, com un passar comptes contra la societat, la història i els altres. No em refereixo a la conversió visceral de l’antic fumador que ara veu els altres fumadors com ànimes captives o com a mig criminals.
Em refereixo a aquells que descobreixen que l’evangeli és molt més que un banc de cites edificants per edulcorar una ètica de valors políticament correctes. I que, de cop, descobreixen que aquelles paraules que creiem saber de memòria, diuen coses noves i diferents si se les deixa parlar i si s’està disposat a escoltar. Em refereixo a aquells que descobreixen que la Bíblia és altra cosa que la caricatura d’un Déu colèric i capritxós. I no li donen la culpa d’aquest dèficit i d’aquest retard als altres, als capellans, als pares, a la societat d’abans ni a la d’ara.
Em refereixo a aquells que s’adonen que la societat del benestar només pot oferir benestar. I que l’increment de benestar no satisfà la necessitat de sentit, ans la fa més palesa i més urgent. Em refereixo a aquells i aquelles que després d’una experiència traumàtica o després d’una consolació inefable, després de tocar fons o després de tocar el cel, se’ls han obert els ulls i han vist Déu en el rostre d’un que els ha estimat, que els ha perdonat, que els ha acollit i que els ha curat d'una ceguesa amb la qual s'havien arribat a identificar.
Això és convertir-se: tu, que eres cec, ara hi veus. I quan et trobes cara a cara amb Jesús, a qui abans no coneixies, li dius: “Senyor, m’han exclòs de la sinagoga, del claustre, del partit, de la radio... per culpa d’aquest miracle. No sé qui ets i no sé en què crec, però si Déu és això i tu ets el seu missatger, jo hi crec, Senyor”.
I resulta que, a partir d’ara, tot és el mateix, però ja res no és igual.
Fins i tot les vides més plenes i pletòriques conserven un no sé què de nostàlgia i un fons expectant a la mirada. Hi ha com un espai disponible que portem gravat a l'ànima, com una certa plenitud ajornada, que és com el nostre codi de barres. Hi ha silencis que cap música no pot callar. Hi ha solituds que cap presència no pot acompanyar. Hi ha buits que cap societat no pot omplir. Hi ha sets que cap aigua no pot saciar.
Tants pous, tantes sets
Aquesta set és la que li devia notar Jesús a la samaritana. La mateixa set que se’ns nota a tots nosaltres, per molt que, en aparença, tinguem totes les sets saciades. Perquè, diguem-ho ben clar, en la nostra societat no hi ha lloc per la set. Només els necis i els pobres passen set. Avui en dia, tenim pous abundants per fer callar la nostra set de forma immediata. Ens apressa la set d’eficàcia? Tenim el pou de la tecnologia. Ens inquieta la set d’espiritualitat? Disposem d’abundant literatura esotèrica. Ens mou la set de transcendència? Tenim el pou de l’art i de l’espectacle. Ens atreu la set del risc? Disposem de l’esport d’aventura... Un pou per cada set i una set per cada pou. Aigua abundant i a l’abast dels qui se la poden pagar. Fins a oblidar aquella set de Déu que cap aigua no pot saciar.
Déu es fa present en la set
L’aigua apareix molt sovint a l’Escriptura com a signe d’una altra cosa, un lloc de passatge en el qual no ens hem d’entretenir massa, perquè hi ha el perill de quedar emmirallat. El poble d’Israel havia quedat emmirallat en l’aigua; per això, quan els en falta, comencen a dubtar de Déu. Els israelites es creien amb dret a l’aigua, incapaços d’entendre que a Déu se l’ha de trobar en la set si se’l vol trobar en l’aigua. Déu es fa present en la set, recordant-nos que només Ell pot saciar del tot aquesta set, recordant-nos que qualsevol altra aigua no fa més que despistar la set sense saciar-la.
Un Déu assedegat
I si Déu es fa present en la set és perquè Ell sap molt millor que nosaltres el que significa passar set. La set de Déu és, molt abans que la set que nosaltres tenim d’Ell, la set que Ell té de nosaltres. Sí, Déu es mor de set per nosaltres. El Déu tendre, el Déu misericordiós, el Déu compassiu i benigne; però també el Déu gelós, el Déu colèric i el Déu temible no són més que maneres de parlar, de manera més o menys encertada, d’un Déu assedegat. I és que l’amor dóna set, set de la persona estimada, set del seu bé i de la seva benaurança. Jesús en creu és la viva imatge d’un Déu assedegat, que estima la humanitat fins a morir de set per ella, una set que no l’apaga una esponja mullada en vinagre.
La set de la samaritana
Jesús comença el diàleg amb la samaritana demanant-li aigua. Jesús també es mor de set, la mateixa set que Déu té de nosaltres. La set de la samaritana i la set de Jesús, confrontades. Les nostres petites sets i la set que Déu té de nosaltres, confrontades. La seva set de justícia confrontada a la nostra set d’harmonia; la seva set de misericòrdia confrontada a la nostra set de reconeixement; la seva set de compassió confrontada a la nostra set de seguretat. No és una confrontació per a empetitir la nostra set, sinó per a engrandir-la; no per a ridiculitzar-la, sinó per a dignificar-la. Nosaltres ens convertim, a les seves mans, en un pou d’on es pot treure aigua. És un pou fondo, cal baixar molt, però Ell està disposat si nosaltres l’ajudem. Cal començar per la veritat, que és com una immersió, amb quelcom de perforació, sovint traumàtica, però sense ella no hi ha aigua. Ell coneix, estima i desitja la nostra aigua, per això, la seva set ens salva.
Dóna’m set
Benaurada la set que ens manté oberts a Déu i als altres! Les persones que han canviat el món, han sigut persones profundament assedegades. Han estimat aquesta set que els parla de Déu, fins i tot, quan més els manca. Persones que han mantingut la set de justícia, en el desert d’una injustícia abrusadora. Persones que han suportat la set de pau, sota la pressió ensordidora de les bombes. Persones que intenten viure a fons la seva fe en el sí d’una església que sovint les col·loca al marge. Persones que s’han pogut omplir de Déu perquè han renunciat a saciar aquella set amb qualsevol aigua. Necessitem persones, com la samaritana, que ens donin les coordenades d’Aquell que, assegut a l’escaire dels nostres pous locals, ens pot donar la Set que mereix la seva Aigua.
divendres, 15 de febrer del 2008
HOMILIA DG-QR-A02 OPTIMISTES O ESPERANÇATS (Mt 17,1-9)
L'Anton em comentava, arrel de l'homilia de diumenge passat, que no era massa optimista amb l'ésser humà. I té raó, no ho sóc gaire, d'optimista vull dir. Ara bé, que no sigui optimista no vol dir que sigui pessimista. El passat i el present de la humanitat no em conviden a l'optimisme, sinó a l'esperança. ¿Quina és la diferència?
Pujar la muntanya
¿Heu fet mai una excursió a la muntanya? Quan comences a caminar, el cim és lluny i el camí incert. A estones flaqueges i no et sents capaç, i quan més t'atures més et costa torna a arrencar. L'optimisme inicial s'ha estroncat i no et serveix ja com a incentiu. L’optimisme té aquesta tara: quan més el necessites, menys et serveix.
Imagina, aleshores, que algú et convida a enfilar-te a un turonet proper. Malgrat el desànim i la incredulitat, hi accedeixes. Des d’aquest monticle es veu el cim llunyà cap a on et dirigeixes. De cop, respires. És lluny, sí, però ja no tant. Estàs tan bé que t'hi quedaries, però contemplar el cim no és el mateix que pujar-lo. Cal baixar i reprendre el camí, ara ja no per optimisme, sinó per esperança.
Mirar l'horitzó
Jesús ens convida a enfilar-nos amb ell a un turonet. Des d'allà, ens fa contemplar la veritat més profunda de nosaltres mateixos, aquella que només es veu amb la perspectiva que Déu ens dóna. El rostre se’ns fa lluminós, la mirada se’ns torna transparent i la por desapareix. Podem contemplar el nostre destí, lluny encara, però cert. Jesús ha esquinçat el vel que ens impedia la visió d'allò que som. A través seu hem contemplat el rostre transfigurat de la humanitat tal com Déu la mira i la somia des del principi.
Aquesta mirada és el que justifica la meva esperança. Crec i espero en l'ésser humà perquè Déu creu i espera en ell. L'optimisme depèn de l'estat d'ànim, de la cadena de radio que escoltes al matí, de la sort que has tingut a la vida, de la teva estructura psicològica, de la digestió que has fet aquella tarda. Hi ha gent més optimista i gent més pessimista, hi ha dies més optimistes i dies més pessimistes. És per això que no puc fonamentar la meva esperança en l'optimisme.
L'esperança obliga
Dins els vagons que conduïen els jueus a l'extermini, algú, mogut encara per l'optimisme, va dir: "No sabeu que han fet arribar a Hitler un ultimàtum perquè alliberi immediatament tots els jueus?". Com diu Vassili Grossman a "Vie et destin": "Està clar, l'opi absurd de l'optimisme ve a socórrer els homes quan una resignada desesperança deixa lloc al sentiment agut de l'horror". L'esperança no és el contrari del pessimisme, sinó de l'horror. L'esperança compromet infinitament més que l'optimisme.
L'esperança m'obliga a creure en l'ésser humà, en la seva irreprimible vocació a la vida, en la seva capacitat de vèncer les forces de la mort, en la seva castigada facultat d'estimar i en la seva urgència de ser estimat. No m'hi obliga l'optimisme, és Déu qui m'hi obliga: "Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m'he complagut; escolteu-lo". Un manament que hem de posar al costat d'un altre, equivalent al primer en importància: "Aquests són els meus fills estimats, els teus germans, estima'ls com jo els he estimat".
L'esperança transfigura
Allò que dóna sentit a la vida és molt més que una qüestió d'optimisme. La felicitat és una qüestió d'esperança, no d'optimisme. Jo espero que un dia serem veritablement feliços, però no només jo, sinó tots: "els bons" perquè agrairan a Déu la seva bondat i "els dolents" perquè li agrairan la seva misericòrdia. Feliços, no només per tenir un mòbil amb videojocs, no només perquè m'han donat la feina, no només perquè les coses em van bé; sinó feliços perquè Déu s'ha complagut en nosaltres i perquè l'Amor amb què ens estima té més força que l'horror.
En aquest món i en aquesta vida, experimentem una felicitat que passa i no podem construir-hi tres cabanes per evitar que passi. La visió s'acaba. Hem de baixar de la muntanya i prosseguir el nostre camí. Hem de sortir del núvol, d'acord, però no podem oblidar el que hem vist i sentit. Som pelegrins en un món que passa, som indigents que busquen una llar, som captaires que demanen un bocí de pa i un glop de sentit... però som pelegrins, indigents i captaires transfigurats.
Jesús va ser temptat, i si em traguessin aquest passatge de l'evangeli se'm faria més difícil de creure en ell. La temptació és la mateixa, la seva i la nostra, el que no és el mateix és la resposta. I penseu que un dia es pot suportar, dos o tres a més estirar, però ¿quaranta? Deixeu-me que us faci la crònica d’una temptació, d’un dia al desert, només d'un dia.
Al desert, comences per sentir-te de cop molt lluny del món i de la gent. Pots fugir de tot, però no pots fugir de l'ànsia de fugir. Desconcerta sentir de cop aquest rebuig, aquest fàstic, aquest cansament de tot i de tots. Tot ho trobes inconsistent, fals, poca substància.
Et sents amb ganes de trencar, de protestar, de menysprear. I penses: “Redéu de Déu, després de tot el que he fet per tu, no podries donar-me a mi una mica més que als altres?”. I t’agafen ganes de fer teu el nou lema del Barça. O de fer com el Jaume, un noi de tercer d'ESO, que s'ha deixat cresta i s'ha cosit d'imperdibles la jaqueta, els llavis i les sabates.
Unes ganes irresistibles de maltractar els bons sentiments, la concòrdia, el bon rotllo, quina ràbia! Ganes de callar i posar mala cara, de no respondre, de no trucar, de fer-te odiar. De tancar-te, de soterrar-te, de vestir-te de sac i de convertir-te en una ombra, en una queixa, en una moció a la totalitat d’aquesta existència aparatosa i vana.
Odies el món i els seus valors tous, els falsos profetes de telenovel·la, la pornografia sentimental amb la seva cridòria histèrica i buida, la vida sense combat, només amb puntades de peu i escopinades, només amb crits, insults i gestos exagerats davant la càmera. Odies no ser bo i haver de posar al mal temps bona cara. Odies aquesta disfressa d'ovella que no et deixa mostrar els ullals i la peülla per sota de la llana.
¿D'on ve tot aquest malestar, així, en tromba, desmesurat, sense avisar? ¿De quines profunditats? ¿Com és que hem arribat a banalitzar d’aquesta manera el mal i la seva força devastadora? La temptació és això: sentir el mal a dins, i no a fora, enganxat a l’ànima com una "bomba-lapa".
No som bons, Senyor, tu ho saps. De vegades fem coses bones, gràcies a tu, quan deixem de posar-te pals a les nostres rodes. Però tenim molta brossa acumulada i has de travessar molts estrats, alguns de molt endurits, per arribar a la roca on tu vas posar, fa temps, els fonaments de la teva casa. La resta són paraules dolces, fines argúcies del temptador per enganyar-nos.
Aquell mateix que va enganyar Adan i Eva, fent passar com una justa reivindicació el que no era més que enveja i desconfiança. Aquell mateix que avui ens enganya a nosaltres, fent-nos creure que les pedres són pans, a veure si ens deixem les dents a la primera queixalada, quan en comptes de fe demanem proves i en comptes de llibertat, miracles.
Fent-nos creure, també, que la cornisa del Temple és per a fer puenting, sense corda ni xarxa, mostrant-nos al món en un fastuós espectacle i demanant a Déu que beneeixi les nostres aspiracions mundanes. Fent-nos creure, finalment, que tot el món serà nostre si ens fem més amples els filacteris i més lluentes les sotanes; i que seran nostres els reialmes si ens agafem més fort al púlpit i cridem més fort que els altres.
Senyor, no ens deixis caure a la temptació i deslliura'ns de qualsevol mal. Amen.
dimecres, 6 de febrer del 2008
ESPECIAL DE CENDRA
El meu amic Josep Maria fuma caliquenyos i llença la cendra al terra. La seva habitació sembla un cendrer i el seu coixí una burilla estarrufada. Tot té el color i la textura de la cendra, els llibres, la roba, l’ordinador i fins el paisatge que es veu per la finestra.
La cendra ens recorda que som poca cosa i que, tard o d’hora, tot acaba en cendra. ¿Exagero? Potser sí, però per molt que ho edulcorem, tots hem de passar per la prova, no del cotó, sinó de la cendra. ¿Com queda la nostra vida sota el prisma de la cendra? Els meus èxits, ¿com queden quan són impregnats de cendra? Els meus fracassos, ¿són tan terribles sota la pàtina que hi deixa la cendra? Ens podem desanimar, però això és no entendre l’immens benefici de la cendra.
Quedaríeu sorpresos dels usos i les utilitats que té la cendra: “Con cuidado, la ceniza puede reutilizarse. Se usa en la construcción como componente del hormigón, como hicieron en el dique del Támesis en Londres. En Alemania, con la ceniza reciclada se hacen bloques de cemento con menor gasto de energía. Mezclar pequeñas cantidades de ceniza con la tierra del jardín ayuda a retener el calor. Las cenizas de madera, ricas en potasa, pueden actuar como fertilizantes. También puede hacer senderos de ceniza en las zonas que se embarran enseguida. Ah, y son buenísimas para pulir o limpiar cacerolas quemadas, y hasta puedes hacer legía filtrando agua en las cenizas”.
El camí de la quaresma comença amb la cendra, la cendra útil i saludable, la cendra que neteja els ulls, el cor i l’ànima, la cendra que va netejar David de tota la seva misèria amagada. Perquè la cendra potser rebaixa l’autocomplaença, però no l’autoestima. La cendra augmenta la veritable autoestima, la que es mostra quan les falses aparences s’esvaeixen, i la fa més autèntica.
¿No heu sentit mai com Déu us mira? ¿Heu vist mai els seus ulls? Són els únics que veuen a través de la cendra. Alguns místics ho han dit i és veritat: l’amor de Déu crema. I el resultat d’aquesta combustió en la nostra vida és la cendra.
L’altre dia vaig entrar a l’habitació del meu amic Josep Maria i vaig passar el dit per la tapa d’un llibre cobert de cendra. El meu dit va quedar brut, però vaig llegir un títol que deia: “L’Ombra del Vent”, i vaig pensar: “mira, l’Amor de Déu és el vent i la seva ombra és la cendra”.
divendres, 1 de febrer del 2008
HOMILIA DG-TO-A04 CAÇADORS DE TENDÈNCIES (Mt 5,1-12)
Els "coolhunters" són els caçadors de tendències, una mena d'exploradors que es dediquen a viatjar per tot els racons del món i del ciberespai, mirant de detectar els impulsos i les aspiracions latents de la nostra societat. Es tracta d'anticipar-se als usos comuns i poder garantir l'èxit d'un producte abans de llançar-lo al mercat.
Tipus com el Rafa de "Fama", "quiero energy chicos, esto es muy amazing”. O com la persona que va intuir que l'uniforme de muntar a cavall, amb les botes per damunt dels pantalons, podia marcar un estil entre les dones. O com el meu avi que ja apuntava maneres de "coolhunter" quan defensava que només calia penjar-se una ceba al coll, amb convicció, per marcar tendència.
Jesús fa de "coolhunter" en el fragment de l’evangeli d’avui, universalment conegut com "el de les Benaurances". Jesús puja a la muntanya, reuneix els deixebles i els passa l’informe que ha elaborat sobre les tendències del futur. Us passo una còpia i ja em direu.
Amics i socis en aquesta empresa, m’he dedicat a observar la gent i he detectat una tendència amb un potencial increïble que, cas que s’arribi a desenvolupar, pot procurar a l’home una plenitud difícil de quantificar i d’expressar en paraules.
Es tracta de la tendència a la pobresa. No la pobresa imposada com un càstig i una maledicció; no la pobresa que és el contrapès fatal a la descomunal riquesa d’uns pocs; no la pobresa que es cova en els marges d’una opulència demencial i que nodreix la guerra, la prostitució i les fàbriques clandestines de Thailàndia.
Em refereixo a la pobresa estimada com una germana, a l’austeritat compartida que alleuja la pena d’un altre. La pobresa que et porta a prescindir del superflu perquè l’altre tingui el necessari. La pobresa que demana poc per a un mateix, però que sap ser esplèndida amb l’altre. La pobresa que dóna pa als qui tenen fam i dóna fam de justícia als qui tenen pa.
La pobresa que et fa atent al dolor dels altres i que t’empeny a acompanyar-lo i alleugerir-lo, i no tant a explicar-lo. La pobresa que et neteja el cor d’afegits postissos i cobejances, que és com un col·liri que t’aclareix els ulls perquè vegis d’una vegada els qui estan de dol, els qui ploren, els qui han penjat les lires i no tenen forces per iniciar una dansa.
La pobresa sense decorats, en un escenari buit i il·luminat, sense tramoies ni maquillatge, actriu de repartiment en una escena despullada i franca, sense enganys ni falses il·lusions, sense inventar-se un món de faula, parlant clar i a la cara:
“La pau i la justícia no són barates i no les trobes a les rebaixes. Molts no les volen i fan el possible per estroncar-les. Alguns d’aquests enemics els tens a fora i et faran mal si fas valdre el meu nom contra les seves armes. Però els altres enemics els tens a dins i es diuen por, comoditat i mandra, i també et faran violència si et decideixes a plantar-los cara”.
¿Què us sembla l’informe? ¿Agosarat? ¿Precipitat? ¿Desencertat? Amb la de tendències rares que han triomfat en la nostra societat, ja m’ho puc esperar tot. Fins i tot allò de la ceba penjada al coll. Fins i tot això d’una pobresa que enriqueix i d’una fam de justícia que converteix la persecució en benaurança.
divendres, 25 de gener del 2008
HOMILIA DG-TO-A03 GALILEA DELS PAGANS (Mt 4,12-23)
Avui vivim a la Galilea dels pagans. Europa s’assembla cada cop menys a la Jerusalem cristiana i s’assembla més a la Galilea dels pagans. L’Església està convidada a fer aquest èxode de Jerusalem a Galilea. I si no el fa de grat, molt em temo que l’haurà de fer per força. El Senyor ens ho va donar i ara ens ho ha volgut prendre, lloat sigui el Nom del Senyor.
Per molt que nosaltres no ens acabem de fer a la idea, sembla que Déu té una especial predilecció per aquesta cruïlla de cultures i de persones que és Galilea. Sense anar més lluny, Jesús no comença el seu ministeri a Jerusalem, com Joan Baptista, sinó a Galilea; no el comença a aquesta banda del Jordà, sinó a l’altra; no al centre, sinó a la perifèria.
A la Galilea dels pagans les identitats sembla que es desdibuixen, com les fronteres. I això no agrada a Jerusalem. Jerusalem és la identitat clara, ferma, delimitada, afirmada, viscuda i joiosa. ¿Sabeu quin és el problema? El problema no és Galilea i tampoc Jerusalem, el problema és quan contraposem l’una a l’altra. Galilea i Jerusalem es necessiten com el pa al vi i el foc a l’aire. El problema és quan convertim el Jordà en un límit i no en un passatge, en una frontera i en una raó per barallar-se.
El problema no és la identitat, sinó la tendència al gueto, al grup tancat i refractari. El problema no és obrir les portes a l’estranger i deixar que ens ompli el vestíbul de tendes de campanya, sinó descuidar la llar i permetre que les brases deixin de donar flama.
¿Et queixes de Galilea? ¿Et sembla massa oberta i disbauxada? ¿Prefereixes tenir l’església buida a tenir-la una mica desendreçada? ¿Oblides que una identitat tancada no és, per essència, una identitat cristiana? ¿Et queixes de Jerusalem? ¿Et sembla massa fosca i emmurallada? ¿Quantes hores passes pels carrers de Galilea, en comptes de queixar-te, portant en el seu nom una bona paraula, una orella pacient i una abraçada?
L’Església no és una partida d’escacs, Papa blanc contra Papa negre, Jesús de Tarazona contra Jesús de Pagola (+Pagola). Ja en temps de Pau aquesta partida absurda va acabar en taules: ni Jesús d’Apol·ló ni Jesús de Pere, l’únic “Jesús” és el de Crist, cruïlla de tots els camins que agermanen Galilea i Jerusalem, la perifèria i el centre. Mentre no ens convencem d’això, seguirem marejant la perdiu, a major escàndol dels pagans i menor glòria de Déu.
Diu l’evangeli que Jesús “anava per tota Galilea, ensenyant a les sinagogues, predicant la Bona Nova del Regne i guarint entre la gent tota malaltia”. Pels cristians, tant pels de Galilea com pels de Jerusalem, aquesta és la nostra identitat, el nostre horitzó i la nostra passió. I tot afegit ens és un destorb.
Poques imatges hi ha tan prolífiques com la de l’anyell de Déu. De la teologia clàssica a la psicoanàlisi, de la pregària litúrgica a la literatura moderna, s’han escrit moltes pàgines amb aquest motiu. No seré jo qui jutgi l’abast i l’encert de tot aquest material al·lusiu.
Té o no té sentit?
Si el que vull és no trobar-li sentit, disposo d’una gran quantitat de recursos. Per exemple, hi ha la teoria del “magnicidi diví” que veuria en l’anyell de Déu el símbol d’un cristianisme construït sobre el sentiment de culpa que té l’home per haver mort Déu, és a dir, el pare. O la teoria del “boc expiatori” que senyala la tendència de la societat a descarregar la seva culpabilitat exigint el sacrifici d’un innocent. O la teoria del “Déu sàdic” que demana despietadament la mort del seu propi fill com a única reparació justa per l’ofensa rebuda. Etc.
No dic que totes aquestes “aproximacions crítiques” al motiu del l’anyell de Déu no tinguin la seva part de raó, però precisament és aquest el seu problema i la seva limitació: que la part de raó que ignoren és la més important. La part de raó que obliden és la que fa que tingui sentit, la que fa que el motiu de l’anyell de Déu aplicat a Jesús sigui una imatge vàlida de l'amor de Déu i no una animalada. Quasi res.
El món pateix de sobrepès
Si vull ajudar algú que porta quatre bosses del supermercat, hauré de carregar jo amb dues. No puc descarregar l’altre sense carregar-me jo. Està clar que ens podem ajudar els uns als altres a portar la càrrega. Està clar que podem fer-nos més lleugera la càrrega amb generositat i bona voluntat. Però amb això no hi ha prou.
El món pateix d’un sobrepès crònic que no aconseguim eliminar per molt que li apliquem “cures d’aprimament” en clíniques especialitzades. El pecat és aquest sobrepès que ens aixafa i aixafa els altres; aquest sobrepès que no som capaços d’eliminar només amb esforç i bona voluntat.
Joan batejava només amb aigua i això era un ajut, però ell mateix reconeixia la seva provisionalitat. L’aigua fa menys feixuga la càrrega, però no ens descarrega del sobrepès. Jesús és l’anyell de Déu que pren damunt seu el sobrepès del món i, només així, ens descarrega. Això és el que Joan reconeix i anuncia.
No una "matada", sinó una "ressuscitada"
¿Però com pot Jesús suportar un pes tan descomunal sense ser esclafat? De fet, no pot. De fet, Jesús va ser momentàniament esclafat. Jesús no és Superman, Jesús és un home i la seva humanitat no podia suportar físicament un pes tan excessiu. Ara bé, Joan Baptista va veure com l'Esperit baixava del cel i es posava damunt d'ell. I un altre Joan va veure com del seu costat traspassat, brollava aquest mateix Esperit en forma de sang i d'aigua.
La creu és la imatge visible de les dues coses: un cos esclafat pel pes del pecat i un Esperit que allibera aquest cos del pes que l’esclafa. Jesús va rebre la plenitud de Déu en el seu cos mortal i és aquesta plenitud d'amor la que el va capacitar per a prendre damunt seu el sobrepès del món sense ser definitivament esclafat. Els cristians no podem, si no volem trair el seu sentit, separar la mort de Jesús de la seva resurrecció, el seu sacrifici de la nostra salvació.
No és el sacrifici el que salva, sinó l'amor, és cert, però ¿quin amor, sinó aquell que es revela en el sacrifici? I és que el sacrifici de Jesús no és una "matada". La manera de viure de Jesús, en fidelitat a un Déu que és amor amb entranyes de misericòrdia, no és per a nosaltres una “matada”. La seva aposta per una humanitat que, tot i haver-se extraviat, ell no dóna mai per perduda, no és per a nosaltres una “matada”. Per a nosaltres, l'amor que porta Jesús al sacrifici no és una “matada”, sinó una “ressuscitada”.
divendres, 11 de gener del 2008
HOMILIA BAPTISME DEL SENYOR DÉU ES MULLA (Mt 3,13-17)
El meu germà Pere és escalador professional i guia d'alta muntanya. Vaig anar a visitar-lo a Argentina quan va néixer l'Anuk, el seu primer fill. Estant jo allà va portar un grup de gent al "Valle Encantado", amb l'objectiu d’escalar el "Dedo de Dios", la principal muntanya d’aquella vall majestuosa (vegeu la foto). Calia creuar el riu Limai, un riu que baixa amb una força insospitada a jutjar per la seva aparença tranquil·la. L’únic mitjà del que disposaven per creuar el riu era una barqueta inflable de més aviat petites dimensions.
Van anar passant a l’altra riba en grups de dos, fent un gran esforç per fer avançar la barqueta a contracorrent. Només faltava una parella. Uns metres abans d’assolir l’altra riba, la barca va tombar i els dos joves se n’anaren a l’aigua. Un dels dos va aconseguir el marge del riu, però l’altre va ser arrossegat per la corrent. Era ple hivern i l’aigua estava gelada. El jove va perdre la força i la consciència. Les aigües que se l’enduien com un trofeu. Van quedar tots petrificats: un amic estava a punt de desaparèixer i no podien fer res per salvar-lo. El riu s'enduia la partida i la vida.
Algú es mulla
De sobte, el meu germà va engegar a córrer marge avall, com si hagués perdut l’enteniment. Quan va estar a un tret de pedra del nàufrag, sense pensar-s’ho, es va llençar a l'aigua, va agafar el jove per la solapa de l’anorac i va començar a tirar d’ell amb totes les forces. L’aigua estava massa freda i el jove pesava com un mort. Una mica més i el riu se’ls enduria tots dos. Va estar a punt de deixar-lo anar, però en aquell moment un dels joves que l’havia seguit en la seva carrera es va llençar a l'aigua i entre tots dos aconseguiren treure el noi a terra ferma.
¿Per què va tombar la barca? ¿Per què va ser incapaç el jove de vèncer la corrent? ¿Per què va començar a córrer el meu germà? ¿Per què es va llençar a l’aigua desafiant totes les lleis de la física i de la prudència? El fet és que el meu germà es va mullar per aquell jove i el va salvar de la mort. El meu germà va acceptar el risc d’una mort més que probable, per mirar de treure aquell jove de nou cap a la vida. ¿Per què ho va fer? Aquestes coses no tenen perquè, es fan i punt, responen a una crida interior molt més profunda que totes les raons possibles.
Déu es mulla
Jesús també arrenca a córrer darrera nostre quan les aigües de la mort se’ns volen endur riu avall. Jesús sent la veu de Déu que li diu a cau d’orella "aquell que s’ofega és el meu fill, el meu estimat", i no s’ho pensa, arrenca a córrer i es llença a l'aigua per tal de rescatar-nos de la mort i estirar-nos de nou cap a la vida. Jesús ve a dir-nos que Déu es mulla per nosaltres, que no s'ho mira de la riba estant, que es llença a l'aigua i que arrisca la vida per salvar-nos.
Entenem molt bé l'estranyesa de Joan Baptista: "¿Com és que tu véns a mi?" La veritat és que no hi estàvem avesats a un Déu així, a un Déu que ve a nosaltres quasi d'incògnit, a un Déu que es posa a la cua dels pecadors, a un Déu que es submergeix en la nostra història, a un Déu que ha quedat xop d'humanitat, a un Déu que es deixa esquitxar per la tendresa i pel pecat.
És cert, Déu ens ha agafat per sorpresa, no ens ho esperàvem, ja ens deixàvem anar, enduts per la força i la fascinació de l'aigua. Però Déu ens ha agafat de cop per la solapa de l'anorac i ens ha tret fora d'una estrebada. No estem xops d'aigua, estem xops de l'Esperit d'un Déu que es mulla per nosaltres.
divendres, 4 de gener del 2008
HOMILIA EPIFANIA DEL SENYOR ELS TRES REIS (Mt 2,1-12)
S'han posat de moda els càstings televisius. Primer va ser "El Gran Hermano", després "Factor X", i ara estan proliferant càstings de tota mena, "Fama", "A Bailar", "Tu sí que vales"... El model és conegut i solvent: un jurat composat per tres persones, "el bueno, el feo y el malo", versió postmoderna de Melcior, Gaspar i Baltasar, tres reis mags que fan i desfan les il·lusions dels candidats: "a tu et portem la bicicleta; a tu , en canvi, t'ha tocat carbó".
No n'he vist gaires d'aquests programes, però he de reconèixer que tenen ganxo i que quan m'hi he posat he quedat com imantat. Us he de confessar una cosa: dels tres reis, el que més m'interessa és normalment el més fosc. Reconec que si no fos pel Risto Mejide i tots els seus clònics, el poder d'imantació que tenen aquests programes no seria el mateix. Baltasar ha estat sempre el meu preferit.
De totes maneres, cal parar atenció, sovint les coses no són el que semblen ni és or tot allò que llueix. Resulta que el bo potser no és tan bo, el lleig potser no és tan lleig i el dolent potser no és tan dolent. Perdoneu si avui surt una homilia de perfil mes aviat baix, però no me'n puc estar de convidar-vos a mirar aquest impactant vídeo del "rei Baltasar".
Els "gentils" saben reconèixer també, a la seva manera, el Messies. I ho fan seguint la seva estrella, no la nostra. Si nosaltres fem el mateix, ens trobarem més tard o més d'hora en el camí, perquè el portal és el mateix per a tots. És molt important no confondre els tres reis amb Herodes: els primers busquen el Messies per adorar-lo, el segon el busca per matar-lo. Sovint els posem a tots en el mateix sac, només perquè no segueixen la nostra estrella i porten els seus exòtics presents tan diferents als nostres.
Els profetes no deixen d'advertir al poble escollit que la Salvació no és una prerrogativa exclusiva de ningú i que a força d'apoderar-se'n i d'excloure els altres la poden acabar perdent. En les nostres escriptures cristianes, el reconeixement de Jesús com a Messies Salvador comença pels gentils i acaba pels pagans. Els tres reis simbolitzen la humanitat "gentil" que ve de l'Orient i que reconeix el Messies en el moment de néixer. El centurió romà simbolitza la humanitat "pagana" que ve de l'Occident i que reconeix el Messies en el moment de morir. D'un extrem o de l'altre, del començament al final, d'Orient a Occident, la humanitat s'acosta al portal i aprèn a reconèixer el Messies en el lloc que ell ha escollit per a mostrar-se: una menjadora i una creu.
L'important és això, que el Messies sigui adorat en el seu portal i no en el nostre. En aquest portal ningú no té més dret que un altre, perquè aquí tots hi hem estat igualment convidats i tota la hipoteca la paga Déu.
divendres, 28 de desembre del 2007
HOMILIA SAGRADA FAMÍLIA EN UN SOMNI (Mt 2,13-23) Recordo vagament, com sortint d'un somni, la novel·la de Saramago "L'evangeli segons Jesucrist". En ella, l'autor estira el somni de Josep fins a l'absurd. Segons ell, aquest somni és una mostra paradigmàtica de l'arbitrarietat divina. ¿Per què no es va aparèixer l'àngel igualment als pares de tots els innocents que van morir en les sanguinàries mans d'Herodes? ¿Per què Josep no els va avisar i, en canvi, va marxar de nit només amb la seva dona i el seu fill?
Jo us proposo una interpretació més profitosa del mateix fet que avui llegim a l'evangeli. A Saramago i a mi ens separa la decisió inicial que prenem sobre el text. Ell ha pres la decisió de que el text no pot tenir sentit, o que, en tot cas, és un sentit pervers. Jo, en canvi, estic convençut que el text té sentit, independentment de que jo li'n sàpiga donar un de més o menys encertat. Jo li faig confiança al missatge, perquè em crec el missatger. Per això jo sóc "creient" i ell no.
Breument: Josep, com l'altre "Josep" de la saga patriarcal, és un somiador. En només tres somnis, l'evangelista Mateu serà capaç de recapitular els moments clau de la història d'Israel fins al Messies. Veiem-ho.
Primer somni
L'àngel, en somni, li diu a Josep: "Vés-te'n a Egipte". La raó és que Herodes busca el nen per matar-lo. També al patriarca Josep el buscaven els seus germans per matar-lo i va acabar trobant refugi a Egipte. També a Egipte es van dirigir, en temps d'una gran fam, Jacob i la resta dels seus fills, on van trobar refugi temporalment. També el Senyor va donar a Moisès una ordre molt semblant: "Torna a Egipte, que ja són morts tots els qui et volien matar" (Ex 4,19).
Hi ha un temps per pujar a Egipte, per fugir i buscar refugi. Un temps d'exili, de ser un apàtrida i mirar de sobreviure en casa aliena. Temps de recollir-se en l'absència de signes, en el silenci i l'enyorança de les arrels. Temps de covar el desig i d'excitar l'ànsia de llibertat.
Segon somni
L'àngel, en somni, li diu a Josep: "Vés-te'n al país d'Israel". També el Senyor va dir a Moisès: "us trauré de l'opressió d'Egipte per portar-vos al país dels cananeus, els hitites, els amorreus, els perizites, els hivites i els jebuseus, un país que regalima llet i mel" (Ex 3,17). També Moisès, com Josep, va prendre "el nen amb la seva mare" i va fer la travessia del desert, que és la travessia de la fe, fins a albirar una terra promesa que ell mateix no va trepitjar.
Hi ha un temps per trencar motllos, per donar un salt i creuar el mar. Per fugir, però no endarrere, sinó endavant. Un temps d'èxode, d'obrir camins nous per terrenys que no han estat marcats. Temps de recuperar la identitat i de cridar-la a les estrelles, com si la sort no fos només nostre, sinó també d'elles.
Tercer somni
L'àngel, en somni, li diu a Josep: "Vés-te'n a la regió de Galilea, al poble de Natzaret". Perquè el Messies, com tots els profetes, porta el signe de la contradicció, no per fastiguejar, sinó per mostrar que la iniciativa és tota de Déu. Havia de ser a Natzaret, és clar que sí, d'on ningú amb una mica de seny no pot esperar que en surti res de bo. Déu s'escapa, també en aquest moment decisiu, del guió que els homes li havíem redactat. Les prediccions, a la Bíblia, estan fetes a posteriori, perquè estan fetes des de l'acompliment, fonamentades en l'acció de Déu i no en el poder endevinatori dels homes. Les profecies no són prediccions dels homes, sinó promeses de Déu.
Hi ha un temps per deixar-se descol·locar per Déu. Per deixar que ell es carregui aparentment el guió de la nostra vida, que tant ens havia costat d'elaborar, i de reconèixer, meravellats, el toc genial que només ell li ha sabut donar.
Déu parla en el text, si estem disposats a escoltar-lo, si estem disposats a adaptar-nos nosaltres al seu guió i no li imposem el nostre. Qui no està disposat a entendre això, no és extrany que s'acosti a l'Escriptura amb una mànega, apagant el foc del sentit allà on apunta una guspira. No siguem bombers i deixem que el foc de la seva Paraula prengui en les nostres vides. Au va, que fa fred i que tampoc no anem sobrats de mantes per abrigar-nos.
dimarts, 25 de desembre del 2007
HOMILIA "EXTRA DE NADAL" PECAR CONTRA LA CARN (Jn 1,1-18)
Sóc massa poc "carnal", Senyor. Confesso que peco sovint contra la carn. L’esperit també pot pecar contra la carn. És més dolorós als teus ulls el pecat contra la carn que el pecat de la carn.
“Golut i bevedor”, això és el que deien de Jesús els “espirituals” del seu temps, “aquell que va amb prostitutes i publicans”.
Moltes capes, defenses i proteccions em separen del món i dels altres. Obsessionat per la pròpia salut, oblido la salut dels altres. Obsessionat pel propi benestar, oblido el benestar dels altres. Obsessionat per la pròpia seguretat, m’oblido d’assegurar els altres. Obsessionat per la realització personal, oblido la realitat dels altres.
Perdona’m, Senyor del món, per tenir por i per fugir del món, del món que tu has creat, que tu habites i acompanyes amb infinita tendresa, rient, plorant, escoltant i estimant amb un cor que, de tan diví, s’ha fet de carn.
Canvia'm el cor, aquest cor de pedra que pesa com un mort. I dóna’m un corn de carn, vulnerable, tremolós, capaç de bategar a cops de realitat, de persones i de rostres. Un cor gran, on hi càpiga tota la carn estremida del món.
“Com pot néixer un home que ja és vell? És que pot entrar una altra vegada a les entranyes de la mare?” I Jesús li dóna aquesta resposta a Nicodem: “Déu ha estimat tant el món…” Has estimat tant el món, Senyor, que has fet teva la seva carn!
Dóna’m un cor de carn, unes mans de carn i uns ulls de carn. Crec en la resurrecció de la carn, però abans he d’aprendre a viure i a morir sòlidament arrelat en la carn. Déu encarnat en Jesús, Déu de carn, ajuda’m a no pecar contra la carn, contra la carn del món, contra la teva carn.
divendres, 21 de desembre del 2007
HOMILIA DG-AD-A04 EL SENYAL DE L'EMMANUEL (Mt 1, 18-24)
Una persona entrevistada a la Contra afirmava no creure en Déu perquè aquest no li havia donat mai cap senyal. Déu pot donar un senyal, però nosaltres l'hem de voler rebre. I aquest és el tipus de senyal que dóna Déu a qui el vulgui rebre: "la noia tindrà un fill i li posarà Emmanuel" (Is 7,10-14). ¿Què esperàvem? Potser ens hauríem d'aclarir primer sobre quin tipus de senyals esperem rebre de Déu, per tenir clar de què parlem quan parlem de Déu.
Arriba un temps Arriba un temps en què parlar de Déu i dels seus senyals comença a ser inintel·ligible per a la gent del nostre temps. I potser ens tornarem com Josep, malfiat de la versió que dóna Maria del seu embaràs, i voldrem trencar el contracte: “prou d’ensurts i de sortir-se del guió”. O potser ens tornarem com Acaz, amb ganes de passar desapercebuts, callar i desaparèixer, i no gosarem demanar cap senyal: “si és això el que Déu vol, no el temptem més”.
I repetirem el de sempre, sense esma ni convicció, cada cop més aigualit, conservant només el que el nostre món pot entendre sense esforç, com a cosa natural. I Déu se'ns farà primer evident, després intranscendent i, finalment, prescindible.
Senyals de DéuEl diàleg interreligiós ha donat sobretot fruits positius, però n'ha donat un de poc agraciat, al meu parer. Per a rebre carta de ciutadania en la nostra societat, hem hagut sovint d'acceptar una restricció. En comptes de parlar de Déu, hem acceptat parlar només de pau, de solidaritat i d'ecologia.
I no és que les religions no hagin de parlar d'això, però és que d'això en poden parlar també, i potser amb més competència, l'ONU i les ONG. Ningú, en canvi, no pot parlar de Déu com poden fer-ho les religions. No de Déu en general, com a idea, en la seva vessant històrica, cultural o sociològica; sinó de Déu en concret, de Déu confessat, de Déu revelat i de Déu celebrat.
Semblant a les altres, però cada religió tan diferent i única: amb les seves particularitats, amb les seves mediacions, amb el seu llenguatge, amb la seva història. Cada una amb el seu senyal, que ha rebut de Déu com a do i com a promesa.
El senyal de l'EmmanuelEls cristians són aquells d'entre els homes que han rebut de Déu el senyal de l'Emmanuel i el confessen com a veritable i definitiu. Existeixen altres senyals, és clar que sí, però cap com aquest. Senyals respectables, senyals commovedors, senyals admirables, però cap com aquest. En ell està tot, per molt que n'hi hagi més. I espero que els creients de les altres religions diguin el mateix dels seus senyals. Espero que no només expliquin els seus senyals, sinó que els confessin com a veritables i definitius.
Per als cristians, el senyal de l'Emmanuel és "la Bona Nova de Déu que es refereix al seu Fill, descendent de David pel que fa al llinatge humà, però, per obra de l'Esperit Sant, entronitzat com a Fill poderós de Déu en virtut de la seva resurrecció d'entre els morts" (Rm 1,1-7). Som cristians perquè creiem això i ho confessem. I per molt que busquem dreceres i altres maneres de dir, haurem de venir, tard o d’hora, a petar aquí. No amb recança, sinó amb una joia indicible.
¿Què és confessar?Hi ha qui pensa que confessar un únic senyal és un empobriment, que se'n poden confessar molts o una mica de cada; però això és desconèixer el que és la fe i el que és confessar. Es poden estimar i valorar molts senyals, però només un es pot confessar en plenitud. ¿Què és confessar per a tu? Per a mi, confessar és quelcom més que pronunciar amb els llavis; confessar és mirar de segellar amb la vida, amb tota la vida i no només una part, el que confesses amb els llavis.
Un senyal que ens sostinguiVenen temps d'exili i necessitarem més que mai un senyal prodigiós de la part de Déu. Més que mai quedarà palesa la nostra feblesa i la necessitat del seu sosteniment. Més que mai, serà cert el missatge que Déu li va donar a Acaz abans de donar-li el senyal: “D'aquí a seixanta-cinc anys, Efraïm no existirà com a poble”, i afegeix el profeta: “Im lo taaminu, qi lo teamenu”, que traduït vol dir: "Si no us deixeu sostenir, no us podreu sostenir" (Is 7,9).
I adoneu-vos que l’arrel semàntica del sosteniment és l’amén és a dir la fe, la confiança posada en la força prodigiosa del senyal que Déu ens dóna: “la verge tindrà un fill, i li posaran Emmanuel”. Encara que sembli mentida, aquest és l'únic senyal que ens pot sostenir.
Llegeixo una interessant entrevista a Naomi Klein, autora de “No Logo”, un dels llibres de culte del pensament antiglobalització. Em pregunto si la podríem considerar com un Joan Baptista dels nostres temps: fueteja els poderosos i predica la conversió; vesteix discretament i defuig els palaus dels reis.
L'entrevistada diu coses importants i, sobretot, demostra un compromís i un coratge admirables. Fins aquí, tot perfecte. Ara bé, quan la periodista li pregunta on podem buscar la fe donat que el món està tan malament, Naomi respon: “Tal vez haya llegado el momento de creer sólo en nosotros”. Uf!
“Creure només en nosaltres”, però ¿qui som “nosaltres”? ¿Els bons, els purs, els perfectes? ¿I els cecs, els invàlids, els leprosos, els sords, els desvalguts? Podem ser molt bons, tenir les idees molt clares i els enemics molt definits, però d'aquí a creure "només" en nosaltres hi ha un salt que jo, com a mínim, no em puc permetre. ¿On és aquí la Bona Notícia? ¿És això el que hem sortit a buscar al desert?
Les esperances seculars defineixen un horitzó i el proposen a l’home com un camí només d'anada. Aquesta és la seva grandesa, però també el seu drama, no perquè sigui mentida, sinó perquè és insuficient (l’home va, però al mateix temps s’atura i desfà el camí que havia fet abans).
L’esperança cristiana proclama que és Déu qui ve, i és per això que l’home va, i pot seguir anant malgrat els retrocessos. L'home ha de fer la meitat del camí, però és Déu qui fa l'altra meitat. El desert (Joan) està a mig camí entre l'home que va (Naomi) i Déu qui ve (Jesús). “Déu ve”, aquesta és la Bona Nova de salvació que només s’escolta al desert.
Hi ha un puritanisme personal que tendeix a ignorar la força del pecat estructural (el conservadurisme); però també hi ha una mena de "puritanisme estructural" que tendeix a ignorar la força del pecat personal (el progressisme). I aquesta ignorància és terrible perquè et porta a un doble parany: el parany del cinisme moral ("campi qui pugui") o el parany del voluntarisme ideològic ("peti qui peti").
Els puritans estan carregats de bones intencions, però acaben isolats perquè ningú no pot encarnar la perfecció a la que aspiren: cap persona, cap església, cap ONG, cap país i cap història. El puritanisme és potser la nota del nostre temps, per això blasmem les institucions, reneguem de la història i ens tanquem a pany i clau dins la mònada moral en la que vivim exiliats. Quan l'única esperança que ens queda és creure "només" en nosaltres, vol dir que no hi ha esperança. Per això ens fa tan de mal el desert.
La Naomi m’agrada, però, al desert, jo busco a Joan.
Joan, com Naomi, fueteja els poderosos i predica la conversió, però Joan sap que nosaltres podem fer i hem de fer la meitat del camí, perquè és Déu qui en fa l'altra.
Joan, com Naomi, vesteix discretament i defuig els palaus dels reis, però Joan sap que prepara el camí a un altre, a un que bateja amb Esperit Sant i amb Foc, i no només amb aigua.
Joan, com Naomi, és gran, el més gran de tots els nascuts de mare, però sap que “el més petit al Regne del cel és més gran que ell”. I aquesta és per a mi la Gràcia.
Joan veié que molts dels deixebles del Gran Inquisidor venien a fer-se batejar, i els va dir:
“Cria d'escurçons! Qui us ha ensenyat que us escapareu del judici que s'acosta? Doneu els fruits que demana la conversió… Ara la destral ja és ran de la soca dels arbres, i tot arbre que no dóna bon fruit és tallat i llençat al foc.”
Però ells, amb to conciliador, li van dir:
“Menos lobos, Caperucita, que venim en so de pau. Primer escolta’ns i, després, opina. La teva intenció és bona, però equivocada. Tens una imatge massa elevada de l'home i et dediques a crear falses expectatives que no fan més que engendrar frustració i ressentiment. Tu no coneixes el cor de l’home com el coneixem nosaltres, en això et portem molts anys d’experiència.
Hauries d’aprendre de l’Hugo Chávez i dels altres grans populistes del nostre temps. Ells sí coneixen el cor de l’home i saben oferir el que la gent necessita: gestos grandiloqüents, exabruptes a banda i banda, subvencions a canvi de fidelitat, i paraules, moltes paraules. Molt fum i poca flama, molt rostoll i poc fonoll. I la gent entusiasmada.
Perquè els extrems es toquen, saps. Darrerament, tenim signes molt esperançadors al respecte: feixistes contra antifeixistes, skins pelats contra skins peluts, neoliberals contra antisistema. Tots amb la mateixa ràbia. La violència tot ho anivella i és la glòria. És el sistema més eficaç de mantenir el poble entretingut i subjugat: injecta’ls una bona dosi de radicalisme i veuràs com piquen, queden com fascinats, enganxats com les mosques a la mel.
La gent està aclaparada, per això venen al desert. Busquen i no saben el que busquen. Tenen sensació de buit i volen emplenar-lo, però s’ha d’anar molt en compte. En això, tu ets especialment irresponsable. Els fas creure que poden convertir-se, que poden canviar les actituds i les motivacions. Però la gent és el que és, i la il·lusió del canvi no fa més que incrementar la seva angoixa.
No veus que necessiten ajuda, que sols no se’n surten. No són capaços de fixar horitzons a llarg termini, i encara menys d’arrelar aquests horitzons en la fidelitat i en la responsabilitat. No t’adones de les disfuncions psicològiques que pot provocar el teu discurs? Com se’n sortiran si no poden donar les culpes als altres dels seus mals?
Quin servei els pot fer el discerniment? Per què tanta insistència en fer atenció als moviments interiors de l’ànima? Què els pot aportar l'aprendre a distingir entre la consolació i la desolació, entre la intenció recta i la intenció torta? D’això ens encarreguem nosaltres. Ells que vegin “el Diario de Patricia” i que mirin de no matar-se.
Posem un exemple: la prostitució. Sempre n’hi ha hagut i sempre n’hi haurà. Ja se sap que no sempre és un ofici net i polit, però anem avançant. Ja se sap que cada cop hi ha més noies passant fred als marges de les nostres carreteres secundàries, esclavitzades per xarxes de proxenetes internacionals, amb nul·la cobertura legal i sanitària. Però són les exigències del mercat i els seus inevitables danys col·laterals. Són les lleis immutables del mercat, vàlides per a les coses, però també per a les persones.
Ja sabies que la pornografia per Internet és dels negocis que creixen a un ritme més frenètic? Per alguna raó serà, no? Hem aconseguit ajuntar la pornografia i la salut. Diuen que masturbar-se un cop al dia ajuda a expulsar substàncies cancerígenes. Aconsellen pornografia a les parelles amb disfuncions sexuals. Però de com ajuntar el sexe i l’amor, ni una paraula. Per fi. I a sobre donem feina al psiquiatres i als advocats. Els primers perquè recomposin el subjecte, els segons perquè descomposin la parella. I que la roda no pari de girar.
Encara vols que es converteixin? Però si mai no havíem estat tan bé. Fins i tot el sistema d’evacuació és perfecte. Importantíssim. Perquè la gent, sense adonar-se’n, va generant un rebuig, una agressivitat, una violència directament proporcional al seu grau d’alienació. Aquesta violència, mal gestionada, es podria tornar contra nosaltres. Quan més eficaç és l’alienació, més eficaç ha de ser el drenatge.
L'Església és el boc expiatori perfecte per a descarregar-hi tota la ràbia acumulada. I quant més retrògrada sigui, millor. No falla: marginen els homosexuals, menystenen la dona, abusen dels nens. Odien el progrés, mantenen el poble en la ignorància i en la minoria d’edat. Estan podrits de riquesa, tot i que prediquen la pobresa. Exprimeixen la gent amb els impostos i treuen els diners a les oenegés. Donen pa a canvi de conversió i ordinadors a canvi de fe. I a més són vells i van vestits de negre. Genial, no? Els del nostre departament de pamfletisme són uns cracks.
Bé, estimat Joan, ja veus que no som tan dolents, esperem que consideris la nostra postura i et converteixis. Podria ser un fruit positiu d’aquest Nadal, que ja fa tants anys que celebrem sense ensurts ni entrebancs. Si us plau, mira de no espatllar-ho."
divendres, 30 de novembre del 2007
HOMILIA DG-AD-A01 SONA EL DESPERTADOR (Mt 24,37-44)
Algú va dir que el pitjor enemic de l'home és el despertador. El cert és que hi ha poques coses tan desagradables com un despertador. Per això hem intentat la quadratura del cercle: un despertador agradable. El radiodespertador és un bon intent, el problema és que s’està tan bé al llit sentint la radio, que acaba sent pitjor el remei que la malaltia. A casa dels avis feia servir un rellotge d’aquells antics, amb un tic-tac tan exagerat, que el problema no era despertar-te, sinó adormir-te. De forma més o menys agradable, la qüestió al final és despertar-se. Us proposo uns quants despertadors.
El despertador de la utopia
Isaïes fa sonar el despertador de la utopia. Val la pena despertar-se perquè ens espera un dia meravellós, en un món meravellós. Un món que transformarà la força destructiva en força productiva i la força defensiva en força creativa: "forjaran relles de les seves espases i falçs de les seves llances”.
Però, com sabem que això de la utopia no és una ensabonada, una manera elegant d'enganyar-nos, com s'enganya el nen petit amb promeses llamineres de futur? Isaïes no ens parla de demà passat o l’altre, sinó dels “darrers temps” i, a la Bíblia, els “darrers temps” són a tocar dels “temps primers”. El que ens espera al final és el que ja hi era al principi, és a dir, el paradís.
El despertador de l’enyorança
És per això, que la utopia, més que un desig, és una enyorança. Per això té tanta força. ¿Heu llegit mai els comentaris que molts adolescents escriuen als fotologs? Pura enyorança del paradís, en versió original subtitulada. Darrera una aparent histèria afectiva, hi ha l’enyorança, la urgència de qui apura una cosa que, en el fons, sap que dura poc. I que és un poema, o una simfonia, o el compromís polític, o buscar en el sexe una forma de redimir-se, o donar de menjar un avi de noranta sis anys com si fos el primer dia, o beure a galet en el desert, o llegir avui aquesta homilia esperant quelcom més que paraules... sinó pura enyorança?
Si enyorem el paradís (i qui no l’enyora!), és que ja hi hem estat, perquè no s’enyora el que no es coneix. El paradís és el nostre horitzó perquè és el nostre bressol. La utopia bíblica no és un camí d’anada, sinó de tornada, com el del fill pròdig. Per això compromet tant. No podem aspirar a un paradís final sense mirar de reconstruir l’original. Com escrivia el meu company Santi Thió: “Els carrers ja estan il·luminats. La societat comença pel final. El camí de l’esperança és més obscur.” Però també més ferm. La veritable esperança és lluminosa perquè s’ha brodat en la obscuritat. El despertador sona quan encara la nit no s’ha esvaït.
El despertador traumàtic
Perquè, no ens enganyem, a fora és de nit i fa fred. Sembla que el planeta s’escalfa per fora, al mateix ritme que la humanitat es refreda per dins. Aquest estiu he llegit un llibre trasbalsador que acaben de traduir al català: “Les benignes” de Jonathan Littell, premi Goncourt 2006. Encara l’estic paint, per això en parlo sovint, ara no sé si per exorcitzar un dimoni o per aclarir una revelació.
La novel·la comença amb tota una declaració d’intencions: “Germans de l’espècie humana, permeteu-me que us expliqui com va anar... ja veureu com us toca de prop... Durant molt de temps, ens arrosseguem per aquesta terra com una eruga, a l’espera de la papallona esplèndida i diàfana que portem en nosaltres. Però el temps passa i la papallona no arriba mai, ens quedem en la larva que realment som”. Realisme brutal, sense concessions, enganxat al nostre clatell, com una paparra que no aconsegueixes arrencar per molt que rasquis. També ens poden despertar a cops.
El despertador de Pau
El despertador de Pau també ressona com un cop: “Prou de dormir; ja és hora d’aixecar-nos. Avui tenim la salvació més a prop nostre que quan vam abraçar la fe”. Afirmar això sembla a totes llums una temeritat en el nostre món. Però no em feu parlar del que sembla, deixeu-me parlar del que és. El que sembla prou bé que ho sé: sembla que anem enrere i no endavant, sembla que ens enfonsem en comptes de surar, sembla que les coses són sempre susceptibles d’anar a pitjor. Però deixeu-me que us parli del que crec i del que espero, malgrat no coincideixi necessariament amb el que sembla.
El despertador de Crist
I jo crec que el món no és una sala d’espera, sinó una sala d’advent, una maternitat. El Senyor vindrà, perquè està venint. L’adveniment del Fill de l’home no és una expectativa incerta, sinó un infantament que ja ha començat. Déu ja ha vingut, el que passa és que ha entrat per la porta de servei i quasi ni ens n’hem adonat. El lladre ens està entrant a casa i nosaltres mirant el “salsa rosa”. El paradís ha vingut a nosaltres i nosaltres buscant-lo a Port Aventura. El paradís ja no és un lloc, sinó una persona: Jesucrist. Jesucrist és el nou “Eden” i el nou “Adan”, el nou paradís i el nou inquilí. En Ell, tot és nou, fins i tot nosaltres.
Al contrari d’aquell que deia que l’infern són els altres, Jesucrist ha fet que els altres puguin ser per a nosaltres una porta oberta al paradís, especialment aquells que estan asseguts a les portes de l’infern: els qui més pateixen, els proscrits, els qui no tenen lloc a les posades del nostre món i han de passar la nit al ras. Déu està a la porta de tots aquests i ens truca, insistentment, com un despertador. Però al llit s’està tan bé... Cinc minutets, encara cinc minutets.
S’explica la gesta del soldat grec Filípides que, l'any 490 aC, va morir de fatiga després d'haver corregut uns 40 km, des de Marathon fins a Atenes, per anunciar la inesperada victòria dels grecs sobre l'exèrcit persa. A imatge d'aquest soldat grec, algú va recórrer la distància que va de la mort a la resurrecció de Jesús per proclamar una encara més inesperada victòria: "Ell ha vençut".
