DALT D'UN ARBRE

HOMILIA DG-TO-C31 (Lc 19,1-10)

Si vull veure Jesús m'he d'enfilar a un arbre. Sóc petit d’estatura, per molt que em posi cotó als talons... A més, l’ambient general és més aviat un obstacle, has passar per damunt de moltes crítiques, desconfiances, caricatures, perdonavides. T’has de justificar a cada moment i quasi has de demanar perdó pel fet de voler ser cristià i d’intentar viure com a tal. Et convido a pensar quin pot ser el teu arbre.

Primer de tot, l’arbre ha d’estar en el lloc per on passa Jesús. Sé que hi ha "llocs" pels què Jesús passa més sovint, els "llocs" preferits de Jesús, on hi ha més possibilitats de veure'l passar. El lloc preferit de Jesús són els pobres, els que pateixen, els que ploren, els compassius, els que treballen per la pau, els perseguits per raó de la justícia. Les benaurances són com una topoguia de Jesús, un mapa on hi ha marcats els seus "llocs" preferits. Consulto la topoguia i n'escullo un d'aquests llocs.

Segon, he de començar per creure que la salvació és possible, que no és una fugida endavant, un consol per a esperits fràgils. És possible que existeixi una mirada capaç de canviar la meva vida, de donar-li la volta. És possible que sigui precisament aquesta mirada el que he buscat sempre, de tantes maneres, a través de mil viaranys i dreceres. És possible que hagi passat més d'un cop ben a prop; però m'ha fet por, o mandra, o no he tingut temps, o estava massa agafat per altres mirades, més febrils, però molt menys tendres.

Tercer, si Jesús passa per algun d’aquests llocs i em veu dalt de l'arbre... t'imagines? La meitat dels meus béns em semblarà molt poca cosa al costat de la seva mirada. No els necessitaré, ni els talons de cotó, ni l'escepticisme que em fa de cuirassa. Res comparat a l'alegria d’acollir Jesús a casa meva i, amb Jesús, a tots els altres.

Sí, no sóc digne que una alegria així entri a casa meva, però una sola mirada... i la salvació haurà entrat en aquesta ànima.

EL COMPLIDOR I EL PECADOR

HOMILIA DG-TO-C30 (Lc 18,9-14)

Torno a recuperar una homilia antiga.

Dos homes van pujar al temple a pregar: l'un era complidor i l'altre pecador. El complidor, dret, pregava així en el seu interior:

Perdona, Senyor, que no m'agenolli,
no saps el que em costa després posar-me dret,
a més, entre tu i jo no hi ha barreres, oi?
- És clar que no, bon rotllo. -
Mira, no voldria caure en l'eufòria,
però aquesta setmana m'ha sortit rodona:
no he fallat cap dia a la pregària
i l'altre dia vaig perdonar un empleat que per poc la pífia amb un client.
- Felicitats, estàs fet un crack! -
Alguna cosa segur que he fet malament...mm...
bé, les cosetes de sempre, ja se sap que no som perfectes.
- Res, tonteries. -
Quanta raó tenia Maria: has fet en mi meravelles!
Només que em corregissis aquell punt de mal humor que se m'escapa de tant en tant i, uf, seria genial.
- A veure què puc fer. -
Per cert, entre tu i jo, hem d'arreglar el tema de l'Església, però ja.
La mala premsa que té, no te n'adones?
Capellans pederastes, bisbes ultramontans, riqueses vaticanes...
Necessitem gent, com jo, que visqui la puresa original de l'evangeli.
- Realment, sóc un desastre! -
No et preocupis, Senyor, tu fes la teva feina que de la resta ja me n'encarrego jo. Ja saps que el teu Regne està en bones mans.
- Què faria jo sense la gent com tu? -

Però el pecador, de lluny estant, no gosava ni aixecar els ulls al cel, sinó que es donava cops al pit, tot dient:

Senyor no tinc res per oferir-te, estic tan buit:
ni una bona acció, sóc massa covard;
ni una bona paraula, estic massa trist;
ni un bon pensament, estic massa abatut.
- Dóna-me’ls! -
Però, què et puc donar?
Les ganes de que acabi quan abans la jornada?
El desig de fugir de tot i de tothom?
- Dóna-me’ls! -
La desgana de fer el bé?
Aquesta insuportable llunyania de Tu, oh, Déu meu?
- Dóna-me’ls! -
La pesantor de l’ànima amb el remordiment per la meva mandra?
La mandra encara més forta que el remordiment?
- Dóna-me’ls! -
La necessitat de ser feliç?
La tendresa que m’esquinça?
El dolor de ser jo mateix, sense retorn?
- Dóna-me’ls! -
Els problemes, les pors, els dubtes?
- Dóna-me’ls! -
Senyor, sembles un drapaire, què en faràs de tanta misèria?
- El Regne del Cel! -

QUANT COSTA LA VISITA DEL PAPA?

M'haureu de perdonar, però avui en comptes de l'homilia deixeu-me que publiqui un comentari ad hoc sobre un tema d'actualitat que ens afecta a tots i a mi personalment: la visita del Papa. No me n'he pogut estar.

Sembla increible, però la pregunta que encapçala l'article és la qüestió que major interès ha suscitat fins ara la visita del Papa a Barcelona. Tothom sembla preocupadíssim i fins el més pintat té algun suggeriment genial al respecte. Doncs jo proposo que l'Església tregui pit i, en comptes de demanar perdó, s'atreveixi amb la gestió econòmica de l'esdeveniment. També jo m'atreveixo a fer la meva aportació i proposo el següent pla d'explotació econòmica de la visita papal.

El paquet més important és sens dubte el dels drets televisius. TV3 emetrà el senyal a no sé quantes cadenes de televisió, perquè sigui captada per cent cinquanta milions de persones. Sí, heu sentit bé, ho repeteixo en xifres: 150.000.000 de persones. No cal ser molt astut per adonar-se que això són molts calers. L'Església hauria de contractar un dels més aguerrits intermediaris, perquè no li prenguin el pèl en la negociació. Què tal en Mino Rahiola?

Per descomptat, s'implementaria un impost en concepte de venda de souvenirs. En alguns casos, no seria un impost sinó directament una multa, per atemptar contra el més elemental bon gust. Sense oblidar aquells que volen treure un profit llogant la terrassa o el terrat amb vistes a la Sagrada Família. No seria exagerat gravar-los amb un 18% del lloguer, com l'IVA, perquè la visita del Papa serà aquell dia, sens dubte, el gran Valor Afegit de les seves tribunes.

També cotitzarien, és clar, tots els grups antipapistes que aprofitaran la visita per manifestar públicament els seus idearis, ja que obtindran un altaveu immillorable per donar a conèixer al món les seves reivindicacions. Inclouríem en aquest grup, per afinitat, tota la corrua de vàndals professionals que, ben segur, no desaprofitaran l'ocasió per cremar algun container, amparats darrera pancartes impecablement antisistema. Proposo que una bona part d'aquesta quota "altercadista" reverteixi directament en els pobres Mossos que ben merescut ho tenen.

Ah, i per descomptat res de demanar als fidels una aportació especial. Per una vegada, que els fidels no paguin res, que gaudeixin i punt, que ho tenen més que merescut. La pregunta aleshores no serà ja quan costa la visita del Papa, sinó què farà l'Església amb tots els diners recaptats? Si la pregunta és interessant, la resposta ho és encara molt més: ras i curt, farà el que li vingui de gust, faltaria més que hagués de donar explicacions!

De totes maneres, i coneixent al personal, molt em temo que farà servir la major part de la recaptació en assistir socialment a persones que queden fora dels ajuts oficials, com ha fet sempre, escurant-se la butxaca i sense demanar subvencions. I amb el que quedi, seguirà mantenint per compte propi tant de patrimoni artístic i religiós comú, tot i saber que els demagogs de sempre ho seguiran imputant, amb grans escarafalls, a la seva "escandalosa riquesa".

NOMÉS UN

HOMILIA DG-TO-C28 (Lc 17,11-19)

A l'època de Jesús, la lepra era una falla del sistema amb categoria de maledicció. El resultat és que quedaves al marge, condemnat a esperar que Déu, per mitjà d'un miracle, es dignés aixecar la condemna. I, de tant en tant, Déu ho feia. Hi havia taumaturgs que oferien amb més o menys eficàcia la sanació. Els leprosos ho sabien i per demanar que no quedi, no sigui que un dia funcioni.

Aquest cop, amb Jesús, va funcionar. Ja havien sentit que aquest era diferent, que no era un bocamoll, que no ho feia des de la barrera, sinó a peu de nafra. Jesús escolta la seva reclamació i els envia als sacerdots. Ells se n'hi van i, pel camí, queden guarits. I aquí s'acaba la història, ens ha tocat la loteria, i a viure que són dos dies.

Aleshores va passar que, dels deu leprosos, només un va tornar per donar glòria a Déu i agrair la seva curació. Nou es van curar i van tornar a la vida subvencionada, a la vida merescuda, viscuda com un dret adquirit. Nou es van curar, però només un va entendre que la vida és un regal que cal agrair cada dia i que aquest és precisament el gran miracle. Nou es van curar, però només un es va salvar.

En els nostres dies, el càncer també és una falla del sistema, un malentés, una pífia. No sempre s'arregla, però de tant en tant sí. Un té tot el dret a esperar-ho, només faltaria. O no és veritat que venim al món amb el Certificat de Protecció Oficial en regla? Per això està la Seguretat Social, el cos sanitari i la investigació mèdica: per servir-nos, per arreglar la pífia, per tornar les coses al seu lloc i restablir els nostres drets quan la malaltia els tira pel terra. Però no n'hi ha prou.

Si deu malalts de càncer es curessin demà mateix, seguiria sent veritat el que ens explica avui l'Evangeli: només un dels malalts tornaria per donar gràcies a Déu, només a un la malaltia li hauria canviat la perspectiva de la seva vida, només un acabaria entenent que la vida és un miracle i que no hi ha cap altra resposta digna que l'estupor i l'agraïment. Seguiria sent veritat que, dels deu malalts de càncer, nou s'haurien curat, però només un s'hauria salvat.

GRA DE MOSTASSA

HOMILIA DG-TO-C27 (Lc 17,5-10)

D'on ens ve el complexe de que, pel que fa a la fe, tots la tenim petita? També els deixebles ho pensen i per això li demanen a Jesús que els augmenti la fe. Jesús els contesta que és suficient que sigui com un gra de mostassa, és a dir molt menuda. Podem estar tranquils, doncs, perquè en aquest cas està clar que "el tamaño no importa". Què és, aleshores, el que importa?

Ara que estic lluitant amb el càncer m'arriben moltes propostes, diguem-ne, alternatives per mirar de vèncer-lo. Tinc l'habitació plena d'aigües de santuaris marians: Lourdes, Efes, Fàtima... Algú m'ha parlat de les bondats miraculoses del suc de papaia. Un altre em convida a provar infusions d'una planta crassa que un metge alternatiu ha testat amb contrastada eficàcia. Hi ha qui m'anima, amb tota la candidesa, a provar directament amb la marihuana (m'imagineu fumant porros a la meva edat, ni que sigui per prescripció mèdica?).

Us he de confessar una cosa, sense cap ironia, i és que no tinc fe. Confesso que no crec massa en l'eficàcia de les aigües miraculoses, el suc de papaia, les infusions... Voldria creure-hi, però no hi crec. Ara bé, tot i no creure en l'eficàcia de l'aigua miraculosa, sí que crec en l'eficàcia de la fe d'aquella persona que me l'ha regalada. Crec en la seva fe, en les seves ganes de que em curi, en l'estimació que hi ha posat pensant en mi, en la seva convicció de l'efecte positiu que l'aigua pot tenir en mi. L'aigua va carregada amb la força de la fe i l'amor d'aquella persona, i en això sí que hi crec. Estic convençut que aquesta fe posa en marxa en nosaltres uns mecanismes que la raó per ella sola no és capaç d'activar.

Quedi clar que em refereixo a la fe, no a la suggestió. Hi ha molta gent que pensa erròniament que la fe és una suggestió, víctimes com són d'aquest prejudici típicament il·lustrat. La fe veritable, la que és suficient que sigui com un gra de mostassa, és tot el contrari d'una suggestió. Proveu, si no, de suggestionar-vos sobre un tema qualsevol, proveu de forçar-vos a creure alguna cosa: "a partir d'ara creuré en Déu, creuré que els miracles són possibles, creuré que el Marc es pot curar si beu aigua de Lourdes". Us adonareu que no funciona, perquè no és més que una suggestió.

La fe és un do, una gràcia de Déu, per això no pot ser de cap manera una suggestió. I com es pot fer algú mereixedor d'aquesta gràcia? Simplement, demanant-la i disposant-se a rebre-la, com un servent que fa la seva feina i punt, sense mirar-se el melic i sense estar pendent a cada moment de rebre la recompensa pel seu mèrit, perquè la fe no és una recompensa per cap mèrit.

El Joan em va dir una vegada que compartia plenament els meus valors, però no la meva fe. Li vaig preguntar si això li era un problema o el feia patir. En certa manera sí, em va contestar, perquè intueixo clarament que els teus valors són el que són perquè s'alimenten de la teva fe. Per què no demanes, doncs, també la fe? No puc, em va respondre, ho he provat, però sento que m'estic suggestionant. Evidentment que t'estàs suggestionant, li vaig dir, perquè no ho demanes bé. I com ho he de demanar? Li vaig contestar, l'important no és com ho has de demanar, sinó a qui ho has de demanar? I a qui li he de demanar, aleshores? A l'únic que te la pot donar i la pot sustentar: a Déu. Però jo no crec en Déu, va exclamar, com li puc demanar res? Simplement digues: "Déu del Marc, de la Txaro, del Pare Agustí, si existeixes, fes que hi cregui, dóna'm una fe com un gra de mostassa".

I després de demanar-la, disposa't al combat, i a no guanyar res, i a perdre-ho tot, i només aleshores a guanyar-ho tot, però d'una altra manera, oi que m'explico? Sí, disposa't a lluitar el temps que calgui, sense posar més condicions que la fe mateixa: no li demanis a Déu res més que Déu. Això sí, segueix anant a missa, gaudint de les homilies, col·laborant amb l'esplai... del contrari les teves peticions s'aniran progressivament buidant de contingut i d'eficàcia, perquè aquest és el teu petit gra de mostassa que algú dia farà moure la morera si perseveres. Segur.

PSICÒPATA

HOMILIA DG-TO-C26 (Lc 16,19-31)

Aquest estiu he llegit un llibre veritablement inquietant: «Cara a cara con el psicòpata». No és cap novel·la negra, és un assaig sobre la psicopatia escrit per un psicòleg criminalista amb una àmplia experiència professional en el tema. ¿Què n'he tret?

Primer de tot, un psicòpata és un idiota moral, per dir-ho més finament, encara que més brutalment, algú incapaç de sentir el patiment de l'altre. No que frueixi amb el patiment de l'altre, ja que aquest seria un sàdic, sinó algú que no el sent.

He après també que hi ha psicòpates violents, típic cas dels maltractadors de dones, dels assassins en sèrie, dels grans dictadors, de l'assassí de la catana i tota aquesta còrrua de monstres humans que de tant en tant es donen en el nostre món.

Però també hi ha psicòpates socials, gent més o menys integrada en el teixit social i laboral, que no actuarà amb violència física, i que pot civilitzar la seva psicopatia amb una bona educació i un cert equilibri emocional; però capaç d'una violència psicològica inusitada en determinades circunstàncies.

M'interessen ara dues coses. Primera, el psicòpata ocupa el darrer lloc de la cadena de la deshumanització per una simple raó, perquè no té aquella qualitat bàsica que distingeix l'home de la bèstia: l'empatia, la capacitat de sentir com a teu el patiment de l'altre. Us podeu imaginar un èsser humà sense capacitat de compassió? Ho sento, però a mi em fascina la possibilitat.

El ric de la paràbola d'avui no sé si era un psicòpata social, però la seva conducta manifesta una psicopatia flagrant: no és que faci patir Llàtzer, o que disfruti amb la seva misèria... és que no el veu, simplement, no sap que existeix, no coneix el seu patiment perquè és incapaç d'imaginar-lo, de concebre'l.

La nostra societat, i nosaltres en ella, té conductes psicopàtiques que la deshumanitzen, no perquè frueixi amb el patiment dels altres, sinó simplement perquè no el veu, perquè no el concep, perquè és incapaç de posar-se en el seu lloc, d'empatitzar. I mireu que Déu ens envia constantment missatgers que ens l'expliquen, que l'han conegut i compartit. Però no en fem cas, per molt que Llàtzer ressusciti i se'ns planti al davant amb les seves nafres ben visibles.

Segona, he conegut un psicòpata social. És capellà i està al darrera, encara que anònimament, d'un blog a internet que es dedica a generar una bilis malaltissa contra el Bisbe de Barcelona, la Companyia de Jesús i tots aquells que en un moment o altre han desenmascarat la seva greu psicopatia social, la seva infinita capacitat de seducció al servei del seu ego, de la seva ànsia de poder i domini. Ara va de carca espanyolista, a l'estil de la Cigueña i tota aquesta penya, però abans era més aviat progre, però tant se val perquè ell no és ni carca ni progre, ell és, estrictament, un psicòpata.

Si encara no l'han suspès a divinis, intueixo que és només per no donar-li publicitat, i imagino també per un exagerat sentit de la compassió que els altres encara conserven malgrat tot. Potser perquè no saben el que és un psicòpata social, com no ho saben tampoc tots aquells que encara li donen suport i li riuen les gràcies, perquè en la seva empresa no està sol, evidentmemt.

S'ha de dir que el psicòpata és el veritable seductor, perquè sedueix en estat pur. Un cop ha seduït és molt difícil desfer l'encanteri i aleshores pot dominar, afalagar o tallar la gespa sota els peus, amb la mateixa fredor i indiferència moral. Només així s'explica aquesta sanya, aquesta ferida mantinguda oberta com un record sempre viu de la infinita i sagrada voluntat de venjança, una venjança que no es sacia mai. Només qui ho ha conegut sap de què estic parlant.

Estimat R, et compadeixo, de debò. Tinc un càncer i no sé si me'n sortiré, tard o d'hora ningú no surt viu d'aquesta aventura que és la vida. L'única cosa digna que podem fer en el temps que ens ha estat concedit és humanitzar-nos i l'única via és la compassió i l'empatia. No conec altres camins, demana ajuda, crec encara no està tot perdut, encara et pots salvar.

Pren-te aquesta homilia com la visita de Llàtzer. Abraham no ho va poder permetre amb el ric de la paràbola, però Jesús ho permet amb tu, perquè Ell ha penetrat el sheol per rescatar els qui hi esteu, de fet, a dins. Creu-me, hi ha una cosa pitjor que estar morint-se, i és estar ja mort. Germinans non germinabit.

VLADIMIR ILICH

HOMILIA DG-TO-C25 (Lc 16,1-13)

Perdoneu la sortida de to en l'homilia d'avui, prometo que no es tornarà a repetir, però hi ha coses que necessites manifestar de tant en tant, i ara que venen les eleccions, no me n'he pogut estar de publicar aquesta homilia de marcat to polític, el tema de l'evangeli d'avui crec que ho justifica. Ho sento, atribuï-ho als efectes fatals de la malaltia.

Hi ha alguns tòpics, diguem-ne mundans, dels que ens hem d'anar desenpallegant tots plegats d'una vegada. Molts d'ells tenen a veure amb el tema de les riqueses. Per exemple, que els pobres són bons i els rics uns interessats. O que els empresaris són tots uns aprofitats i els obrers els únics que guanyen el pà amb la suor del seu front. O que els sindicats defensen, sempre i exclussivament, els drets dels treballadors. O que la riquesa es genera sola i només cal repartir-la bé. O que la riquesa és una creatio ex-nihilo d'Emilio Botín, per obra i gràcia de l'Esperit Sant que per suposat és catòlic i de dretes, i per això li nega el crèdit als pobres d'esquerres.

El problema de les dretes espanyoles no és que siguin conservadores, és que són obscenes, però sovint són més progressistes que les esquerres. El ser conservador no és un patrimoni de la dreta, de fet hi ha molts consevadors d'esquerres. Tenim el telepredicador Fidel Castro, el gorila magnat del petroli, corrupte i corruptor, dictador implacable Hugo Chávez i, per no anar tan lluny, el sindicat USTEC al nostre país, i fins i tot, el bon jan Herrera. Tots ells són Vladimir Ilich, perquè ens entenguem, conservadors d'esquerres, carques amb pell de progre. No és progre aquell que s'omple la boca amb "polítiques de progrés", amb "mesures progressistes", amb "majories d'entesa" i amb "sostenible", "igualitari", "treballadors", "justícia social". La gent més "carca", tancada, dogmàtica, impositiva, inflexible, que he conegut són gent suposadament progre.

Queda dit, perquè l'evangeli d'avui lloa la prudència dels homes del món, per incentivar l'astùcia dels fills de la llum, i que no s'adormin en els llaurers dels discursos autocomplaents, ideològics, sectaris i que ens eviten de pensar i de progressar en el nostre pensament. Sovint els cristians ens estanquem en discursos de secta, de grup identitari, d'allò més simplista, sobre els pobres i els rics, sobre la justícia, el materialisme del nostre món, les maldats del neoliberalisme, les bondats dels okupes i dels antisistema... tots els tòpics "bonistes" que ens justifiquen i ens donen la coartada perfecte per no haver de pensar i de revisar el que pensem, discursos que fan riure per la seva ingenuïtat i que ens mantenen en una minoria d'edat espiritual, mental i social. És a dir, Vladimir Ilich.

Us presento el decàleg de Vladimir Ilich en el món, comprovareu que amb aquest nivell d'astúcia mundana, qualsevol li confiaria l'administració dels seus béns. Fugiu com la pesta de manaments com aquests i no els doneu cap cobertura, si us plau:

Primer manament: Els pobres ho són per culpa dels rics que estudien a ESADE.
Segon manament: No et manifestaràs mai en favor d'un germà jueu o nord-americà, perquè són rics i opressors.
Tercer manament: No criticaràs mai Chavez ni Ahmadineyad perquè són pobres i oprimits, ni que defensin la lapidació d'una dona per adulteri.
Quart manament: Defensaràs només els drets dels treballadors que tenen treball.
Cinquè manament: El sistema educatiu no va bé per culpa de l'Escola Concertada, perquè treballen més, millor i molt més barato.
Sisè manament: Fa molta ràbia que la Rahola tingui raó tan sovint (excepte quan es posa èpica), però no se li ha de concedir mai.
Setè manament: Canya al govern socialista, encara que estigui coaligat amb ells, governi amb ells i tingui una mica d'oxígen polític gràcies a ells.
Vuitè manament: La culpa de la SIDA a l'Àfrica és del Papa i de la seva prohibició del preservatiu.
Novè manament: El que fa falta és un govern de progrés, amb solucions d'esquerres, progressistes, i autosotenibles de progrés, és a dir, "bla, bla bla...".
Desè manament: Sóc una bona persona, una molt bona persona, perquè no tinc pecat original.

Si volem avançar, ho sento, però no podem anar per aquí.

L'ALEGRIA DE DÉU

HOMILIA DG-TO-C24 (Lc 15,1-10)

Què diu Stephen Hawking de l'alegria de Déu? Res, evidentment, per honestedat. La ciència és ciència i Déu és alegria. El científic té, doncs, tota la raó. És massa important l'alegria de Déu com per reduir-la a una mena de guspira inicial, a un tret de sortida, a la posada en marxa de l'interruptor de l'univers. Si necessitem Déu només per garantir aquesta funció, quina inmensa badallada. No m'extranya que a la bona ciència "el tema de Déu" li provoqui un badall còsmic. La ciència està obligada a buscar altres recursos, diguem-ne, més científics i, per tant, més modestos; i que, uns i altres, creacionistes i evolucionistes, deixin Déu en pau pel que val realment la pena.

Una alumna i amiga m'escribia ahir al feisbuc: «Odio reconocer que admiro profundamente esa fe tan espiritual que siempre te ha caracterizado.Y lo odio porque no comprendo como ante el racionalismo de la persona, se puede anteponer algo tan efimero y abstracto como es ese amor a dios.»

Jo li contestava donant-li la volta a les seves mateixes paraules: «Yo no comprendo como ante algo tan rotundo y definitivo como es el amor de Dios manifestado en la Cruz de Cristo, se le puede anteponer algo tan efímero y abstracto como es el racionalismo de la persona.»

Consti que admiro, per damunt de moltes coses, la raó humana, la seva capacitat, sóc un apassionat admirador de la ciència, de la filosofia, de tots els àmbits del saber humà, respecto profundament la facultat intel·lectual, no em considero per a res un "espiritual", més aviat el contrari, desconfio de tot allò que menysté la raó i la raonabilitat en nom de l'esperit o la sensibilitat o les vibracions còsmiques.

Però, és clar, estem mirant de posar al mateix nivell "el racionalismo de la persona" amb l'alegria d'un pastor que surt a buscar una ovella perduda en plena nit, no perquè sigui la més grassa o la més bonica, sinó simplement perquè està perduda. I no només això, resulta que «al cel hi haurà més alegria per un sol pecador convertit que no pas per noranta-nou justos, que no necessiten convertir-se.»

És clar, si comencem així, no hi ha color.

VOCACIÓ

HOMILIA DG-TO-C23 (Lc 14,25-33)

M'al·lucina una cosa: que algú pugui plantejar-se seriosament la vida en la clau que li dóna la fe cristiana i que mai no s'hagi plantejat seriosament la vocació religiosa o sacerdotal. Fixeu-vos en el que dic, no dic que tot cristià s'hagi de fer religiós/a o capellà, sinó que, en algun moment, tot cristià s'hauria d'haver plantejat seriosament la vocació consagrada com una possibilitat real per a la seva vida, en qualsevulla de les seves múltiples formes o variants, i no només com una extravagància marginal per a quatre penjats o per a quatre herois.

Entenc que una persona aliena a la fe cristiana em pugui dir: «No entenc la vostra vocació ni la vostra renúncia», el que em costa més d'entendre és que una persona que pertany a una comunitat cristiana, que creu en el Déu i Pare de Nostre Senyor Jesucrist, l'amor del qual l'ha ressuscitat d'entre els morts, i ens ha donat el seu Esperit perquè ens estimem els uns als altres com ell ens va estimar... no entenc, dic, que una persona que participa de l'eucaristia cada diumenge, que fa el Camino de Santiago, que va a Taizé, que es diu seguidora del Crist... no entengui ni la nostra vocació ni la nostra renúncia.

És a dir, no entenc què pensa i què sent quan llegeix l'Evangeli d'avui. Segurament, se'l salta, el posa entre parèntesi, o agafa les tisores de podar, precisament, perquè no l'entén o li sembla massa radical o integrista. Com Butragueño quan li van preguntar si era catòlic i, en respondre que sí, li van insistir: «¿pero vas a misa cada domingo?», a la qual cosa va respondre: «hombre, he dicho católico, pero no integrista».

«Si algú vol venir amb mi i no m'estima més que el pare i la mare...» La intenció de Jesús és clara, no es tracta de no estimar el pare i la mare, que era un dels preceptes més sants del judaisme, sinó d'estimar "encara més" Jesús i la missió d'anunciar el Regne de Déu i la seva justícia... «Estimar més», aquesta és la clau de tota vocació consagrada, i qui no ho entén, no ho entén.

Pot no entendre-ho, però almenys sàpiga que es perd la part més important, Jesús dirà la «millor part» de la fe cristiana. Perquè sense aquest «estimar més», la fe es converteix en un folklore i l'Església en una penya cultural. Sense aquesta vocació consagrada, fonamentada exclussivament en la crida de Déu a un amor més gran i a un seguiment més radical de Jesús, per molt que sigui necessàriament minoritària i pugui reproduir tots els defectes de les altres vocacions, sense aquesta vocació, dic, l'Església i els cristians perdem l'ànima, a més de perdre, a poc a poc, l'ànim i l'empenta. Una Església, una comunitat, una parròquia... sense gent que es consagri a Déu i als altres en la vocació religiosa o sacerdotal, és una comunitat sense vitalitat i sense futur, creieu-me, per molt que toqui molt bé la guitarra i es faci un servei social excel·lent.

Jo, si no fos jesuita, i ho dic amb tot el cor, si estigués casat i amb vuit fills (que són els que m'hauria agradat tenir, amb el consentiment de la meva parella, és clar), seria el primer i més entusiasta promotor de la vida religiosa en la meva comunitat, començant pels meus fills. De la vida religiosa tota, l'activa i la contemplativa, la sacerdotal i la laical, la tradicional i la moderna, tant se val, amb tal que aquest «estimar més» segueixi recordant-nos quin és el nostre origen i quin és el nostre horitzó vital i eclesial en Jesucrist, Senyor Nostre.

Potser per això m'han fet responsable de la Promoció de Vocacions a la Companyia de Jesús en la meva província i, evidentment, he dit que sí entusiasmat. Faltaria més.

EXTRAVAGANT

HOMILIA DG-TO-C22 (Lc 14,7-14)

Buñuel té una pel·lícula en la què fa una paròdia sagnant de l'Evangeli d'avui. Em refereixo a «Viridiana»: una noieta pietosa i càndida, seguint el consell de Jesús, omple la casa de pobres i esguerrats per festejar-los amb un dinar. L'escena acaba com el rosari de l'aurora, en una situació grotesca, on cadascú treu de dins el pitjor que té, perquè així són els esguerrats, segons el cineasta: grollers, egoistes i obscens.

L'autor aconsegueix, ni que sigui per la via de l'exabrupte i la caricatura, col·locar-nos davant l'estravagància de l'Evangeli. Cada vegada prenc més consciència de lo foragitat que és l'Evangeli en la majoria dels seus passatges; de lo difícil que és, no ja de viure, sinó d'entendre. I, tanmateix, el seguim proclamant en les nostres celebracions com si fos el més obvi, només perquè «Déu és amor». La qüestió no és si Déu és amor, sinó quin tipus d'amor és Déu?!

Llegiu atentament la frase final de l'Evangeli d'avui i digueu-me sincerament si no tinc raó: «Quan facis una festa, convida-hi pobres, invàlids, coixos i cecs. Feliç de tu, llavors: ells no tenen res per a recompensar-t'ho, i Déu t'ho recompensarà quan ressuscitaran els justos».

La pregunta és la següent: t'has sentit alguna vegada tractat com un dels últims? com si no comptessis res? com si fossis una ombra? pitjor que una ombra? un número en una estadística de víctimes potencials sense rostre? ... Jo tampoc. Potser per això l'Evangeli em sona tan extravagant.

Però molta gent sí, la inmensa majoria dels habitants del nostre món són tractats així, per la inmensa minoria que som la resta. Segur que per a ells l'Evangeli no és ni tan extravagant ni tan difícil d'entendre. Perquè no els convidem a les nostres festes, els posem a la primera fila, els passem el micro i que ens ho expliquin?

PORTA DEL CEL

[HOMILIA DG-TO-C21(Lc 13,22-30)]

Remenant els arxius he descobert que un diumenge com avui de ara fa tres anys vaig publicar, al meu parer, l'homilia més inspirada i sentida de les que he escrit. És per això que avui us proposo aquella mateixa homilia: AVUI HE TINGUT UN SOMNI
(Cliqueu a sobre del títol i l'ordinador us hi portarà)

EN COS I ÀNIMA

[HOMILIA DE L'ASSUMPCIÓ DE MARIA (Lc 1,39-56)]

Si vols ser un progre de pro el primer que has de fer és rebutjar els dogmes, digues: «Soy cristiana, pero no me interesa el dogma», com deia una persona entrevistada a la Contra de La Vanguardia dilluns passat, i quedaràs com un rei. I si vols fer el màster especialitzat, aleshores abomina enfàticament dels dogmes marians: «són una imposició obscurantista del segle XX, per marcar distàncies amb el protestantisme i amb la modernitat.» I obtindràs el títol automàticament.

Però aleshores, un dia com avui, no sabràs què celebrar, ni perquè tants pobles catalans celebren la seva festa major, ni perquè celebràvem amb tanta solemnitat el sant de la iaia, ni què punyetes celebren avui a la capital del Paraguai. No passa res, hi ha coses més importants, certament. Tanmateix, deixeu-me que parli del dogma de l'Assumpció de Maria que celebrem aquest diumenge.

Hi ha quatre dogmes referits a Maria: que és Mare de Déu; que és Verge abans, durant i després del part; que va ser concebuda sens pecat original; i que va ser assumpta en cos i ànima al cel després de la seva mort. Els dos primers dogmes ho són des de molt antic, els altres dos van ser proclamats oficialment com a dogmes de fe en els segles XIX i XX.

S'ha d'aclarir que, si bé l'Assumpció de Maria va ser declarada dogma de fe pel Papa Pius XII l'any 1950, l'Església celebra aquest fet des del segle VI. Normalment, el dogma és la proclamació formal i solemne de quelcom que és cregut i celebrat per l'Església des de fa temps; i no et creguis aquell que diu que és «una imposició arbitrària fruit de l'autoritarisme patriarcal de la jerarquia romana.» (sic)

Un jove preguntava l’altre dia com és possible creure en la vida després de la mort. No entenia aquesta possibilitat tan improbable, és a dir tan “sense proves”. Jo li deia que lo difícil no és creure en la vida “després” de la mort, lo difícil és creure en la vida “abans, durant i després” de la mort. La mort és una realitat quotidiana, vivim envoltats de mort, mort física, mort espiritual, mort biològica...

Els cristians creiem que la Vida s’ha obert pas definitivament enmig de la mort, i ho creiem ja no per optimisme, per voluntarisme o per resignació estoica. Ho creiem gràcies a un home que ha travessat la mort sense cap més garantia que la fe en el Déu que salva per amor. Jesucrist s’ha despullat de si mateix, ha mort a sí mateix i, lluny d’extingir-se, viu per sempre.

Aquell mateix jove va comentar un dia en la pregària de la nit que s’havia adonat que durant uns dies de camp de treball amb inmigrants havia mort a molts egoismes, a molts amors propis, a moltes seguretats personals i que, malgrat tot, se sentia més viu que mai. Aquesta és l’experiència cristiana per excel·lència!

Aquesta és l'experiència que va fer Maria en plenitud, no parcialment com nosaltres, sinó fins a les últimes conseqüències. El dogma de l’Assumpció ens diu que Maria, com a representant de la humanitat redimida, participa de la victòria de Jesucrist contra el poder destructor i corruptor de la mort. Assumpta no només l'ànima, sinó també el cos. La corrupció del cos és potser la prova més clara en favor del poder destructor de la mort, doncs el dogma de l’Assumpció ens diu que Jesucrist ha conculcat fins i tot aquesta prova.

L'amor de Déu no salva només l'ànima, sinó també el cos. Creieu-me que aquest és un dels tresors més preuats de la fe cristiana i que l'hem de preservar de tota temptació d'espiritualisme desencarnat! Un eximi professor d'estètica que vaig tenir a l'universitat, agnòstic confès, deia en un article memorable:

«Católicos no os dejéis arrebatar la Gloria de la carne, no os hagáis hegelianos. Que, sobre todo, el cuerpo sea eterno es la mayor esperanza que se pueda concebir y sólo cabe en una religión cuyo Dios se dejó matar para que también la muerte se salvara. Quienes no tenemos la fortuna de creer, os envidiamos ese milagro, a saber, que para Dios (ya que no para los hombres) nuestra carne tenga la misma dignidad que nuestro espíritu, si no más, porque también sufre más el dolor. Rezamos para que estéis en la verdad y nosotros en la más negra de las ignorancias. Porque todos querríamos, tras la muerte, volver a ver los ojos de las buenas personas. E incluso los ojos de las malas personas. En fin, ver ojos y no únicamente luz.» (Félix de Azúa, El País, 21 de junio de 2000)

Doncs això és el que celebrem aquest diumenge, aquí i al Paraguai, pels segles dels segles, amen.

TU NO ETS DÉU

[HOMILIA DG-TO-C19 (Lc 12,32-48)]

Començo avui amb un preàmbul. Sovint se m'acosta algú i em diu: «M'ha agradat l'homilia, però no he entès a què et referies amb aquell comentari o aquell altre.» Llavors jo responc: «T'has mirat els enllaços amb les lectures de la missa?» I la persona en qüestió, amb uns ulls com plats, exclama: «Enllaços? Quines lectures?»

Doncs sí, si cliqueu al damunt, tant de les cites bíbliques com d'algunes paraules clau, l'ordinador us portarà a les lectures de la missa que miro de comentar. Abans o després de llegir l'homilia, llegiu les lectures i mireu de pregar-les també. Notareu la diferència.

Hi ha una ermita en no sé quin punt del Camí de Santiago amb la següent inscripció: «Quien va a Santiago y no pasa por El Salvador, visita al discípulo y olvida al Señor.» Cal aclarir que El Salvador es la catedral d'Oviedo, per on va passar el rei Alfons II el Cast quan es va dirigir a Santiago des de Lleó per certificar l'autenticitat del sepulcre de l'Apòstol. De la mateixa manera, qui llegeix l'homilia del Marc i no llegeix l'Evangeli, «visita al discípulo y olvida al Señor.»


Fet el preàmbul, anem a l'homilia. Una de les fases primerenques del dol (i de les més importants, segons diuen) és la negació, la rebel·lió, el rebuig. Jo diria que, a la meva manera, també l'estic passant. Cadascú descarrega contra qui pot: contra els que més estima, contra els que més odia, contra Déu, contra els metges...

Contra qui descarrego jo la meva queixa? Contra els gurus de l'auto-ajuda. Quina culpa tenen pobrets? Cap, evidentment, però són el meu particular boc expiatori en aquesta etapa del dol, i ara us diré el perquè.

He llegit coses com aquesta: «la paz de tu alma será tu salud, si te reencuentras con tu alma, si la pacificas... ¡no habrá cáncer!» O aquesta altra joia: «No salgas corriendo como loco en busca de un médico, de un salvador... Tu salvador vive dentro de ti. Tu salvador eres tú. ¡Tú eres Dios!»

Vaig quedar esfereït: quina forma més cruel d'humiliar els malalts i de banalitzar la malaltia! Quina condemna!: «Si no et cures és que no has mobilitzat la teva energia positiva, el teu déu interior, i encara segueixes lligat a la teva energia negativa.» En altres paraules: «tens el que mereixes.»

Versió contemporània descafeïnada de la meritocràcia bíblica, de la doctrina de la justificació pel mèrit: «El vostre poble esperava la salvació dels justos i la perdició dels enemics». Al menys la Bíblia ha passat aquesta doctrina pel sedàs del servent d'Isaïes, de Job, del Cohèlet... i n'ha sortit molt purificada.

No vull dir que no hi hagi relació entre la malaltia i la actitud o els hàbits de la persona, evidentment que n'hi ha i que moltes coses es poden fer per subsanar-la. Però, què passa amb la persona que ha seguit tots els preceptes del bon rotllo energètic i no s'ha curat? Què passa amb qui no n'ha seguit cap, ha seguit estressat, fumant i menjant bistecs i s'ha curat? No pot ser, diran. I tant que pot ser! Si us plau, feu el favor de llegir Job, oh mestres eximis de l'auto-ajuda, abans de parlar tant i tan a la lleugera.

No vull dir que un règim saludable, el ioga, la serenitat no siguin molt millors pel cos que tot el contrari, però per això no calia tan d'enrenou i potser sí una mica més de modèstia. Perquè molts d'aquest gurus de l'auto-ajuda, a part de dir obvietats com si fossin grans troballes, solen fonamentar la seva autoritat en la desqualificació de la tradició, ja sigui religiosa, científica o psicològica, i això ho trobo d'una arrogància que ratlla el patetisme.

Escolta una de les poques veritats que s'han d'escoltar per força: Tu no ets Déu! Pots fer moltes coses per curar-te, però no pots fer res per salvar-te. Només Déu pot salvar-te i et salva perquè t'estima, no perquè t'ho mereixes. Moltes coses curen, ajuden, milloren, equilibren, asserenen, pacifiquen... fes totes les que puguis per sanar-te, però només la fe salva (encara que no sempre curi).

La segona lectura ens dóna la clau: «gràcies a la fe... tots aquests moriren en la fe, sense haver posseït allò que Déu els prometia, sinó contemplant-ho de lluny i saludant-lo, i confessant que eren estrangers i forasters en el país.»

I l'evangeli rebla el clau: «No tingueu por, petit ramat: el vostre Pare es complau a donar-vos el Regne.» Per què? No perquè hàgiu seguit al peu de la lletra tots els manuals d'auto-ajuda... sinó perquè li dóna la gana. Menys mal.

VOCACIÓ

HOMILIA DG-TO-C23 (Lc 14,25-33)

M'al·lucina una cosa: que algú pugui plantejar-se seriosament la vida en la clau que li dóna la fe cristiana i que mai no s'hagi plantejat seriosament la vocació religiosa o sacerdotal. Fixeu-vos en el que dic, no dic que tot cristià s'hagi de fer religiós/a o capellà, sinó que, en algun moment, tot cristià s'hauria d'haver plantejat seriosament la vocació consagrada com una possibilitat real per a la seva vida, en qualsevulla de les seves múltiples formes o variants, i no només com una extravagància marginal per a quatre penjats o per a quatre herois.

Entenc que una persona aliena a la fe cristiana em pugui dir: «No entenc la vostra vocació ni la vostra renúncia», el que em costa més d'entendre és que una persona que pertany a una comunitat cristiana, que ha cregut en el Déu i Pare de Nostre Senyor Jesucrist, l'amor del qual l'ha ressuscitat d'entre els morts, i ens ha donat el seu Esperit perquè mirem d'estimar-nos els uns als altres com ell ens va estimar... no entenc, dic, que una persona que participa de l'eucaristia cada diumenge, que fa el Camino de Santiago, que va a Taizé, que es diu seguidora del Crist... no entengui ni la nostra vocació ni la nostra renúncia.

És a dir, no entenc què pensa i què sent quan llegeix l'Evangeli d'avui. Segurament, se'l salta, el posa entre parèntesi, o agafa les tisores de podar, precisament, perquè no l'entén o li sembla massa radical o integrista. Com Butragueño quan li van preguntar si era catòlic i, en respondre que sí, li van insistir: «¿pero vas a misa cada domingo?», a la qual cosa va respondre: «hombre, he dicho católico, pero no integrista».

I això que Lluc és molt més suau que Mateu: Mateu posa directament «qui no odia el pare i la mare...» Lluc, afortunadament, escull una versió molt més digerible i entenedora: «Si algú vol venir amb mi i no m'estima més que el pare i la mare...» La intenció de Jesús és clara, no es tracta de no estimar el pare i la mare, l'esposa, els fills, els germans i germanes..., que era un dels preceptes més sants del judaisme, sinó d'estimar "encara més" Jesús i la missió d'anunciar el Regne de Déu i la seva justícia... «Estimar més», aquesta és la clau de tota vocació consagrada, i qui no ho entén, no ho entén.

Pot no entendre-ho, però almenys sàpiga que es perd la part més important, Jesús dirà la «millor part» de la fe cristiana. Perquè sense aquest «estimar més», la fe es converteix en un folklore i l'Església en una penya cultural. Sense aquesta vocació consagrada, fonamentada exclussivament en la crida de Déu a un amor més gran i a un seguiment més radical de Jesús, per molt que sigui necessàriament minoritària i pugui reproduir tots els defectes de les altres vocacions, l'Església i els cristians perdem l'ànima, a més de perdre, a poc a poc, l'ànim i l'empenta. Una Església, una comunitat, una parròquia... sense gent que es consagri a Déu i als altres en la vocació religiosa o sacerdotal, és una comunitat sense vitalitat i sense futur, creieu-me, per molt que toqui molt bé la guitarra i es faci un servei social excel·lent.

Jo, si no fos jesuita, i ho dic amb tot el cor, si estigués casat amb vuit fills (que són els que m'hauria agradat tenir, amb el consentiment de la meva parella, és clar), seria el primer i més entusiasta promotor de la vida religiosa en la meva comunitat, començant pels meus fills. De la vida religiosa tota, l'activa i la contemplativa, la sacerdotal i la laical, la tradicional i la moderna, tant se val, amb tal que aquest «estimar més» segueixi recordant-nos quin és el nostre origen i quin és el nostre horitzó vital i eclesial en Jesucrist, Senyor Nostre.

Potser per això m'han fet responsable de la Promoció de Vocacions a la Companyia de Jesús en la meva província i, evidentment, he dit que sí entusiasmat. Faltaria més.

VANITAT

[HOMILIA DG-TO-C18 (Lc 12,13-21)]

No em queden els cants, ni els poemes, ni els llibres, ni les classes, ni les frases brillants, ni els dossiers, ni les excursions, ni les converses, ni els premis, ni les desfetes, ni els mals humors, ni les trucades, ni els oblits, ni la memòria... tan sols.

Hi ha moments en els què a dures penes suportem el silenci. No hi ha res més que la creu en aquests moments que pugui donar una mica de consol i de sentit. Però sense més, sense pensar-la, sense ni tan sols pregar-la, agafat a ella.

És així com he seguit fent l'homilia aquests dies posteriors a la quimio. Ha estat fotudament dur, perquè enganyar-nos. Senzillament, m'ha agafat desprevingut, no m'ho esperava així. Avui puc tornar a escriure i a escoltar música, oh miracle! Però no em compadiu, ja veureu.

«Aquesta mateixa nit et reclamen el deute de la teva vida i tot això que volies guardar-te, ¿de qui serà?». L'evangeli, si el volem escoltar, és un ribot fulminant contra la vanitat.

I és que la vanitat no és com una mica de pols que marxa quan l'esbandeixes amb un cop d'autoajuda o amb un bon encens o amb dues hores de meditació al dia. La vanitat és com un enzim, enganxat al nucli molecular i que només una bomba de l'estil de la quimio pot arribar a desenganxar (i encara sense totes les garanties). No us heu fixat en la gent que ha vençut la vanitat? Per on han passat? Què és el que han patit? Com ho han afrontat? Aquests són els veritables mestres.

Però una bomba com aquesta, ara m'adono, et pot fer encara més vanitós, et pot tancar en tu mateix, et pot cegar a la vida i a l'amor. Aquesta és també la gran pobresa del malalt, la seva nit fosca. No tens força per estimar ni saps com deixar-te estimar. És el punt més baix.

Sant Pau ens diu: «despulleu-vos de l'home antic». M'he vist tan antic, tan envellit. El meu cos tenia trenta anys més de reserves, de desconfiança, de por, de queixa, de rancúnia. I tot això moix i ridícul, com la vanitat. Com diu el meu amic Xavier: «l'home vell, serà vell, però té una salut de ferro».

Sort en tenim de la fe, però de la fe en estat pur, sense afegitons. Crec i espero en Déu. No sé com serà res, no vull falses imatges que em consolin. Vull Jesús a la creu, crec en Ell, en el seu amor ressuscitat. I sabeu per què? Perquè Ell és l'únic que queda quan no queda res. Només Ell és capaç de vèncer la força de la meva patètica vanitat (fins i tot la que s'endevina, per poca atenció que poseu, en aquesta homilia) i fer de mi un home nou. Sé que això és veritat i que tota la resta està, en el millor dels casos, més o menys lluny de la vanitat.

Encara que ho digui així, en aquest to cendrós que produeix la malaltia, creieu-me, ho dic com qui proclama la millor de les notícies.

ASSEGUT A LA SALA DE LA QUIMIO

[HOMILIA SANT JAUME (Mt 20,20-28)]

Quan el Quico es va assabentar que m'havien detectat un càncer em va dir: «Fins ara has escrit homilies, a partir d'ara tu seràs l'homilia». El Quico m'estima molt i per això diu aquestes coses. Però he de dir que sempre he mirat de "ser" l'homilia, abans, durant i després d'escriure-la. Espero mirar de ser-ho també abans, durant i després de la malaltia.

No ho entengueu malament: no és que jo "sigui" l'homilia per coherència personal amb el que predico (ni la malaltia, per ella mateixa, em donarà més coherència); el que el Quico volia dir és que la meva malaltia serà a partir d'ara el lloc des del qual l'evangeli es pot convertir en Bona Notícia de Jesús per a mi i per als altres.

Mai fas l'homilia des del llimb, sempre la fas des d'un lloc determinat: el lloc on vius, on et fas preguntes, on trobes respostes, on et relaciones amb la gent i amb Déu, és a dir, el lloc on estàs existencialment ubicat. Ara escric aquesta homilia, per primera vegada, ubicat a l'Hospital de Dia d'Oncohematologia, altrament anomenat "Sala de la Quimio".

Els meus nous companys estan en silenci, alguns veuen la tele, altres dormen o llegeixen o pensen o preguen. Jo ara escric l'homilia. La vida és ben simple a la sala de la quimio. Hi ha tanta gent malalta de càncer que no escriu homilies! Molts d'ells són l'homilia, malgrat no n'hagin escrit mai cap.

I pensar que jo havia demanat insistentment un altre lloc, jo volia la dreta o l'esquerra, al costat de Jesús, en plena acció. He vist Jesús predicant, curant els malalts, lluitant pels més febles, acollint els pecadors, fent el bé, desfent el mal... però no l'havia vist mai a la sala de la quimio, assegut en una cadira, esperant... Sense predicar, sense fer coses, sense donar, sense curar, sense ajudar els altres, sense tirar del carro, sense salvar el món. Esperant.

Fins ara he seguit Jesús en l'activitat, ara em toca aprendre a seguir-lo en la passivitat i la paciència. De cop, travesses una porta que ni tan sols sabies que existia i entres en un lloc del què no tenies la més remota notícia. Ahir, a aquesta mateixa hora, jo era al lloc de la humanitat agent; avui, sóc al lloc de la humanitat pacient. Ahir, Jesús era a Galilea predicant, curant, denunciant i profetitzant; avui és a Jerusalem patint i esperant. Qui hi havia ahir a la seva dreta i esquerra? Qui hi ha avui?

Hi era l'apòstol Jaume, en un lloc i en un altre, encara que de forma ben diferent. A Galilea, Jaume s'oferia com a candidat a la dreta de Jesús, feia oposicions, aportava mèrits, nodria el seu incipient currículum d'apòstol. A Jerusalem, deu o dotze anys després de la mort de Jesús, Jaume serà ofert per Herodes com a candidat pel mateix lloc, amb un cop d'espasa.

Em preguntes si puc beure el calze que tu has de beure? Vull respondre el mateix que va respondre l'apòstol Jaume, sabent que jo, com ell, no acabo de saber el que demano (potser si ho sabés no ho demanaria). «Sí que puc», Senyor, m'atreveixo a dir-ho, perquè Tu ets la força de la meva debilitat i l'eficàcia de la meva passivitat.

«Em sento ple de fe, per això goso parlar», i escriure homilies des del lloc on les paraules no venen avalades per la força i la seducció del missatger, sinó per la consistència del missatge, com un tresor que no deixa de refulgir per molt que les gerres que el contenen siguin de terrissa.

LA MILLOR PART

[HOMILIA DG-TO-C16 (Lc 10,38-42)]

Qui no s'ha barallat algun cop per la millor part d'un pastís? Quan era petit em semblava que la millor part sempre li tocava a un altre. Potser per això, per evitar baralles familiars, vaig aprendre a tallar el pastís en porcions exactes i, encara ara, sempre que hi ha pastís a la comunitat, me'l fan tallar a mi.

Però les porcions no surten mai exactes i quan em toca repartir el pastís m'agrada donar-li la millor part al Pere: sabeu perquè? No perquè sigui el qui més la mereix, sinó perquè és el qui més la desitja. Jesús fa el mateix amb nosaltres: dóna la millor part, no al qui més la mereix, sinó al qui més la desitja. Perquè, si ho pensem bé, no pot ser d'una altra manera.

Imagineu que donéssim la millor part del pastís a qui s'ha portat millor, o a qui ha tret les millors notes, o a qui ha guanyat la partida d'escacs; aleshores convertim el pastís en un premi i un càstig, en una eina per discriminar els aspirants. I deixa de ser una festa per convertir-se en una competició.

Bé, això pot succeir amb un pastís, però no amb l'Evangeli.

Marta volia merèixer l'amistat de Jesús i per això s'afanyava, atrafegada, a servir-lo. Maria, en canvi, desitjava la seva amistat i "asseguda als peus del Senyor, l'escoltava". Amb tota la bona intenció, la primera posa el mèrit en primer lloc i el que vol per sobre de tot és obsequiar-lo. La segona, en canvi, posa el desig en primer lloc i el que vol per sobre de tot és escoltar-lo. Jesús no diu que el que fa Marta estigui malament, però diu que el que fa Maria és millor. Pot semblar una qüestió de matís, però sembla que aquest matís és important per a Jesús.

El mateix va passar amb Abraham sota l'alzina de Mambré, quan la calor del dia era més forta. El sant patriarca esperava més enllà del mèrit, en aquell estat on només roman allò que es sostingut pel desig més autèntic. Abraham ja no desitjava en primer lloc una dona fecunda, tot i que li havien promés que la seva descendència seria més nombrosa que les estrelles del cel; Abraham ja no desitjava en primer lloc una terra fecunda, tot i que li havien promés que regalimaria llet i mel; Abraham ja només desitjava en primer lloc el Senyor, no les seves promeses, sinó Ell. I amb quina força!

Sabeu del què us parlo? Us heu vist mai a les portes de la mort? Mireu de fer l'exercici: Què és el que s'aguanta de la vostra vida aleshores? Què és el que roman dempeus? Quin és el desig que sobresurt aleshores per damunt de tots els altres desitjos que s'esfullen com una flor pansida?

L'objecte d'aquest desig és la vostra millor part: nodriu-lo des d'ara, estimeu-lo des d'ara, preserveu-lo des d'ara, no l'adultereu des d'ara... i no tingueu por que, si és el Senyor, aquesta millor part no us serà mai presa.

L'ALTRE

HOMILIA DG-TO-C15 (Lc 10,25-37)

«Estima els altres com a tu mateix», d'acord, però qui és "l'altre"?

Hi ha qui tradueix "l'altre" com "el pròxim". No està malament, sempre que no confonguem "el pròxim" amb "el proper": fins i tot els assassins més despietats saben estimar els propers. L'home ferit no era "a prop" del levita, el sacerdot i el samarità, sinó ben lluny. La traducció més fidel seria aleshores: «estima l'altre (l'allunyat) de tal manera que esdevingui pròxim.» És l'amor compassiu el qui aproxima l'altre: "l'altre" esdevé "pròxim" quan, trencant barreres i llunyanies, me l'estimo com a mi mateix.

Una cosa així és el que devia pensar el samarità en veure aquell home ferit arran del camí: «tinc pressa, aquest home és un estranger, quina complicació... però si passo de llarg aquest home morirà.» Ja està, així de simple: aquell estranger ferit va ser "l’altre" que el samarità, sense escarafalls i a diferència del sacerdot i del levita, va convertir en el seu "pròxim".

Simone Weil té una frase que arrenca totes les crostes: «Estimar l'altre com a tu mateix implica com a contrapartida estimar-te a tu mateix com si fossis un altre.» És a dir, estimar-te a tu mateix com si hi hagués un altre abans que tu, com si el "primer lloc" de la teva vida no fos ocupat per tu, sinó disponible per l’altre.

Dit això, podem anar a la primera part del manament: «Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb totes les forces...», d'acord, però qui és Déu? Déu és Aquell que preserva el valor absolut de l’altre, del llunyà, de l’estranger. Déu és aquest "primer lloc" alliberat i reservat per l’altre. Déu és l'Altre, amb majúscula, que preserva el lloc dels altres, amb minúscula, quan tendim a posar-nos nosaltres en el seu lloc.

En aquest doble manament està condensada la veritat cristiana, és a dir, la resposta que Jesús va donar a la pregunta per "l'altre". Et convenç aquesta resposta? Doncs «fes-ho així i viuràs.»

MORIR D'ÈXIT

HOMILIA DG-TO-C14 (Lc 10,1-12)

L’èxit embriaga. No pots aturar l’eufòria; costa molt posar fre a les seves aspiracions desmesurades. Fins i tot els deixebles, amb un projecte tan noble com el que Jesús els havia confiat, hi van caure. Què hi ha de més noble que anar, de dos en dos, com anyells entre llops, a segar una collita descomunal, sense bossa ni sarró ni calçat?

Què hi ha de més autèntic que marxar dos mesos a Bolívia a ajudar els nens de la selva? Com afalaga que algú ponderi el teu gest solidari! Que bé que senta l’ovació dalt de l’escenari! També tu et pots deixar embriagar pel poder que et dóna la teva generositat, la teva solidaritat, la teva puresa ideològica, la teva finor espiritual... També tu, oh missioner estival, pots morir d’èxit!

Potser Nietzsche tenia raó i el cristianisme és realment una negació de la vida, una repressió del seu instint fonamental, l’instint desmesurat de l’èxit, del plaer, del poder i de la glòria. «Fins els dimonis se’ns sotmeten pel poder del vostre nom», els deixebles ja anaven per bon camí, ja. Trepitjar serps i escorpins sense rebre les seves picades, sobrevolar el patiment i esvair els espectres fantasmals del fracàs, es pot demanar res més? Què diferents haguessin estat les coses si Jesús no s’hagués entestat a espatllar-les! Fins i tot la Paris Hilton s’hi hagués trobat a gust amb un cristianisme tan megafashion.

Els cristians portem dos mil anys trepitjant les serps i els escorpins, però ara semblaria que hem trepitjat merda, amb perdó, i no acabem de saber si ha estat per mala sort o per bona. M’atreveixo a sospitar que potser també nosaltres hem mort una mica d’èxit. La causa i els efectes del nostre "èxit" passat, no són potser la causa i els efectes del nostre "fracàs" present? La mateixa gent que abans omplia les catedrals ara omple les grans superfícies comercials. Un consumisme superficial ha ocupat el lloc d’un cristianisme també superficial, i la transició s’ha produït amb una sorprenent placidesa.

No serà que Déu ens convida a vendre’ns la col·lecció de “bosses, sarrons i sandàlies” que hem anat acumulant al llarg del temps? No serà que l’Esperit ens convida de nou a la sega perquè és veritat que «la collita és abundant»? No serà que hauríem de tornar a recórrer els camins, de dos en dos, lleugers d’equipatge i sense entretenir-nos en parafernàlies?

GORMITI

[HOMILIA DG-TO-C13 (Lc 9,51-62)]

Us imagineu anar pel món amb el poder de fer baixar foc del cel contra els vostres enemics? Quin subidón, no? Jaume i Joan, que no en debades portaven el sobrenom de "fills del tro", estaven segurs que el fet de seguir Jesús els conferia aquest poder. I és que de vegades anem pel món creient que el bé triomfarà sobre el mal a canonades.

I no és així. Jesús no ens promet el triomf, sinó la victòria. El triomf es produeix sempre a costa d'un altre i rep una recompensa efímera. La victòria és quelcom definitiu i no es nodreix de la desfeta aliena. Jesús ha vençut, tot i no haver triomfat. L'amor venç el mal i la mort, tot i que sovint no triomfa sobre ells. Això és el que ens promet Jesús, i aquest és el «programa» de la seva manifestació messiànica.

Els samaritans no volen rebre Jesús pel fet que s'encamina a Jerusalem. Obstaculitzen així, sense saber-ho, el camí que portarà Jesús a la passió. Els deixebles demanen aleshores la potestat d'enviar foc sobre els samaritans, fent palesa la seva incapacitat d'assumir l'estil de manifestació messiànica que es produirà a Jerusalem. Ells volen un Messies tipus Gormiti, que llenci boles de foc sobre els enemics.

En aquest sentit, l'oposició dels samaritans és un mirall de la incapacitat dels mateixos deixebles a seguir Jesús amb les condicions que ell proposa. Poc a poc, s'adonaran que no poden seguir-lo arreu on vagi, que ells necessiten on reposar el cap, que hi ha moltes urgències abans que l'anunci del Regne de Déu, que és massa forta la temptació de mirar enrere per molt que tinguis la mà a l'arada.

Només aleshores, quan s'adonin que per a ells és impossible, que aquest tipus de Messies i aquest tipus de seguiment està més enllà dels seus límits i les seves capacitats... Només aleshores, quan, arribats per fi a Jerusalem, aquells que l'havien de rebre triomfant el penjaran en un patíbul sense raons, sense judici, sense sentit... Només aleshores, quan, a pesar del triomf aparent del món contra tot el que ells viuen i prediquen, reconeguin la victòria de la Creu i la seva desconcertant eficàcia...

Només aleshores el podran seguir i, efectivament, el seguiran.

DIR «DÉU»

[HOMILIA DG-TO-C12 (Lc 9,18-24)]

Rimbaud va escriure una frase memorable: «No sóc presoner de la meva raó. Jo he dit: Déu.» Mai no és massa tard per descobrir que dir «Déu» és una victòria de la llibertat humana i no el seu fracàs.

La raó moderna carrega amb la prohibició de dir «Déu»: pot dir totes les paraules menys aquesta. Hem encorsetat la raó en un burka espiritual! Li hem negat allò que li és essencial, allò que la nostra raó anhela abans de saber-ho: el coneixement d'Aquell pel qual ha estat creada i l'Únic que li pot oferir la plenitud a la què aspira. Dir el nom de Déu en va és molt greu, però no poder-lo dir és encara pitjor.

Coneixem, en el nostre temps, tant de talibanisme positivista! Tant cafre que dóna coces contra un monigot grotesc, pensant-se que nega Déu. També la raó ha de ser alliberada i només hi ha una paraula capaç de trencar les cadenes que ella mateixa s'imposa. «Déu» és la possibilitat, oberta per a la raó, d'anar més enllà d'ella mateixa sense trair-se.

Però «Déu» no és una paraula com les altres i, en conseqüència, no la podem dir de la mateixa manera. La paraula que és «Déu» només la podem dir des de les entranyes, com un crit, com una exhalació; perquè és la paraula primigènia, la matriu originària de totes les altres paraules que l'home diu i que l'home és. «Déu», dit d'aquesta manera, és la glòria de l'home, allò que el fa viure.

Jesús convida als deixebles a dir aquesta paraula d'una manera nova, sense profanar-la, adreçada a Ell: "Qui diu la gent que sóc jo?". «Jo sóc» és el nom de Déu i Pere rep la insòlita potestat de referir-la a Jesús: "«Tu ets», el Messies".

Nosaltres, com Pere, hem rebut també la potestat de dir-li a Jesús: «Tu ets» i de pronunciar així el Nom impronunciable, el Nom que està per sobre de tot altre nom, el Nom que salva tot l'home, també la seva raó.

«Tu ets», Jesús, des de la creu, pel poder de la teva resurrecció d'entre els morts, la paraula que correspon a «Déu», pronunciada sense profanar-la, pronunciada com un veredicte de salvació definitiu per a la humanitat, pronunciada per alliberar la llibertat humana de les cadenes que l'ànsia de ser i la por de perdre's li havien imposat.

SANTA PECADORA

[HOMILIA DG-TO-C11 (Lc 7,36-50)]

La Mishnà recull aquest comentari de Rabbi Aquiba sobre el Càntic dels Càntics: "Tota l'Escriptura és santa però el Càntic dels Càntics és sant entre els llibres sants." Jo m'atreviria a dir una cosa semblant de l'episodi de l'evangeli de Lluc que llegim avui. Crec que cap altre episodi no recull com aquest de la "santa pecadora" la veritat més profunda de l'experiència cristiana.

Recordem-ho: una dona que tothom coneix pel seu pecat (“aquesta dona és una pecadora”), Jesús la reconeix pel seu amor (“aquesta dona estima molt”). La dona respon a l’amor que ha rebut fent coses increïbles que ens farien pujar els colors a qualsevol de nosaltres només de veure-les de lluny: “si ell fos profeta, sabria qui és i quina vida porta.”

Aleshores, Jesús s'adreça al "Simó complidor" que hi ha en nosaltres per confrontar-lo amb la dona pecadora que plora d'agraïment als seus peus: “Simó t’he de dir una cosa...” I a mi Senyor, no tens alguna cosa a dir-me?

Ser cristià és precisament això: recòrrer el trajecte que porta de Simó a la santa pecadora, del Simó dels cinquanta i encara gràcies, a la dona dels cinc-cents i encara és poc. Podem romandre tota la vida a aquest costat de l'experiència de Déu, el nostre costat, fet de pràctiques i de virtuts, de càlculs i de recompenses... sense passar mai a l'altre costat, el costat de Déu, el costat des del qual aquesta dona plora d’agraïment als peus de Jesús.

Jesús no la interromp, la deixa fer, descalç, com Moisès, davant la terra més sagrada que es pot trepitjar, la terra estovada d'un cor ferit i reconciliat, un fang que recupera de cop la seva plasticitat i es deixa modelar de nou. És a partir d'aquest fang estovat per les llàgrimes que Déu pot modelar la nostra santedat. Si li deixem fer.

LA MATEMÀTICA DE L'EVANGELI

[HOMILIA C-FS-CORPUS CHRISTI (Lc 9,11-17)]

No és que vulgui trobar-li cinc peus al gat, però no em conformo amb pensar que el sentit d’aquest episodi de la multiplicació dels pans sigui simplement que hem de ser bones persones i compartir el que tenim. No perquè no sigui cert, quedi clar, sinó perquè és insuficient. És cert que cinc pans i dos peixos poden donar molt de sí quan es comparteixen, el que costa més d’entendre és que puguin arribar a nodrir cinc mil persones i encara omplir-ne dotze coves amb les sobres. Aquí hi ha una desproporció que cal entendre d'una altra manera si no volem reduir el text a una moralina edificant.

Volem assolir l’objectiu del mil·lenni l’any 2015, acabar amb la pobresa en el món. Hi estem posant molt de la nostra part: hem fet seure la gent al terra, els hem agrupat en grups de cinquanta, molt bé, i ara què? El món és un mercat, l’àmbit on les persones, en el millor dels casos, intercanvien el que tenen. El món és un lloc despoblat, on no s’hi troben queviures si no és a les botigues. D’acord, no volem acontentar-nos amb enviar la gent a comprar queviures, volem fer-ho diferent, però això com es fa? Hem aconseguit mobilitzar tota la nostra bona voluntat i una no gens menyspreable capacitat d’organització, però com aconseguir que tothom en mengi i, no només això, sinó que en sobri?

Amb les millors intencions, uns donen mentre altres reben... però sempre són coses i res més que coses. No es tracta simplement de donar coses, sinó de donar-se un mateix amb les coses: no el 0,7%, no un estiu, no allò que ens sobra o allò que necessitem per a sentir-nos solidaris i altermundistes... sinó Tot. Jesús ens diu que només quan ens donem, multipliquem; malgrat sovint sentim que això ens divideix. Només quan ens donem, sumem; malgrat sovint sentim que això ens resta. Per repartir, abans un s’ha de partir. L’home no viu només de pa, viu de tot allò que l’ajuda a esdevenir pa pels altres, eucaristia.

No us limiteu a donar de menjar, “doneu-vos vosaltres mateixos com a menjar”, només així en menjarà tothom i encara en sobrarà.

DÉU JUGA

[HOMILIA C-FS-Santíssima Trinitat (Pr 8,22-31)]

M’impressiona pensar que, molt abans que jo vingués al món, els meus pares ja es coneixien i s’estimaven. M’agrada quan la meva mare m’explica coses de la seva relació de parella amb el meu pare. És com treure el nas a la meva prehistòria: les reserves dels meus avis materns amb el meu pare, massa bohemi i somiatruites; les festes ie-ie que organitzava l’àvia Monts a la casa del carrer Vilana; el seu viatge de nuvis amb un "Wolksvagen Escarabajo" per Suïssa i l'accident que van tenir per culpa d'una picada d'abella...

M’agrada veure fotos d’aquella època, veure’ls tan joves i pensar: «mira, aquí jo encara no havia nascut.» La meva prehistòria és la relació d'un home i una dona que s’estimen i decideixen emprendre una aventura que, entre altres coses, desemboca en mi.

Penso que al món li passa el mateix que a mi, també té una prehistòria. No es tracta d’una història antiga, sinó de quelcom que precedeix l’existència del temps, de l’univers i les persones. Quelcom molt més antic que els dinosaures, però molt més actual. El llibre dels Proverbis ens parla d’aquesta prehistòria. La Saviesa és el primer infantament diví. Abans de crear el món, Déu infanta un fill. Aquest infantament és la primícia de tot el que vindrà, la font d’inspiració, el model i el patró de tota la creació. Un fill que «jugava contínuament a la seva presència.»

L’amor és presentat com un joc i no com un càlcul. L’energia, la força, el motor de l’univers no és una fórmula freda i cega, sinó un joc (molts matemàtics hi estarien d’acord), un joc etern entre un Pare (o una mare) i un Fill (o una filla) que s’estimen. Això és l’Esperit Sant, l’amor d’un Pare i un Fill que juguen sense parar i que decideixen compartir amb els homes les seves delícies. Pot haver una imatge més delicada de la Santíssima Trinitat que la que ens dibuixa aquest text antic?

Per a nosaltres, Jesús és aquest fill, «engendrat, no pas creat, de la mateixa naturalesa que el Pare, per qui tota cosa fou creada.» Un joc diví que esdevé perillosament humà, mortal, amb l'encarnació del Fill. Però, en Ell, la mort no interromp el joc diví, perquè jugar és estimar, i la culminació del joc és donar la vida per amor. El joc, aleshores, esclata en festa i l’Esperit Sant és l'alegria d’un Pare que recobra el seu Fill lliurat a la creu per amor.

Què té de complicada la Santíssima Trinitat? És complicat que un Pare jugui amb el seu Fill? Serà un misteri, però no em digueu que és enrevessat.

BENEÏDA COMPLEXITAT

[HOMILIA C-FS-PENTECOSTA (Ac 2,1-11)]

"Tots van quedar plens de l'Esperit Sant i començaren a parlar en diverses llengües, tal com l'Esperit els concedia d'expressar-se." L'Esperit no uniformitza, uneix respectant la rica complexitat de les coses i les persones. L'Església és així una rica complexitat animada per l'Esperit Sant.

Però ens cal aprendre a conviure amb la complexitat, a fugir de la simplificació, a no tenir por de la diversitat malgrat això faci més costosa la convivència. La complexitat és un dels principis de la vida humana. La vida humana no és difícil, és complexa, que no és el mateix. Hi ha molts matissos que interactuen, moltes perspectives diferents i complementàries que fan la vida contradictòria, però rica.

Ho veiem en la rica complexitat científica. La ciència precisa observar la màxima quantitat de fenòmens diversos, fins i tot contradictoris, per no enganyar-se i poder donar així resposta als problemes. Un sistema òptim és aquell que arriba a combinar la màxima complexitat en les dades, amb la màxima simplicitat en els principis. Aquell que aconsegueix condensar en una fòrmula simple, la gran complexitat dels fenòmens que observa. Conscient, això sí, de la provisionalitat de tot principi, de tota fòrmula, de la seva permanent perfectibilitat.

Ho veiem en la rica complexitat humana. Desgraciadament, som amants de les simplificacions, de la demagògia, de la caricaturització dels altres i de la realitat. «Tots els polítics són uns corruptes, tots els capellans són uns reprimits sexuals, tots els inmigrants són uns lladres.» Quanta menys tolerància a la complexitat, més propensió als totalitarismes, als radicalismes de tota mena, que no són més que una simplificació de la realitat, una reducció de la seva complexitat a les meves pors. Quina pena quan percibim l'altre com algú que em complica la vida, com algú que amenaça els de la meva tribu, com algú que és millor que desaparegui...

Ho veiem en la rica complexitat espiritual. Quina pena quan silenciem les nostres aspiracions espirituals: «No serveix de res... quina necessitat hi ha?... no et compliquis la vida... no et mengis el tarro...» Caiem en la il·lusió de l'encefalograma pla, de l'absència d'inquietuts, de preguntes, de recerques. No volem risc, l'ideal és la persona que funciona a cop d'estímul i no es pregunta res més, en una miope falta de perspectiva i d'horitzó. L'Esperit trenca aquesta inèrcia i ens deixa la casa potes amunt. Llengües de foc, alé de vida, vent impetuós... rica complexitat que crema i ho renova tot. Amb l'Esperit Sant rebem la complexitat com un regal i no com una amenaça.

EL NÚVOL DE L'ASCENSIÓ

[HOMILIA C-FS-ASCENSIÓ (Ac 1,1-11)]

Per a alguns, el núvol pot ser el símbol d’un Déu il·lusori i fantasiós, d'un Déu amant dels misteris i les cortines de fum. En definitiva, un Déu que il·lusiona els homes per un instant, però que torna al seu amagatall quan més el necessiten. Si és Déu, per què no es mostra d'una vegada? Si és Déu i ens estima, com és que té tantes coses a amagar-nos? Potser Déu no existeix i és per això que té molt a amagar, perquè en realitat no hi ha res a mostrar. El núvol no serà, doncs, la cortina de fum d'un Déu inexistent?

El núvol de l’ascensió no és, certament, d’aquest tipus de núvol. Es tracta d'un núvol, no d'una nebulosa. És el mateix núvol que planava sobre les aigües abans de la creació del món. És el núvol que va conduir els jueus pel desert, sovint a desgrat seu... A l'interior d'aquest núvol Moisès podia parlar amb Déu cara a cara... És el núvol que reposava sobre l’Arca de l’Aliança... És el núvol que va endur-se el profeta Elies... És el núvol del què surt la veu del Pare en el baptisme de Jesús: «aquest és el meu Fill, l’estimat, escolteu-lo». I és el núvol en el què vindrà el Fill de l’home a la fi dels temps. Aquest mateix és el núvol de l'Ascensió.

L’objectiu d’aquest núvol no ha estat mai tapar, dissimular, despistar; sinó tot el contrari, revelar, mostrar, ensenyar i manifestar. Res a veure amb una cortina de fum. Déu no juga al cuita a amagar, més aviat esvaeix el fum i esquinça el vel del temple, perquè el veiem, però no com nosaltres ens el voldríem representar, sinó tal com és.

Encara més, aquest núvol porta un nom en hebreu: la 'shekinà', és a dir, la “presència de Déu”. La presència de Déu està representada en la Bíblia com un núvol. D’aquí podem extreure també unes quantes conclusions.

Per començar, el núvol és un intermediari entre el cel i la terra. El núvol està format per l’aigua de la terra i l’aire del cel. Mirant només el cel podem quedar enlluernats i mirant només la terra podem quedar aclaparats. Gràcies al núvol, no quedem enlluernats quan mirem Déu i no quedem aclaparats quan mirem la terra.

Per continuar, es tracta d’un núvol que toca terra, que no sobrevola la nostra terra a vista d’ocell, des d’on es veu tan rodoneta. Qui entra en el núvol de la presència divina, torna a la realitat d’una manera encara més encarnada, estimant la terra i els qui l’habiten més que mai.

Potser això explica perquè la forma cristiana de donar glòria a Déu no és «estar-se mirant el cel», sinó «estar-se estimant la terra».

TORNARÀ

[HOMILIA DG-PQ-C06 (Jn 14,23-29)]

El moment més dur en una amistat és el moment de la separació. Qui s'alegra quan l'amic marxa? Tanmateix «si m’estimeu, us alegrareu de saber que me'n vaig.» I això com es menja?

El Ressuscitat prepara els seus per a la distància. Sense distància, no hi ha personalitat ni llibertat. Sortir del ventre de la mare és la primera distància que salvem amb més o menys dramatisme. Separar-se del seu pit, la segona. Deixar anar les seves mans i donar solet les primeres passes, la tercera. Passar del xiscle a la paraula, la quarta. I així, distància rere distància, anem prenent forma humana, la nostra, personal única i intransferible.

L’amor també demana distància, un espai pel reconeixement de l’altre en tant que diferent i complementari. T’estimo perquè ets com ets i no perquè et sembles tant a mi. Cal anar passant de l’amor fusional a l’amor personal. Es tracta d’un pas dramàtic, que fa mal, que es viu sovint com una pèrdua. Només amb el temps es reconeix el benefici de la distància.

Estem immersos en el temps pasqual, el temps que va de la resurrecció de Jesús a la seva ascensió, quaranta dies en què Jesús ressuscitat s’apareix als seus deixebles i els prepara per a la distància. Aquests quaranta dies són com l’adolescència de l’Església, temps per anar passant de l’amor fusional a l’amor personal; de la intimitat del cenacle, als sotracs de la plaça pública; de la presència càlida del mestre, a la seva absència dolorosa, però creativa. És la lenta i pacient gestació apostòlica de l’Església, en absència de l'Espòs.

«Me'n vaig, però tornaré.» Encara que nosaltres en alguns moments puguem defallir, l’Església no defalleix. L'Església vetlla el retorn de l'espòs i això la manté desperta. Potser havíem oblidat això? Potser ens havíem acostumat a la seva absència? Potser ens havíem muntat la paradeta pensant que ja no tornaria? Déu es serveix dels atacs, de la demagògia, del menyspreu i de la insignificància per despertar-nos i obligar-nos a carregar d'oli les llànties.

L'esperem a Ell, l'Amic, l'Espòs, i l'Esperit Sant ve a omplir d'oli, mentrestant, les nostres llànties. No són les nostres paraules, ni els nostres drets adquirits, ni les nostres tradicions humanes, ni quanta estructura sacralitzada... fins que Ell torni, és l'Esperit Sant el qui salva la distància.