L'ALEGRIA DE DÉU

HOMILIA DG-TO-C24 (Lc 15,1-10)

Què diu Stephen Hawking de l'alegria de Déu? Res, evidentment, per honestedat. La ciència és ciència i Déu és alegria. El científic té, doncs, tota la raó. És massa important l'alegria de Déu com per reduir-la a una mena de guspira inicial, a un tret de sortida, a la posada en marxa de l'interruptor de l'univers. Si necessitem Déu només per garantir aquesta funció, quina inmensa badallada. No m'extranya que a la bona ciència "el tema de Déu" li provoqui un badall còsmic. La ciència està obligada a buscar altres recursos, diguem-ne, més científics i, per tant, més modestos; i que, uns i altres, creacionistes i evolucionistes, deixin Déu en pau pel que val realment la pena.

Una alumna i amiga m'escribia ahir al feisbuc: «Odio reconocer que admiro profundamente esa fe tan espiritual que siempre te ha caracterizado.Y lo odio porque no comprendo como ante el racionalismo de la persona, se puede anteponer algo tan efimero y abstracto como es ese amor a dios.»

Jo li contestava donant-li la volta a les seves mateixes paraules: «Yo no comprendo como ante algo tan rotundo y definitivo como es el amor de Dios manifestado en la Cruz de Cristo, se le puede anteponer algo tan efímero y abstracto como es el racionalismo de la persona.»

Consti que admiro, per damunt de moltes coses, la raó humana, la seva capacitat, sóc un apassionat admirador de la ciència, de la filosofia, de tots els àmbits del saber humà, respecto profundament la facultat intel·lectual, no em considero per a res un "espiritual", més aviat el contrari, desconfio de tot allò que menysté la raó i la raonabilitat en nom de l'esperit o la sensibilitat o les vibracions còsmiques.

Però, és clar, estem mirant de posar al mateix nivell "el racionalismo de la persona" amb l'alegria d'un pastor que surt a buscar una ovella perduda en plena nit, no perquè sigui la més grassa o la més bonica, sinó simplement perquè està perduda. I no només això, resulta que «al cel hi haurà més alegria per un sol pecador convertit que no pas per noranta-nou justos, que no necessiten convertir-se.»

És clar, si comencem així, no hi ha color.

VOCACIÓ

HOMILIA DG-TO-C23 (Lc 14,25-33)

M'al·lucina una cosa: que algú pugui plantejar-se seriosament la vida en la clau que li dóna la fe cristiana i que mai no s'hagi plantejat seriosament la vocació religiosa o sacerdotal. Fixeu-vos en el que dic, no dic que tot cristià s'hagi de fer religiós/a o capellà, sinó que, en algun moment, tot cristià s'hauria d'haver plantejat seriosament la vocació consagrada com una possibilitat real per a la seva vida, en qualsevulla de les seves múltiples formes o variants, i no només com una extravagància marginal per a quatre penjats o per a quatre herois.

Entenc que una persona aliena a la fe cristiana em pugui dir: «No entenc la vostra vocació ni la vostra renúncia», el que em costa més d'entendre és que una persona que pertany a una comunitat cristiana, que creu en el Déu i Pare de Nostre Senyor Jesucrist, l'amor del qual l'ha ressuscitat d'entre els morts, i ens ha donat el seu Esperit perquè ens estimem els uns als altres com ell ens va estimar... no entenc, dic, que una persona que participa de l'eucaristia cada diumenge, que fa el Camino de Santiago, que va a Taizé, que es diu seguidora del Crist... no entengui ni la nostra vocació ni la nostra renúncia.

És a dir, no entenc què pensa i què sent quan llegeix l'Evangeli d'avui. Segurament, se'l salta, el posa entre parèntesi, o agafa les tisores de podar, precisament, perquè no l'entén o li sembla massa radical o integrista. Com Butragueño quan li van preguntar si era catòlic i, en respondre que sí, li van insistir: «¿pero vas a misa cada domingo?», a la qual cosa va respondre: «hombre, he dicho católico, pero no integrista».

«Si algú vol venir amb mi i no m'estima més que el pare i la mare...» La intenció de Jesús és clara, no es tracta de no estimar el pare i la mare, que era un dels preceptes més sants del judaisme, sinó d'estimar "encara més" Jesús i la missió d'anunciar el Regne de Déu i la seva justícia... «Estimar més», aquesta és la clau de tota vocació consagrada, i qui no ho entén, no ho entén.

Pot no entendre-ho, però almenys sàpiga que es perd la part més important, Jesús dirà la «millor part» de la fe cristiana. Perquè sense aquest «estimar més», la fe es converteix en un folklore i l'Església en una penya cultural. Sense aquesta vocació consagrada, fonamentada exclussivament en la crida de Déu a un amor més gran i a un seguiment més radical de Jesús, per molt que sigui necessàriament minoritària i pugui reproduir tots els defectes de les altres vocacions, sense aquesta vocació, dic, l'Església i els cristians perdem l'ànima, a més de perdre, a poc a poc, l'ànim i l'empenta. Una Església, una comunitat, una parròquia... sense gent que es consagri a Déu i als altres en la vocació religiosa o sacerdotal, és una comunitat sense vitalitat i sense futur, creieu-me, per molt que toqui molt bé la guitarra i es faci un servei social excel·lent.

Jo, si no fos jesuita, i ho dic amb tot el cor, si estigués casat i amb vuit fills (que són els que m'hauria agradat tenir, amb el consentiment de la meva parella, és clar), seria el primer i més entusiasta promotor de la vida religiosa en la meva comunitat, començant pels meus fills. De la vida religiosa tota, l'activa i la contemplativa, la sacerdotal i la laical, la tradicional i la moderna, tant se val, amb tal que aquest «estimar més» segueixi recordant-nos quin és el nostre origen i quin és el nostre horitzó vital i eclesial en Jesucrist, Senyor Nostre.

Potser per això m'han fet responsable de la Promoció de Vocacions a la Companyia de Jesús en la meva província i, evidentment, he dit que sí entusiasmat. Faltaria més.

EXTRAVAGANT

HOMILIA DG-TO-C22 (Lc 14,7-14)

Buñuel té una pel·lícula en la què fa una paròdia sagnant de l'Evangeli d'avui. Em refereixo a «Viridiana»: una noieta pietosa i càndida, seguint el consell de Jesús, omple la casa de pobres i esguerrats per festejar-los amb un dinar. L'escena acaba com el rosari de l'aurora, en una situació grotesca, on cadascú treu de dins el pitjor que té, perquè així són els esguerrats, segons el cineasta: grollers, egoistes i obscens.

L'autor aconsegueix, ni que sigui per la via de l'exabrupte i la caricatura, col·locar-nos davant l'estravagància de l'Evangeli. Cada vegada prenc més consciència de lo foragitat que és l'Evangeli en la majoria dels seus passatges; de lo difícil que és, no ja de viure, sinó d'entendre. I, tanmateix, el seguim proclamant en les nostres celebracions com si fos el més obvi, només perquè «Déu és amor». La qüestió no és si Déu és amor, sinó quin tipus d'amor és Déu?!

Llegiu atentament la frase final de l'Evangeli d'avui i digueu-me sincerament si no tinc raó: «Quan facis una festa, convida-hi pobres, invàlids, coixos i cecs. Feliç de tu, llavors: ells no tenen res per a recompensar-t'ho, i Déu t'ho recompensarà quan ressuscitaran els justos».

La pregunta és la següent: t'has sentit alguna vegada tractat com un dels últims? com si no comptessis res? com si fossis una ombra? pitjor que una ombra? un número en una estadística de víctimes potencials sense rostre? ... Jo tampoc. Potser per això l'Evangeli em sona tan extravagant.

Però molta gent sí, la inmensa majoria dels habitants del nostre món són tractats així, per la inmensa minoria que som la resta. Segur que per a ells l'Evangeli no és ni tan extravagant ni tan difícil d'entendre. Perquè no els convidem a les nostres festes, els posem a la primera fila, els passem el micro i que ens ho expliquin?

PORTA DEL CEL

[HOMILIA DG-TO-C21(Lc 13,22-30)]

Remenant els arxius he descobert que un diumenge com avui de ara fa tres anys vaig publicar, al meu parer, l'homilia més inspirada i sentida de les que he escrit. És per això que avui us proposo aquella mateixa homilia: AVUI HE TINGUT UN SOMNI
(Cliqueu a sobre del títol i l'ordinador us hi portarà)

EN COS I ÀNIMA

[HOMILIA DE L'ASSUMPCIÓ DE MARIA (Lc 1,39-56)]

Si vols ser un progre de pro el primer que has de fer és rebutjar els dogmes, digues: «Soy cristiana, pero no me interesa el dogma», com deia una persona entrevistada a la Contra de La Vanguardia dilluns passat, i quedaràs com un rei. I si vols fer el màster especialitzat, aleshores abomina enfàticament dels dogmes marians: «són una imposició obscurantista del segle XX, per marcar distàncies amb el protestantisme i amb la modernitat.» I obtindràs el títol automàticament.

Però aleshores, un dia com avui, no sabràs què celebrar, ni perquè tants pobles catalans celebren la seva festa major, ni perquè celebràvem amb tanta solemnitat el sant de la iaia, ni què punyetes celebren avui a la capital del Paraguai. No passa res, hi ha coses més importants, certament. Tanmateix, deixeu-me que parli del dogma de l'Assumpció de Maria que celebrem aquest diumenge.

Hi ha quatre dogmes referits a Maria: que és Mare de Déu; que és Verge abans, durant i després del part; que va ser concebuda sens pecat original; i que va ser assumpta en cos i ànima al cel després de la seva mort. Els dos primers dogmes ho són des de molt antic, els altres dos van ser proclamats oficialment com a dogmes de fe en els segles XIX i XX.

S'ha d'aclarir que, si bé l'Assumpció de Maria va ser declarada dogma de fe pel Papa Pius XII l'any 1950, l'Església celebra aquest fet des del segle VI. Normalment, el dogma és la proclamació formal i solemne de quelcom que és cregut i celebrat per l'Església des de fa temps; i no et creguis aquell que diu que és «una imposició arbitrària fruit de l'autoritarisme patriarcal de la jerarquia romana.» (sic)

Un jove preguntava l’altre dia com és possible creure en la vida després de la mort. No entenia aquesta possibilitat tan improbable, és a dir tan “sense proves”. Jo li deia que lo difícil no és creure en la vida “després” de la mort, lo difícil és creure en la vida “abans, durant i després” de la mort. La mort és una realitat quotidiana, vivim envoltats de mort, mort física, mort espiritual, mort biològica...

Els cristians creiem que la Vida s’ha obert pas definitivament enmig de la mort, i ho creiem ja no per optimisme, per voluntarisme o per resignació estoica. Ho creiem gràcies a un home que ha travessat la mort sense cap més garantia que la fe en el Déu que salva per amor. Jesucrist s’ha despullat de si mateix, ha mort a sí mateix i, lluny d’extingir-se, viu per sempre.

Aquell mateix jove va comentar un dia en la pregària de la nit que s’havia adonat que durant uns dies de camp de treball amb inmigrants havia mort a molts egoismes, a molts amors propis, a moltes seguretats personals i que, malgrat tot, se sentia més viu que mai. Aquesta és l’experiència cristiana per excel·lència!

Aquesta és l'experiència que va fer Maria en plenitud, no parcialment com nosaltres, sinó fins a les últimes conseqüències. El dogma de l’Assumpció ens diu que Maria, com a representant de la humanitat redimida, participa de la victòria de Jesucrist contra el poder destructor i corruptor de la mort. Assumpta no només l'ànima, sinó també el cos. La corrupció del cos és potser la prova més clara en favor del poder destructor de la mort, doncs el dogma de l’Assumpció ens diu que Jesucrist ha conculcat fins i tot aquesta prova.

L'amor de Déu no salva només l'ànima, sinó també el cos. Creieu-me que aquest és un dels tresors més preuats de la fe cristiana i que l'hem de preservar de tota temptació d'espiritualisme desencarnat! Un eximi professor d'estètica que vaig tenir a l'universitat, agnòstic confès, deia en un article memorable:

«Católicos no os dejéis arrebatar la Gloria de la carne, no os hagáis hegelianos. Que, sobre todo, el cuerpo sea eterno es la mayor esperanza que se pueda concebir y sólo cabe en una religión cuyo Dios se dejó matar para que también la muerte se salvara. Quienes no tenemos la fortuna de creer, os envidiamos ese milagro, a saber, que para Dios (ya que no para los hombres) nuestra carne tenga la misma dignidad que nuestro espíritu, si no más, porque también sufre más el dolor. Rezamos para que estéis en la verdad y nosotros en la más negra de las ignorancias. Porque todos querríamos, tras la muerte, volver a ver los ojos de las buenas personas. E incluso los ojos de las malas personas. En fin, ver ojos y no únicamente luz.» (Félix de Azúa, El País, 21 de junio de 2000)

Doncs això és el que celebrem aquest diumenge, aquí i al Paraguai, pels segles dels segles, amen.

TU NO ETS DÉU

[HOMILIA DG-TO-C19 (Lc 12,32-48)]

Començo avui amb un preàmbul. Sovint se m'acosta algú i em diu: «M'ha agradat l'homilia, però no he entès a què et referies amb aquell comentari o aquell altre.» Llavors jo responc: «T'has mirat els enllaços amb les lectures de la missa?» I la persona en qüestió, amb uns ulls com plats, exclama: «Enllaços? Quines lectures?»

Doncs sí, si cliqueu al damunt, tant de les cites bíbliques com d'algunes paraules clau, l'ordinador us portarà a les lectures de la missa que miro de comentar. Abans o després de llegir l'homilia, llegiu les lectures i mireu de pregar-les també. Notareu la diferència.

Hi ha una ermita en no sé quin punt del Camí de Santiago amb la següent inscripció: «Quien va a Santiago y no pasa por El Salvador, visita al discípulo y olvida al Señor.» Cal aclarir que El Salvador es la catedral d'Oviedo, per on va passar el rei Alfons II el Cast quan es va dirigir a Santiago des de Lleó per certificar l'autenticitat del sepulcre de l'Apòstol. De la mateixa manera, qui llegeix l'homilia del Marc i no llegeix l'Evangeli, «visita al discípulo y olvida al Señor.»


Fet el preàmbul, anem a l'homilia. Una de les fases primerenques del dol (i de les més importants, segons diuen) és la negació, la rebel·lió, el rebuig. Jo diria que, a la meva manera, també l'estic passant. Cadascú descarrega contra qui pot: contra els que més estima, contra els que més odia, contra Déu, contra els metges...

Contra qui descarrego jo la meva queixa? Contra els gurus de l'auto-ajuda. Quina culpa tenen pobrets? Cap, evidentment, però són el meu particular boc expiatori en aquesta etapa del dol, i ara us diré el perquè.

He llegit coses com aquesta: «la paz de tu alma será tu salud, si te reencuentras con tu alma, si la pacificas... ¡no habrá cáncer!» O aquesta altra joia: «No salgas corriendo como loco en busca de un médico, de un salvador... Tu salvador vive dentro de ti. Tu salvador eres tú. ¡Tú eres Dios!»

Vaig quedar esfereït: quina forma més cruel d'humiliar els malalts i de banalitzar la malaltia! Quina condemna!: «Si no et cures és que no has mobilitzat la teva energia positiva, el teu déu interior, i encara segueixes lligat a la teva energia negativa.» En altres paraules: «tens el que mereixes.»

Versió contemporània descafeïnada de la meritocràcia bíblica, de la doctrina de la justificació pel mèrit: «El vostre poble esperava la salvació dels justos i la perdició dels enemics». Al menys la Bíblia ha passat aquesta doctrina pel sedàs del servent d'Isaïes, de Job, del Cohèlet... i n'ha sortit molt purificada.

No vull dir que no hi hagi relació entre la malaltia i la actitud o els hàbits de la persona, evidentment que n'hi ha i que moltes coses es poden fer per subsanar-la. Però, què passa amb la persona que ha seguit tots els preceptes del bon rotllo energètic i no s'ha curat? Què passa amb qui no n'ha seguit cap, ha seguit estressat, fumant i menjant bistecs i s'ha curat? No pot ser, diran. I tant que pot ser! Si us plau, feu el favor de llegir Job, oh mestres eximis de l'auto-ajuda, abans de parlar tant i tan a la lleugera.

No vull dir que un règim saludable, el ioga, la serenitat no siguin molt millors pel cos que tot el contrari, però per això no calia tan d'enrenou i potser sí una mica més de modèstia. Perquè molts d'aquest gurus de l'auto-ajuda, a part de dir obvietats com si fossin grans troballes, solen fonamentar la seva autoritat en la desqualificació de la tradició, ja sigui religiosa, científica o psicològica, i això ho trobo d'una arrogància que ratlla el patetisme.

Escolta una de les poques veritats que s'han d'escoltar per força: Tu no ets Déu! Pots fer moltes coses per curar-te, però no pots fer res per salvar-te. Només Déu pot salvar-te i et salva perquè t'estima, no perquè t'ho mereixes. Moltes coses curen, ajuden, milloren, equilibren, asserenen, pacifiquen... fes totes les que puguis per sanar-te, però només la fe salva (encara que no sempre curi).

La segona lectura ens dóna la clau: «gràcies a la fe... tots aquests moriren en la fe, sense haver posseït allò que Déu els prometia, sinó contemplant-ho de lluny i saludant-lo, i confessant que eren estrangers i forasters en el país.»

I l'evangeli rebla el clau: «No tingueu por, petit ramat: el vostre Pare es complau a donar-vos el Regne.» Per què? No perquè hàgiu seguit al peu de la lletra tots els manuals d'auto-ajuda... sinó perquè li dóna la gana. Menys mal.

VOCACIÓ

HOMILIA DG-TO-C23 (Lc 14,25-33)

M'al·lucina una cosa: que algú pugui plantejar-se seriosament la vida en la clau que li dóna la fe cristiana i que mai no s'hagi plantejat seriosament la vocació religiosa o sacerdotal. Fixeu-vos en el que dic, no dic que tot cristià s'hagi de fer religiós/a o capellà, sinó que, en algun moment, tot cristià s'hauria d'haver plantejat seriosament la vocació consagrada com una possibilitat real per a la seva vida, en qualsevulla de les seves múltiples formes o variants, i no només com una extravagància marginal per a quatre penjats o per a quatre herois.

Entenc que una persona aliena a la fe cristiana em pugui dir: «No entenc la vostra vocació ni la vostra renúncia», el que em costa més d'entendre és que una persona que pertany a una comunitat cristiana, que ha cregut en el Déu i Pare de Nostre Senyor Jesucrist, l'amor del qual l'ha ressuscitat d'entre els morts, i ens ha donat el seu Esperit perquè mirem d'estimar-nos els uns als altres com ell ens va estimar... no entenc, dic, que una persona que participa de l'eucaristia cada diumenge, que fa el Camino de Santiago, que va a Taizé, que es diu seguidora del Crist... no entengui ni la nostra vocació ni la nostra renúncia.

És a dir, no entenc què pensa i què sent quan llegeix l'Evangeli d'avui. Segurament, se'l salta, el posa entre parèntesi, o agafa les tisores de podar, precisament, perquè no l'entén o li sembla massa radical o integrista. Com Butragueño quan li van preguntar si era catòlic i, en respondre que sí, li van insistir: «¿pero vas a misa cada domingo?», a la qual cosa va respondre: «hombre, he dicho católico, pero no integrista».

I això que Lluc és molt més suau que Mateu: Mateu posa directament «qui no odia el pare i la mare...» Lluc, afortunadament, escull una versió molt més digerible i entenedora: «Si algú vol venir amb mi i no m'estima més que el pare i la mare...» La intenció de Jesús és clara, no es tracta de no estimar el pare i la mare, l'esposa, els fills, els germans i germanes..., que era un dels preceptes més sants del judaisme, sinó d'estimar "encara més" Jesús i la missió d'anunciar el Regne de Déu i la seva justícia... «Estimar més», aquesta és la clau de tota vocació consagrada, i qui no ho entén, no ho entén.

Pot no entendre-ho, però almenys sàpiga que es perd la part més important, Jesús dirà la «millor part» de la fe cristiana. Perquè sense aquest «estimar més», la fe es converteix en un folklore i l'Església en una penya cultural. Sense aquesta vocació consagrada, fonamentada exclussivament en la crida de Déu a un amor més gran i a un seguiment més radical de Jesús, per molt que sigui necessàriament minoritària i pugui reproduir tots els defectes de les altres vocacions, l'Església i els cristians perdem l'ànima, a més de perdre, a poc a poc, l'ànim i l'empenta. Una Església, una comunitat, una parròquia... sense gent que es consagri a Déu i als altres en la vocació religiosa o sacerdotal, és una comunitat sense vitalitat i sense futur, creieu-me, per molt que toqui molt bé la guitarra i es faci un servei social excel·lent.

Jo, si no fos jesuita, i ho dic amb tot el cor, si estigués casat amb vuit fills (que són els que m'hauria agradat tenir, amb el consentiment de la meva parella, és clar), seria el primer i més entusiasta promotor de la vida religiosa en la meva comunitat, començant pels meus fills. De la vida religiosa tota, l'activa i la contemplativa, la sacerdotal i la laical, la tradicional i la moderna, tant se val, amb tal que aquest «estimar més» segueixi recordant-nos quin és el nostre origen i quin és el nostre horitzó vital i eclesial en Jesucrist, Senyor Nostre.

Potser per això m'han fet responsable de la Promoció de Vocacions a la Companyia de Jesús en la meva província i, evidentment, he dit que sí entusiasmat. Faltaria més.

VANITAT

[HOMILIA DG-TO-C18 (Lc 12,13-21)]

No em queden els cants, ni els poemes, ni els llibres, ni les classes, ni les frases brillants, ni els dossiers, ni les excursions, ni les converses, ni els premis, ni les desfetes, ni els mals humors, ni les trucades, ni els oblits, ni la memòria... tan sols.

Hi ha moments en els què a dures penes suportem el silenci. No hi ha res més que la creu en aquests moments que pugui donar una mica de consol i de sentit. Però sense més, sense pensar-la, sense ni tan sols pregar-la, agafat a ella.

És així com he seguit fent l'homilia aquests dies posteriors a la quimio. Ha estat fotudament dur, perquè enganyar-nos. Senzillament, m'ha agafat desprevingut, no m'ho esperava així. Avui puc tornar a escriure i a escoltar música, oh miracle! Però no em compadiu, ja veureu.

«Aquesta mateixa nit et reclamen el deute de la teva vida i tot això que volies guardar-te, ¿de qui serà?». L'evangeli, si el volem escoltar, és un ribot fulminant contra la vanitat.

I és que la vanitat no és com una mica de pols que marxa quan l'esbandeixes amb un cop d'autoajuda o amb un bon encens o amb dues hores de meditació al dia. La vanitat és com un enzim, enganxat al nucli molecular i que només una bomba de l'estil de la quimio pot arribar a desenganxar (i encara sense totes les garanties). No us heu fixat en la gent que ha vençut la vanitat? Per on han passat? Què és el que han patit? Com ho han afrontat? Aquests són els veritables mestres.

Però una bomba com aquesta, ara m'adono, et pot fer encara més vanitós, et pot tancar en tu mateix, et pot cegar a la vida i a l'amor. Aquesta és també la gran pobresa del malalt, la seva nit fosca. No tens força per estimar ni saps com deixar-te estimar. És el punt més baix.

Sant Pau ens diu: «despulleu-vos de l'home antic». M'he vist tan antic, tan envellit. El meu cos tenia trenta anys més de reserves, de desconfiança, de por, de queixa, de rancúnia. I tot això moix i ridícul, com la vanitat. Com diu el meu amic Xavier: «l'home vell, serà vell, però té una salut de ferro».

Sort en tenim de la fe, però de la fe en estat pur, sense afegitons. Crec i espero en Déu. No sé com serà res, no vull falses imatges que em consolin. Vull Jesús a la creu, crec en Ell, en el seu amor ressuscitat. I sabeu per què? Perquè Ell és l'únic que queda quan no queda res. Només Ell és capaç de vèncer la força de la meva patètica vanitat (fins i tot la que s'endevina, per poca atenció que poseu, en aquesta homilia) i fer de mi un home nou. Sé que això és veritat i que tota la resta està, en el millor dels casos, més o menys lluny de la vanitat.

Encara que ho digui així, en aquest to cendrós que produeix la malaltia, creieu-me, ho dic com qui proclama la millor de les notícies.

ASSEGUT A LA SALA DE LA QUIMIO

[HOMILIA SANT JAUME (Mt 20,20-28)]

Quan el Quico es va assabentar que m'havien detectat un càncer em va dir: «Fins ara has escrit homilies, a partir d'ara tu seràs l'homilia». El Quico m'estima molt i per això diu aquestes coses. Però he de dir que sempre he mirat de "ser" l'homilia, abans, durant i després d'escriure-la. Espero mirar de ser-ho també abans, durant i després de la malaltia.

No ho entengueu malament: no és que jo "sigui" l'homilia per coherència personal amb el que predico (ni la malaltia, per ella mateixa, em donarà més coherència); el que el Quico volia dir és que la meva malaltia serà a partir d'ara el lloc des del qual l'evangeli es pot convertir en Bona Notícia de Jesús per a mi i per als altres.

Mai fas l'homilia des del llimb, sempre la fas des d'un lloc determinat: el lloc on vius, on et fas preguntes, on trobes respostes, on et relaciones amb la gent i amb Déu, és a dir, el lloc on estàs existencialment ubicat. Ara escric aquesta homilia, per primera vegada, ubicat a l'Hospital de Dia d'Oncohematologia, altrament anomenat "Sala de la Quimio".

Els meus nous companys estan en silenci, alguns veuen la tele, altres dormen o llegeixen o pensen o preguen. Jo ara escric l'homilia. La vida és ben simple a la sala de la quimio. Hi ha tanta gent malalta de càncer que no escriu homilies! Molts d'ells són l'homilia, malgrat no n'hagin escrit mai cap.

I pensar que jo havia demanat insistentment un altre lloc, jo volia la dreta o l'esquerra, al costat de Jesús, en plena acció. He vist Jesús predicant, curant els malalts, lluitant pels més febles, acollint els pecadors, fent el bé, desfent el mal... però no l'havia vist mai a la sala de la quimio, assegut en una cadira, esperant... Sense predicar, sense fer coses, sense donar, sense curar, sense ajudar els altres, sense tirar del carro, sense salvar el món. Esperant.

Fins ara he seguit Jesús en l'activitat, ara em toca aprendre a seguir-lo en la passivitat i la paciència. De cop, travesses una porta que ni tan sols sabies que existia i entres en un lloc del què no tenies la més remota notícia. Ahir, a aquesta mateixa hora, jo era al lloc de la humanitat agent; avui, sóc al lloc de la humanitat pacient. Ahir, Jesús era a Galilea predicant, curant, denunciant i profetitzant; avui és a Jerusalem patint i esperant. Qui hi havia ahir a la seva dreta i esquerra? Qui hi ha avui?

Hi era l'apòstol Jaume, en un lloc i en un altre, encara que de forma ben diferent. A Galilea, Jaume s'oferia com a candidat a la dreta de Jesús, feia oposicions, aportava mèrits, nodria el seu incipient currículum d'apòstol. A Jerusalem, deu o dotze anys després de la mort de Jesús, Jaume serà ofert per Herodes com a candidat pel mateix lloc, amb un cop d'espasa.

Em preguntes si puc beure el calze que tu has de beure? Vull respondre el mateix que va respondre l'apòstol Jaume, sabent que jo, com ell, no acabo de saber el que demano (potser si ho sabés no ho demanaria). «Sí que puc», Senyor, m'atreveixo a dir-ho, perquè Tu ets la força de la meva debilitat i l'eficàcia de la meva passivitat.

«Em sento ple de fe, per això goso parlar», i escriure homilies des del lloc on les paraules no venen avalades per la força i la seducció del missatger, sinó per la consistència del missatge, com un tresor que no deixa de refulgir per molt que les gerres que el contenen siguin de terrissa.

LA MILLOR PART

[HOMILIA DG-TO-C16 (Lc 10,38-42)]

Qui no s'ha barallat algun cop per la millor part d'un pastís? Quan era petit em semblava que la millor part sempre li tocava a un altre. Potser per això, per evitar baralles familiars, vaig aprendre a tallar el pastís en porcions exactes i, encara ara, sempre que hi ha pastís a la comunitat, me'l fan tallar a mi.

Però les porcions no surten mai exactes i quan em toca repartir el pastís m'agrada donar-li la millor part al Pere: sabeu perquè? No perquè sigui el qui més la mereix, sinó perquè és el qui més la desitja. Jesús fa el mateix amb nosaltres: dóna la millor part, no al qui més la mereix, sinó al qui més la desitja. Perquè, si ho pensem bé, no pot ser d'una altra manera.

Imagineu que donéssim la millor part del pastís a qui s'ha portat millor, o a qui ha tret les millors notes, o a qui ha guanyat la partida d'escacs; aleshores convertim el pastís en un premi i un càstig, en una eina per discriminar els aspirants. I deixa de ser una festa per convertir-se en una competició.

Bé, això pot succeir amb un pastís, però no amb l'Evangeli.

Marta volia merèixer l'amistat de Jesús i per això s'afanyava, atrafegada, a servir-lo. Maria, en canvi, desitjava la seva amistat i "asseguda als peus del Senyor, l'escoltava". Amb tota la bona intenció, la primera posa el mèrit en primer lloc i el que vol per sobre de tot és obsequiar-lo. La segona, en canvi, posa el desig en primer lloc i el que vol per sobre de tot és escoltar-lo. Jesús no diu que el que fa Marta estigui malament, però diu que el que fa Maria és millor. Pot semblar una qüestió de matís, però sembla que aquest matís és important per a Jesús.

El mateix va passar amb Abraham sota l'alzina de Mambré, quan la calor del dia era més forta. El sant patriarca esperava més enllà del mèrit, en aquell estat on només roman allò que es sostingut pel desig més autèntic. Abraham ja no desitjava en primer lloc una dona fecunda, tot i que li havien promés que la seva descendència seria més nombrosa que les estrelles del cel; Abraham ja no desitjava en primer lloc una terra fecunda, tot i que li havien promés que regalimaria llet i mel; Abraham ja només desitjava en primer lloc el Senyor, no les seves promeses, sinó Ell. I amb quina força!

Sabeu del què us parlo? Us heu vist mai a les portes de la mort? Mireu de fer l'exercici: Què és el que s'aguanta de la vostra vida aleshores? Què és el que roman dempeus? Quin és el desig que sobresurt aleshores per damunt de tots els altres desitjos que s'esfullen com una flor pansida?

L'objecte d'aquest desig és la vostra millor part: nodriu-lo des d'ara, estimeu-lo des d'ara, preserveu-lo des d'ara, no l'adultereu des d'ara... i no tingueu por que, si és el Senyor, aquesta millor part no us serà mai presa.

L'ALTRE

HOMILIA DG-TO-C15 (Lc 10,25-37)

«Estima els altres com a tu mateix», d'acord, però qui és "l'altre"?

Hi ha qui tradueix "l'altre" com "el pròxim". No està malament, sempre que no confonguem "el pròxim" amb "el proper": fins i tot els assassins més despietats saben estimar els propers. L'home ferit no era "a prop" del levita, el sacerdot i el samarità, sinó ben lluny. La traducció més fidel seria aleshores: «estima l'altre (l'allunyat) de tal manera que esdevingui pròxim.» És l'amor compassiu el qui aproxima l'altre: "l'altre" esdevé "pròxim" quan, trencant barreres i llunyanies, me l'estimo com a mi mateix.

Una cosa així és el que devia pensar el samarità en veure aquell home ferit arran del camí: «tinc pressa, aquest home és un estranger, quina complicació... però si passo de llarg aquest home morirà.» Ja està, així de simple: aquell estranger ferit va ser "l’altre" que el samarità, sense escarafalls i a diferència del sacerdot i del levita, va convertir en el seu "pròxim".

Simone Weil té una frase que arrenca totes les crostes: «Estimar l'altre com a tu mateix implica com a contrapartida estimar-te a tu mateix com si fossis un altre.» És a dir, estimar-te a tu mateix com si hi hagués un altre abans que tu, com si el "primer lloc" de la teva vida no fos ocupat per tu, sinó disponible per l’altre.

Dit això, podem anar a la primera part del manament: «Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb totes les forces...», d'acord, però qui és Déu? Déu és Aquell que preserva el valor absolut de l’altre, del llunyà, de l’estranger. Déu és aquest "primer lloc" alliberat i reservat per l’altre. Déu és l'Altre, amb majúscula, que preserva el lloc dels altres, amb minúscula, quan tendim a posar-nos nosaltres en el seu lloc.

En aquest doble manament està condensada la veritat cristiana, és a dir, la resposta que Jesús va donar a la pregunta per "l'altre". Et convenç aquesta resposta? Doncs «fes-ho així i viuràs.»

MORIR D'ÈXIT

HOMILIA DG-TO-C14 (Lc 10,1-12)

L’èxit embriaga. No pots aturar l’eufòria; costa molt posar fre a les seves aspiracions desmesurades. Fins i tot els deixebles, amb un projecte tan noble com el que Jesús els havia confiat, hi van caure. Què hi ha de més noble que anar, de dos en dos, com anyells entre llops, a segar una collita descomunal, sense bossa ni sarró ni calçat?

Què hi ha de més autèntic que marxar dos mesos a Bolívia a ajudar els nens de la selva? Com afalaga que algú ponderi el teu gest solidari! Que bé que senta l’ovació dalt de l’escenari! També tu et pots deixar embriagar pel poder que et dóna la teva generositat, la teva solidaritat, la teva puresa ideològica, la teva finor espiritual... També tu, oh missioner estival, pots morir d’èxit!

Potser Nietzsche tenia raó i el cristianisme és realment una negació de la vida, una repressió del seu instint fonamental, l’instint desmesurat de l’èxit, del plaer, del poder i de la glòria. «Fins els dimonis se’ns sotmeten pel poder del vostre nom», els deixebles ja anaven per bon camí, ja. Trepitjar serps i escorpins sense rebre les seves picades, sobrevolar el patiment i esvair els espectres fantasmals del fracàs, es pot demanar res més? Què diferents haguessin estat les coses si Jesús no s’hagués entestat a espatllar-les! Fins i tot la Paris Hilton s’hi hagués trobat a gust amb un cristianisme tan megafashion.

Els cristians portem dos mil anys trepitjant les serps i els escorpins, però ara semblaria que hem trepitjat merda, amb perdó, i no acabem de saber si ha estat per mala sort o per bona. M’atreveixo a sospitar que potser també nosaltres hem mort una mica d’èxit. La causa i els efectes del nostre "èxit" passat, no són potser la causa i els efectes del nostre "fracàs" present? La mateixa gent que abans omplia les catedrals ara omple les grans superfícies comercials. Un consumisme superficial ha ocupat el lloc d’un cristianisme també superficial, i la transició s’ha produït amb una sorprenent placidesa.

No serà que Déu ens convida a vendre’ns la col·lecció de “bosses, sarrons i sandàlies” que hem anat acumulant al llarg del temps? No serà que l’Esperit ens convida de nou a la sega perquè és veritat que «la collita és abundant»? No serà que hauríem de tornar a recórrer els camins, de dos en dos, lleugers d’equipatge i sense entretenir-nos en parafernàlies?

GORMITI

[HOMILIA DG-TO-C13 (Lc 9,51-62)]

Us imagineu anar pel món amb el poder de fer baixar foc del cel contra els vostres enemics? Quin subidón, no? Jaume i Joan, que no en debades portaven el sobrenom de "fills del tro", estaven segurs que el fet de seguir Jesús els conferia aquest poder. I és que de vegades anem pel món creient que el bé triomfarà sobre el mal a canonades.

I no és així. Jesús no ens promet el triomf, sinó la victòria. El triomf es produeix sempre a costa d'un altre i rep una recompensa efímera. La victòria és quelcom definitiu i no es nodreix de la desfeta aliena. Jesús ha vençut, tot i no haver triomfat. L'amor venç el mal i la mort, tot i que sovint no triomfa sobre ells. Això és el que ens promet Jesús, i aquest és el «programa» de la seva manifestació messiànica.

Els samaritans no volen rebre Jesús pel fet que s'encamina a Jerusalem. Obstaculitzen així, sense saber-ho, el camí que portarà Jesús a la passió. Els deixebles demanen aleshores la potestat d'enviar foc sobre els samaritans, fent palesa la seva incapacitat d'assumir l'estil de manifestació messiànica que es produirà a Jerusalem. Ells volen un Messies tipus Gormiti, que llenci boles de foc sobre els enemics.

En aquest sentit, l'oposició dels samaritans és un mirall de la incapacitat dels mateixos deixebles a seguir Jesús amb les condicions que ell proposa. Poc a poc, s'adonaran que no poden seguir-lo arreu on vagi, que ells necessiten on reposar el cap, que hi ha moltes urgències abans que l'anunci del Regne de Déu, que és massa forta la temptació de mirar enrere per molt que tinguis la mà a l'arada.

Només aleshores, quan s'adonin que per a ells és impossible, que aquest tipus de Messies i aquest tipus de seguiment està més enllà dels seus límits i les seves capacitats... Només aleshores, quan, arribats per fi a Jerusalem, aquells que l'havien de rebre triomfant el penjaran en un patíbul sense raons, sense judici, sense sentit... Només aleshores, quan, a pesar del triomf aparent del món contra tot el que ells viuen i prediquen, reconeguin la victòria de la Creu i la seva desconcertant eficàcia...

Només aleshores el podran seguir i, efectivament, el seguiran.

DIR «DÉU»

[HOMILIA DG-TO-C12 (Lc 9,18-24)]

Rimbaud va escriure una frase memorable: «No sóc presoner de la meva raó. Jo he dit: Déu.» Mai no és massa tard per descobrir que dir «Déu» és una victòria de la llibertat humana i no el seu fracàs.

La raó moderna carrega amb la prohibició de dir «Déu»: pot dir totes les paraules menys aquesta. Hem encorsetat la raó en un burka espiritual! Li hem negat allò que li és essencial, allò que la nostra raó anhela abans de saber-ho: el coneixement d'Aquell pel qual ha estat creada i l'Únic que li pot oferir la plenitud a la què aspira. Dir el nom de Déu en va és molt greu, però no poder-lo dir és encara pitjor.

Coneixem, en el nostre temps, tant de talibanisme positivista! Tant cafre que dóna coces contra un monigot grotesc, pensant-se que nega Déu. També la raó ha de ser alliberada i només hi ha una paraula capaç de trencar les cadenes que ella mateixa s'imposa. «Déu» és la possibilitat, oberta per a la raó, d'anar més enllà d'ella mateixa sense trair-se.

Però «Déu» no és una paraula com les altres i, en conseqüència, no la podem dir de la mateixa manera. La paraula que és «Déu» només la podem dir des de les entranyes, com un crit, com una exhalació; perquè és la paraula primigènia, la matriu originària de totes les altres paraules que l'home diu i que l'home és. «Déu», dit d'aquesta manera, és la glòria de l'home, allò que el fa viure.

Jesús convida als deixebles a dir aquesta paraula d'una manera nova, sense profanar-la, adreçada a Ell: "Qui diu la gent que sóc jo?". «Jo sóc» és el nom de Déu i Pere rep la insòlita potestat de referir-la a Jesús: "«Tu ets», el Messies".

Nosaltres, com Pere, hem rebut també la potestat de dir-li a Jesús: «Tu ets» i de pronunciar així el Nom impronunciable, el Nom que està per sobre de tot altre nom, el Nom que salva tot l'home, també la seva raó.

«Tu ets», Jesús, des de la creu, pel poder de la teva resurrecció d'entre els morts, la paraula que correspon a «Déu», pronunciada sense profanar-la, pronunciada com un veredicte de salvació definitiu per a la humanitat, pronunciada per alliberar la llibertat humana de les cadenes que l'ànsia de ser i la por de perdre's li havien imposat.

SANTA PECADORA

[HOMILIA DG-TO-C11 (Lc 7,36-50)]

La Mishnà recull aquest comentari de Rabbi Aquiba sobre el Càntic dels Càntics: "Tota l'Escriptura és santa però el Càntic dels Càntics és sant entre els llibres sants." Jo m'atreviria a dir una cosa semblant de l'episodi de l'evangeli de Lluc que llegim avui. Crec que cap altre episodi no recull com aquest de la "santa pecadora" la veritat més profunda de l'experiència cristiana.

Recordem-ho: una dona que tothom coneix pel seu pecat (“aquesta dona és una pecadora”), Jesús la reconeix pel seu amor (“aquesta dona estima molt”). La dona respon a l’amor que ha rebut fent coses increïbles que ens farien pujar els colors a qualsevol de nosaltres només de veure-les de lluny: “si ell fos profeta, sabria qui és i quina vida porta.”

Aleshores, Jesús s'adreça al "Simó complidor" que hi ha en nosaltres per confrontar-lo amb la dona pecadora que plora d'agraïment als seus peus: “Simó t’he de dir una cosa...” I a mi Senyor, no tens alguna cosa a dir-me?

Ser cristià és precisament això: recòrrer el trajecte que porta de Simó a la santa pecadora, del Simó dels cinquanta i encara gràcies, a la dona dels cinc-cents i encara és poc. Podem romandre tota la vida a aquest costat de l'experiència de Déu, el nostre costat, fet de pràctiques i de virtuts, de càlculs i de recompenses... sense passar mai a l'altre costat, el costat de Déu, el costat des del qual aquesta dona plora d’agraïment als peus de Jesús.

Jesús no la interromp, la deixa fer, descalç, com Moisès, davant la terra més sagrada que es pot trepitjar, la terra estovada d'un cor ferit i reconciliat, un fang que recupera de cop la seva plasticitat i es deixa modelar de nou. És a partir d'aquest fang estovat per les llàgrimes que Déu pot modelar la nostra santedat. Si li deixem fer.

LA MATEMÀTICA DE L'EVANGELI

[HOMILIA C-FS-CORPUS CHRISTI (Lc 9,11-17)]

No és que vulgui trobar-li cinc peus al gat, però no em conformo amb pensar que el sentit d’aquest episodi de la multiplicació dels pans sigui simplement que hem de ser bones persones i compartir el que tenim. No perquè no sigui cert, quedi clar, sinó perquè és insuficient. És cert que cinc pans i dos peixos poden donar molt de sí quan es comparteixen, el que costa més d’entendre és que puguin arribar a nodrir cinc mil persones i encara omplir-ne dotze coves amb les sobres. Aquí hi ha una desproporció que cal entendre d'una altra manera si no volem reduir el text a una moralina edificant.

Volem assolir l’objectiu del mil·lenni l’any 2015, acabar amb la pobresa en el món. Hi estem posant molt de la nostra part: hem fet seure la gent al terra, els hem agrupat en grups de cinquanta, molt bé, i ara què? El món és un mercat, l’àmbit on les persones, en el millor dels casos, intercanvien el que tenen. El món és un lloc despoblat, on no s’hi troben queviures si no és a les botigues. D’acord, no volem acontentar-nos amb enviar la gent a comprar queviures, volem fer-ho diferent, però això com es fa? Hem aconseguit mobilitzar tota la nostra bona voluntat i una no gens menyspreable capacitat d’organització, però com aconseguir que tothom en mengi i, no només això, sinó que en sobri?

Amb les millors intencions, uns donen mentre altres reben... però sempre són coses i res més que coses. No es tracta simplement de donar coses, sinó de donar-se un mateix amb les coses: no el 0,7%, no un estiu, no allò que ens sobra o allò que necessitem per a sentir-nos solidaris i altermundistes... sinó Tot. Jesús ens diu que només quan ens donem, multipliquem; malgrat sovint sentim que això ens divideix. Només quan ens donem, sumem; malgrat sovint sentim que això ens resta. Per repartir, abans un s’ha de partir. L’home no viu només de pa, viu de tot allò que l’ajuda a esdevenir pa pels altres, eucaristia.

No us limiteu a donar de menjar, “doneu-vos vosaltres mateixos com a menjar”, només així en menjarà tothom i encara en sobrarà.

DÉU JUGA

[HOMILIA C-FS-Santíssima Trinitat (Pr 8,22-31)]

M’impressiona pensar que, molt abans que jo vingués al món, els meus pares ja es coneixien i s’estimaven. M’agrada quan la meva mare m’explica coses de la seva relació de parella amb el meu pare. És com treure el nas a la meva prehistòria: les reserves dels meus avis materns amb el meu pare, massa bohemi i somiatruites; les festes ie-ie que organitzava l’àvia Monts a la casa del carrer Vilana; el seu viatge de nuvis amb un "Wolksvagen Escarabajo" per Suïssa i l'accident que van tenir per culpa d'una picada d'abella...

M’agrada veure fotos d’aquella època, veure’ls tan joves i pensar: «mira, aquí jo encara no havia nascut.» La meva prehistòria és la relació d'un home i una dona que s’estimen i decideixen emprendre una aventura que, entre altres coses, desemboca en mi.

Penso que al món li passa el mateix que a mi, també té una prehistòria. No es tracta d’una història antiga, sinó de quelcom que precedeix l’existència del temps, de l’univers i les persones. Quelcom molt més antic que els dinosaures, però molt més actual. El llibre dels Proverbis ens parla d’aquesta prehistòria. La Saviesa és el primer infantament diví. Abans de crear el món, Déu infanta un fill. Aquest infantament és la primícia de tot el que vindrà, la font d’inspiració, el model i el patró de tota la creació. Un fill que «jugava contínuament a la seva presència.»

L’amor és presentat com un joc i no com un càlcul. L’energia, la força, el motor de l’univers no és una fórmula freda i cega, sinó un joc (molts matemàtics hi estarien d’acord), un joc etern entre un Pare (o una mare) i un Fill (o una filla) que s’estimen. Això és l’Esperit Sant, l’amor d’un Pare i un Fill que juguen sense parar i que decideixen compartir amb els homes les seves delícies. Pot haver una imatge més delicada de la Santíssima Trinitat que la que ens dibuixa aquest text antic?

Per a nosaltres, Jesús és aquest fill, «engendrat, no pas creat, de la mateixa naturalesa que el Pare, per qui tota cosa fou creada.» Un joc diví que esdevé perillosament humà, mortal, amb l'encarnació del Fill. Però, en Ell, la mort no interromp el joc diví, perquè jugar és estimar, i la culminació del joc és donar la vida per amor. El joc, aleshores, esclata en festa i l’Esperit Sant és l'alegria d’un Pare que recobra el seu Fill lliurat a la creu per amor.

Què té de complicada la Santíssima Trinitat? És complicat que un Pare jugui amb el seu Fill? Serà un misteri, però no em digueu que és enrevessat.

BENEÏDA COMPLEXITAT

[HOMILIA C-FS-PENTECOSTA (Ac 2,1-11)]

"Tots van quedar plens de l'Esperit Sant i començaren a parlar en diverses llengües, tal com l'Esperit els concedia d'expressar-se." L'Esperit no uniformitza, uneix respectant la rica complexitat de les coses i les persones. L'Església és així una rica complexitat animada per l'Esperit Sant.

Però ens cal aprendre a conviure amb la complexitat, a fugir de la simplificació, a no tenir por de la diversitat malgrat això faci més costosa la convivència. La complexitat és un dels principis de la vida humana. La vida humana no és difícil, és complexa, que no és el mateix. Hi ha molts matissos que interactuen, moltes perspectives diferents i complementàries que fan la vida contradictòria, però rica.

Ho veiem en la rica complexitat científica. La ciència precisa observar la màxima quantitat de fenòmens diversos, fins i tot contradictoris, per no enganyar-se i poder donar així resposta als problemes. Un sistema òptim és aquell que arriba a combinar la màxima complexitat en les dades, amb la màxima simplicitat en els principis. Aquell que aconsegueix condensar en una fòrmula simple, la gran complexitat dels fenòmens que observa. Conscient, això sí, de la provisionalitat de tot principi, de tota fòrmula, de la seva permanent perfectibilitat.

Ho veiem en la rica complexitat humana. Desgraciadament, som amants de les simplificacions, de la demagògia, de la caricaturització dels altres i de la realitat. «Tots els polítics són uns corruptes, tots els capellans són uns reprimits sexuals, tots els inmigrants són uns lladres.» Quanta menys tolerància a la complexitat, més propensió als totalitarismes, als radicalismes de tota mena, que no són més que una simplificació de la realitat, una reducció de la seva complexitat a les meves pors. Quina pena quan percibim l'altre com algú que em complica la vida, com algú que amenaça els de la meva tribu, com algú que és millor que desaparegui...

Ho veiem en la rica complexitat espiritual. Quina pena quan silenciem les nostres aspiracions espirituals: «No serveix de res... quina necessitat hi ha?... no et compliquis la vida... no et mengis el tarro...» Caiem en la il·lusió de l'encefalograma pla, de l'absència d'inquietuts, de preguntes, de recerques. No volem risc, l'ideal és la persona que funciona a cop d'estímul i no es pregunta res més, en una miope falta de perspectiva i d'horitzó. L'Esperit trenca aquesta inèrcia i ens deixa la casa potes amunt. Llengües de foc, alé de vida, vent impetuós... rica complexitat que crema i ho renova tot. Amb l'Esperit Sant rebem la complexitat com un regal i no com una amenaça.

EL NÚVOL DE L'ASCENSIÓ

[HOMILIA C-FS-ASCENSIÓ (Ac 1,1-11)]

Per a alguns, el núvol pot ser el símbol d’un Déu il·lusori i fantasiós, d'un Déu amant dels misteris i les cortines de fum. En definitiva, un Déu que il·lusiona els homes per un instant, però que torna al seu amagatall quan més el necessiten. Si és Déu, per què no es mostra d'una vegada? Si és Déu i ens estima, com és que té tantes coses a amagar-nos? Potser Déu no existeix i és per això que té molt a amagar, perquè en realitat no hi ha res a mostrar. El núvol no serà, doncs, la cortina de fum d'un Déu inexistent?

El núvol de l’ascensió no és, certament, d’aquest tipus de núvol. Es tracta d'un núvol, no d'una nebulosa. És el mateix núvol que planava sobre les aigües abans de la creació del món. És el núvol que va conduir els jueus pel desert, sovint a desgrat seu... A l'interior d'aquest núvol Moisès podia parlar amb Déu cara a cara... És el núvol que reposava sobre l’Arca de l’Aliança... És el núvol que va endur-se el profeta Elies... És el núvol del què surt la veu del Pare en el baptisme de Jesús: «aquest és el meu Fill, l’estimat, escolteu-lo». I és el núvol en el què vindrà el Fill de l’home a la fi dels temps. Aquest mateix és el núvol de l'Ascensió.

L’objectiu d’aquest núvol no ha estat mai tapar, dissimular, despistar; sinó tot el contrari, revelar, mostrar, ensenyar i manifestar. Res a veure amb una cortina de fum. Déu no juga al cuita a amagar, més aviat esvaeix el fum i esquinça el vel del temple, perquè el veiem, però no com nosaltres ens el voldríem representar, sinó tal com és.

Encara més, aquest núvol porta un nom en hebreu: la 'shekinà', és a dir, la “presència de Déu”. La presència de Déu està representada en la Bíblia com un núvol. D’aquí podem extreure també unes quantes conclusions.

Per començar, el núvol és un intermediari entre el cel i la terra. El núvol està format per l’aigua de la terra i l’aire del cel. Mirant només el cel podem quedar enlluernats i mirant només la terra podem quedar aclaparats. Gràcies al núvol, no quedem enlluernats quan mirem Déu i no quedem aclaparats quan mirem la terra.

Per continuar, es tracta d’un núvol que toca terra, que no sobrevola la nostra terra a vista d’ocell, des d’on es veu tan rodoneta. Qui entra en el núvol de la presència divina, torna a la realitat d’una manera encara més encarnada, estimant la terra i els qui l’habiten més que mai.

Potser això explica perquè la forma cristiana de donar glòria a Déu no és «estar-se mirant el cel», sinó «estar-se estimant la terra».

TORNARÀ

[HOMILIA DG-PQ-C06 (Jn 14,23-29)]

El moment més dur en una amistat és el moment de la separació. Qui s'alegra quan l'amic marxa? Tanmateix «si m’estimeu, us alegrareu de saber que me'n vaig.» I això com es menja?

El Ressuscitat prepara els seus per a la distància. Sense distància, no hi ha personalitat ni llibertat. Sortir del ventre de la mare és la primera distància que salvem amb més o menys dramatisme. Separar-se del seu pit, la segona. Deixar anar les seves mans i donar solet les primeres passes, la tercera. Passar del xiscle a la paraula, la quarta. I així, distància rere distància, anem prenent forma humana, la nostra, personal única i intransferible.

L’amor també demana distància, un espai pel reconeixement de l’altre en tant que diferent i complementari. T’estimo perquè ets com ets i no perquè et sembles tant a mi. Cal anar passant de l’amor fusional a l’amor personal. Es tracta d’un pas dramàtic, que fa mal, que es viu sovint com una pèrdua. Només amb el temps es reconeix el benefici de la distància.

Estem immersos en el temps pasqual, el temps que va de la resurrecció de Jesús a la seva ascensió, quaranta dies en què Jesús ressuscitat s’apareix als seus deixebles i els prepara per a la distància. Aquests quaranta dies són com l’adolescència de l’Església, temps per anar passant de l’amor fusional a l’amor personal; de la intimitat del cenacle, als sotracs de la plaça pública; de la presència càlida del mestre, a la seva absència dolorosa, però creativa. És la lenta i pacient gestació apostòlica de l’Església, en absència de l'Espòs.

«Me'n vaig, però tornaré.» Encara que nosaltres en alguns moments puguem defallir, l’Església no defalleix. L'Església vetlla el retorn de l'espòs i això la manté desperta. Potser havíem oblidat això? Potser ens havíem acostumat a la seva absència? Potser ens havíem muntat la paradeta pensant que ja no tornaria? Déu es serveix dels atacs, de la demagògia, del menyspreu i de la insignificància per despertar-nos i obligar-nos a carregar d'oli les llànties.

L'esperem a Ell, l'Amic, l'Espòs, i l'Esperit Sant ve a omplir d'oli, mentrestant, les nostres llànties. No són les nostres paraules, ni els nostres drets adquirits, ni les nostres tradicions humanes, ni quanta estructura sacralitzada... fins que Ell torni, és l'Esperit Sant el qui salva la distància.

COM JO

[HOMILIA DG-PQ-C05 (Jn 13,31-35)]

Jesús ens dóna un manament nou, inèdit, una primícia absoluta en això dels manaments. I és que estem acostumats als deu manaments, als codis ètics, als drets humans, a les normes de conducta i als manuals de bona educació. És així com funcionen les societats humanes, no només amb regles i normes que obliguen per defecte, sinó també amb manaments que orienten els esperits cap a un horitzó més alt i més noble.

Jesús es posa Ell mateix com a manament: «Tal com jo us he estimat...» no com us estimeu vosaltres, o «com s'estima la gent», o els amics a les pel·lícules, o com s'estimen els d'una mateixa ètnia, poble, nació o club de futbol, sinó «com jo». Jesús és pretensiós, molt pretensiós, és a dir, que té pretensions molt elevades pel que fa a nosaltres, vol que estimem molt, encara més, com ell.

Ser cristià és obeir aquesta pretensió de Jesús, i no rebaixar-la malgrat la nostra incapacitat manifesta. La pretensió de Jesús és molt més forta i agosarada que el nostre pecat, la seva oferta està molt per damunt de les nostres rebaixes. És per això que l'amor és per a nosaltres un manament, i no simplement un consell, un estat d'ànim o una inclinació natural.

L'amor és molt més que tot això, l'amor és l'absolut, el més sagrat; l'amor és el camí, la veritat i la vida; l'amor és l'únic que pot salvar les nostres vides del desastre, de l'absurd, de l'infern; l'amor és com Jesús, l'amor és Jesús, l'amor és Déu en Jesús.

Una cosa tan important no s'improvisa, no es treballa a les estones lliures. Una cosa tan important no és optativa. Davant el manament de l'amor de Jesús som lliures només en part, som lliures com ho som davant la vida i la mort: escull l'amor i viuràs, encara que moris; no escullis l'amor i t'arrossegaràs per la vida com un mort vivent.

Està bé que algú ens ho recordi de tan bona gana.

LES MANS DE DÉU

[HOMILIA DG-PQ-C04 (Jn 10,27-30)]

La Bíblia parla sovint de les mans de Déu. La mà de Déu és poderosa, el seu braç derroca els poderosos del soli i exalça els humils. Els braços de Déu són musculosos a l'Antic Testament i les seves mans són fermes, com els braços i les mans d'un guerrer capaç de sostenir l'escut i l'espasa.

Jesús ens parla també d'aquest Déu amb el braç fort i la mà poderosa. No és potser el braç musculat del guerrer, sinó el braç robust del pastor; i no sosté un escut i una espasa, sinó una ovella ferida i perduda.

D'on treu Déu aquesta força a les mans i aquesta potència als braços? Certament, no del gimnàs. No és un Déu que es complau en la seva majestat sobirana, com el culturista que fa peses hores i més hores davant d'un mirall.

Déu no treu la força de la seva magnificència, sinó del seu amor. L'amor muscula els braços de Déu i dóna una força increïble a les seves mans. Força per sostenir el cansat, per aixecar el caigut, per eixugar les llàgrimes del pobre i per embenar el ferit. Força per carregar-se l'ovella ferida a les espatlles, per tocar les nafres del leprós amb infinita tendresa, per protegir l'esclau del flagell de l'opressor.

Heu vist mai les mans de la mare Teresa de Calcuta? Heu vist com tocava els malalts? Mai unes mans tan lletges, tan arrugades, tan esquerdades, tan petites... m'havien semblat tan belles i tan fortes. El món està ple de mans com les seves, afortunadament Déu té tantes mans a les seves mans!

Definitivament, l'amor de Déu passa per les mans. Ningú no pot arrencar res d'aquestes mans, ni tan sols la mort. Els homes van voler arrencar el Fill de les mans del Pare i el van clavar a la creu, per un moment Déu va haver d'obrir les mans, però la força amb que el va tornar a agafar va ser tal que, junt amb el Fill estimat, es va endur la mort i va anorrear el pecat.

Per això no tenim por, per això oferim les nostres mans... perquè ara sabem del cert que no podíem estar en unes millors mans.

SANT ESMORZAR

[HOMILIA DG-PQ-C03 (Jn 21,1-14)]

Els pescadors feinegen de nit al llac de Galilea i recullen les xarxes a trenc d'alba. Aleshores, abans de tornar cap a casa, preparen unes brases i fan un bon esmorzar, amb pa, vi i uns quants peixos acabats de pescar. És el moment dels riures, de les anècdotes, del sentir-se viu i del dir-se que, malgrat la ingratitud del mar i la seva gasiveria, aquesta feina val la pena.

Però aquella nit, els set deixebles no pescaren res. Res vol dir res, ni tan sols quatre peixets per fer a la brasa. Una nit perduda i un matí sense esmorzar. Imagineu quin devia ser l'estat d'ànim dels set apòstols de l'Església naixent... i això que el Ressuscitat ja se'ls havia aparegut abans en dues ocasions! En fi, que els començaments són el que són i m'agrada que els evangelis no els vulguin magnificar.

I potser per això, perquè estaven desanimats, no el van reconèixer quan Jesús se'ls mostrà vora l'aigua. Bé, i també perquè devia haver una bruma matinal de mil dimonis i encara poca llum i la distància... Però van decidir fiar-se d'aquell desconegut que els convidava a tirar les xarxes a la dreta de la barca. A aquelles hores... tan aprop de la riba... quina bestiesa! Però, total, què podem perdre?

Aquest pas del desànim a la confiança, és la fe. Per què no intentar-ho? No perdem res i, en canvi, ho podem guanyar tot (ho deia Pascal). Quan ja no pots creure en tu mateix, ni en les teves forces, ni en la teva infinita capacitat d'omplir les xarxes... aleshores pots desanimar-te o confiar. El desànim et porta a tu mateix, però amb una particularitat diabòlica: quan més t'hi acostes més lluny estàs. La confiança et porta a Déu i, de retruc, als altres.

I així com Jesús va "celebrar" la seva mort amb un sant sopar, va voler celebrar la seva resurrecció amb un sant esmorzar, al voltant d'un foc, amb peix i pa coent-se sobre les brases, per celebrar la confiança, no la nostra, sinó la de Déu, que és la que de debò pot omplir les xarxes.

Un esmorzar: així de familiar, així d'entranyable, com el moment dels riures, de les anècdotes, del sentir-se viu i del dir-se que, malgrat les inclemències de la missió i la seva aparent escassedat, aquesta feina val molt la pena... no perquè nosaltres creguem en Ell, sinó perquè Ell creu en nosaltres.

VER O NO VER

HOMILIA DG-PQ-C02 (Jn 20,19-31)


«Feliços els qui creuran sense haver vist». Avui rebo aquesta benaurança del Ressuscitat com una revelació, perquè ara m'adono que jo no l'he vist mai, enlloc; no com el van veure els deixebles, no com el va veure Tomàs. Veure o no veure, aquesta no és la qüestió. La qüestió, avui com ahir, és creure o no creure.

Perquè l'únic que jo sóc capaç de veure són les ferides, la marca dels claus. Veig un món ferit, veig el dolor que travessa la seva història, com els claus van travessar les seves mans. Veig els marges plens de gent, i encara més gent passant de llarg, entre els quals també m'hi trobo jo. Veig una església ferida per les seves misèries presents, i doblement ferida per les seves glòries passades. Veig moltes preguntes que no porten enlloc i moltes respostes que no venen d'enlloc. Veig, oh tan clarament!, que no veig res.

Perdoneu-me la franquesa... i no em compadiu. No vull dreceres, no vull aparicions, no vull espectres, ni energies, ni 'crist sideral', ni cap altre mite, ni un final feliç. No vull veure el que tants altres no han pogut veure. És més, vull no veure, per no enganyar-me, per no trair la memòria de tantes víctimes de la història, per no trair la seva (la nostra!) única possible esperança: «feliços els qui, sense haver vist, creuran». No vull veure el que no van veure les víctimes de les cambres de gas, el que no van veure les víctimes del genocidi ruandès, el que no van veure les víctimes del terratrèmol d'Haití...

He vist massa, i per això em costa tant de creure. Confesso que he convertit el Ressuscitat en un ídol i la resurrecció en un mite. Confesso que he cregut per poder veure, i que he cregut massa ràpid el que creia veure. Confesso que he vist i que, per això, realment no he cregut, no en el Ressuscitat. Perquè d'ell no podem veure més que la marca dels claus i no podem creure més que a partir del rumor que ens arriba de lluny. Un rumor que travessa els segles i que surt de la boca d'aquells que no van creure tot i haver vist, d'aquells que van fugir, que el van negar, que van demanar proves, que es van amagar.

Un rumor que perviu avui en la veu oxidada d'una església tan poruga i tancada com l'església del cenacle. Però una església que conserva, malgrat totes les disfresses que amuntega, les marques dels claus que van crucificar el seu Mestre i Senyor, l'única imatge que ens pot fer creure, l'única penyora certa de la seva resurrecció i de la de tots els que en Ell, encara, esperen.

És per això que encara espero creure, tot i no ser capaç de veure.

AL·LELUIA!

[HOMILIA C-PASQUA (Jn 20,1-9)]

Ja fa un temps que l'Església està a l'ull de l'huragà mediàtic per l'escàndol dels capellans pederastes. Se l'acusa de no haver-los apartat a temps del seu ministeri pastoral, de no condemnar-los i d'encubrir-los. La majoria dels casos són de fa més de 30 anys, però això tant se val.

Cap cas de pederàstia és justificable, ni des del punt de vista moral ni des del punt de vista legal. L'Església s'ha equivocat al no tractar amb la deguda contundència molts d'aquests casos, sobretot perquè hauria d'haver preservat per damunt de tot els drets i la integritat dels més febles. Actitud que ha corregit inequívocament l'actual Papa, almenys des de 2005.

Dit això, deixeu-me que comparteixi una dada extreta de la meva experiència recent. En els darrers cinc anys, he conegut dos casos d'abusos sexuals a infants o adolescents. Tots dos casos s'han produït a l'interior de l'àmbit familiar. En tots dos casos, s'ha mirat de posar els mitjans per evitar el contacte de la nena amb el familiar pederasta, però en cap dels dos casos, repeteixo, en cap, no s'ha portat el cas al jutjat, i l'abusador continua amb la seva vida professional i familiar. Per què? Per diverses raons: per evitar l'escàndol, perquè "tampoc va anar més lluny", per què l'escarment ja ha estat prou fort, per no perjudicar a la família directa del pederasta... No dic que la solució sigui bona, però ha estat així. Això ha succeït, no el 1974, sinó després del 2005, i no en l'àmbit eclesial, sinó en l'àmbit civil. No és una justificació. És un aclariment.

A què ve tota aquesta introducció? Us ho respondré amb una altra pregunta: on era l'apòstol Pere quan crucificaven al seu Mestre i Senyor? Amagat i lluny de la creu. Tan lluny com ho ha estat l'Església en molts moments de la seva història. Però, qui pot acostar-se a la creu del Senyor? Qui pot beure el seu mateix calze? Qui pot? Ningú no pot acompanyar el Senyor en la passió, a no ser que el mateix Senyor li ho concedeixi.

Hi ha una desproporció en la manera d'atacar l'Església que va infinitament més enllà del que seria just. Hi ha una inquina, una perversió que superen en molt el seu mereixement objectiu. Antoni Puigverd donava unes xifres molt eloqüents al respecte: «las cifras del caso alemán revelan la magnitud del problema (¡210.000 casos censados desde 1995!) y, a la vez, la cuota de responsabilidad católica: sólo 94 casos corresponden a religiosos: un 0,045%» (Antoni Puigverd, Espinas de semana santa, La vanguardia, 29 març 2010).

Hem de denunciar aquest excès, però, més enllà de la resposta justa i decidida, ens ho hem d'agafar com una oportunitat d'acompanyar el Senyor en la seva passió. El Senyor ho permet en bé nostre.

L'Església sortirà molt pobre de tot això, sortirà flagelada. Ecce ecclesiam. Paguem pel que mereixem, i això és just; però també pel que no mereixem, i això és la creu. No la volíem, però aquí la tenim. Acollim-la, només si ens acosta al Senyor.

Pau ens recorda ben oportunament que «si morim amb ell, també viurem amb ell», i ara ens toca viure-ho. Potser morirem, però si morim amb ell (i només si és amb ell), ressuscitarem. Al·leuia!

EM RENDEIXO

[HOMILIA C-FS-RAMS (Lc 22,14-23,56)]

Som presoners de tantes “lleis” que ens prometen perfecció a canvi de submissió, que ens posen il·lusòriament en el lloc de Déu. "Si sóc el més alternatiu del món, seré una canya. Si sóc la més prima, tothom em mirarà. Si sóc el que millor toca la pilota, seré admirat. Si sóc el més recte y complidor, seré perfecte. Si sóc el més solidari, seré com Déu." No distingim la veu del temptador, avui amplificada: “sereu com déus”? I, així, sense saber-ho, anem acumulant un deute descomunal.

No ens enganyem, no és un deute generat per les nostres imperfeccions, no siguem moralistes. El deute és descomunal perquè està generat per la tirànica perfecció a la què ens hem obligat com a humanitat, sense Déu. Ens hem tret Déu del damunt i ens hem carregat un farcell infinitament més pesant: el de ser perfectes en lloc seu, superhomes. Nietzsche inmisericorde. Una humanitat que ha mort Déu, oferint-lo en sacrifici al Moloch del progrés, com un grapat de raïm a la taula de Dionís, ara obligada a omplir el buit deixat per Déu amb tota quanta impostura divinoide omple els escenaris i les televisions.

Som com el ric que ha aprés a camuflar la seva ruïna. I això ens arruïna encara més. ¿No entenem això: que el domini sobre el Bé i el Mal ens està vedat, que sobre aquest arbre no hi podem posar les urpes, que nosaltres som capaços només de desitjar el Bé, però no de fer-lo? Jesús ho tenia claríssim: “Per què em dius bo? De bo, només n'hi ha un, que és Déu” (Mc 10,18). Ell, que era just, no gosava atribuir-se quelcom que només correspon a Déu. Autèntic home religiós que no adora cap “llei” fora de Déu, cap “perfecció” fora del qui és la font de tota perfecció.

Però Déu ha cancel·lat el nostre deute clavant la factura a la creu. Els nostres números vermells, rentats per la sang de Crist (ara entenem la imatge?). No sóc perfecte, Senyor, perdona la meva vanitat. M’he volgut justificar a mi mateix, mitjançant l’activisme, l’art, el talent, les bones obres... Jo, que no sóc Déu, erigit en jutge de mi mateix i dels altres. Jo, pecador, nascut en la culpa, fugint de la culpa, maquillador de la culpa, comprant la meva innocència a baix cost al mercat negre de les perfeccions humanes.

Em rendeixo, per fi, em rendeixo davant la creu, de genolls, sí, per primera vegada, plorant, sí, per primera vegada, llàgrimes que no m’ofeguen en la impotència, sinó que em salven. Ara ho entenc, tan evident, tan a prop.

PEDRES

[HOMILIA DG-QR-C05 (Jn 8,1-11)]


Hi ha qui porta sempre les butxaques plenes de pedres: "aquesta dona ha estat sorpresa en el moment de cometre adulteri". Em puc imaginar la satisfacció dels acusadors: "t'hem enxampat!". Per fi, una víctima contra qui llençar les pedres: quin gust! Les pedres pesen a les butxaques i, al final, t'entren unes ganes irressistibles de provar la punteria sobre algú. Si vas tot el dia amb una pistola al damunt, és normal que t'agafin unes ganes terribles d'utilitzar-la.

Per ser honestos, tots portem alguna pedra a la butxaca. Ens delata el bulto. Tots pensem que algú és, en el fons, el culpable dels nostres mals, de la nostra insatisfacció, dels nostres fracassos: una persona, una institució, una circumstància històrica, un alumne, un professor, els polítics, l'església... Déu. Necessitem el boc expiatori, necessitem enxampar algú in fraganti, una proba que no es pugui refutar: un calmant, ni que sigui efímer, de la bèstia venjativa que portem a dins.

Escrivia un alumne en un examen: "fins que no desaparegui del tot la religió, la humanitat no serà lliure". Ho va llegir a Internet i li va agradar. Quina pedra més bona, tu, aquesta és de les grosses! Feia dies que la portava a la butxaca i es moria de ganes de llençar-la. Com que feia referència al pensament de Feuerbach, va trobar l'ocasió ideal en l'examen de reli. Li vaig posar un 9, amb un comentari al costat: "Les reflexions són bones, llàstima que les llencis com si fossin pedres."

Què pot Déu contra les pedres? Què pot Déu contra la necessitat tan (in)humana de trobar un culpable de tots els mals amb qui descarregar les pedres? Pot donar-nos la força per buidar les pedres que portem a la butxaca. Jesús anava sense pedres a la butxaca i això l'autoritza a adreçar-nos aquesta frase que hauríem de portar gravada al front, per no oblidar-la mai: "qui no tingui cap pecat que comenci a tirar pedres".

Pecar és greu, però tirar pedres és molt pitjor.

PORTES OBERTES

[HOMILIA DG-QR-C04 (Lc 15,11-32)]

Una casa amb les portes obertes és la metàfora domèstica d'un Déu amb els braços oberts. La raó última de les coses, el fonament de tot allò que existeix, l'energia còsmica universal, l'ésser suprem i absolut... és un pare i té els braços oberts. Un Déu a la porta, aquest és el Pare de Nostre Senyor Jesucrist.

I quan les portes estan obertes, pots entrar, però també pots sortir. Hi ha qui surt i no torna mai. Hi ha qui no surt perquè sempre s'ha trobat a gust a dins. Hi ha qui surt, i algun dia torna a entrar. Hi ha qui no ha sortit mai, però tampoc no ha acabat d'entrar. En aquesta paràbola, Jesús s'interessa per aquests dos últims casos.

El fill petit va haver de sortir per poder entrar de debò. Va haver de marxar molt lluny per arribar tan a prop. De vegades hem d'anar a l'altra punta del món per arribar a casa nostra. Conec gent que ha recorregut mig món, que ha fet incursions en les més diverses tradicions religioses, per finalment acabar abraçant la fe de la seva infància; només perquè han pogut per fi reconèixer, darrera la caricatura desfigurada d'una religió esclerotitzada, el pare amb els braços oberts.

El fill gran, sense haver sortit mai, resulta que encara no havia entrat de debò. Típic guardià de la porta que ni entra ni deixa entrar. Porta tant de temps a casa que al final es creu amb el dret i el deure de gestionar-la. Es reserva el dret d'admissió i l'administra segons uns criteris cada cop més estrets i curts de vista. Oblida que la casa no és seva, sinó del pare. I viu trist perquè té un retret a la recàmera que no ha acabat mai de disparar. Té un deute pendent amb Déu i encara no l'ha saldat: per ser tan bo i tan fidel, per no haver marxat mai ni haver trencat un plat.

I a tot això, el Pare què? Doncs ell, a la porta. Ens el trobem a la porta quan marxa el fill petit... amb les mans obertes per donar-li l'herència que li és reclamada, sense preguntar-li res. Ens el trobem a la porta quan torna el fill petit... amb els braços oberts per acollir-lo i restituir-li el nom i l'heretat, sense preguntar-li res. Ens el trobem a la porta quan arriba el fill gran de la feina i no entèn res i se n'escandalitza d'un pare injustament generós amb els dolents... per acollir-lo i convidar-lo a entrar també, d'una vegada.

Aquestes són les paradoxes de l'amor, pel que fa a Déu i a la seva casa. Cadascú té la porta de la casa com vol, qui som nosaltres per discutir-li a Déu com ha de tenir la seva?

TENIM UN NOM

[HOMILIA DG-TO-C03 (Ex 3,1-15)]

Al desert també s’hi pot anar fugint. Moisès busca un espai verge, que no mostri les traces del seu passat. Busca un canvi d’identitat, una operació de cirurgia estètica, un passaport nou... Busca sorra per a esborrar el nom i la història. Al desert hi anem buscant una cosa, però sempre en trobem una altra. Afortunadament.

I què és el que troba Moisès? Un nom... el seu nom. Déu li retorna el nom i la història de la qual fugia. "Moisès" vol dir “rescatat de les aigües”. No pots fugir del teu nom: oi que vas ser rescatat de les aigües?, doncs ara vés i rescata els teus de les seves aigües. Oi que algú et va ficar en una cistella a mitja nit i et va acompanyar en la teva travessia per les aigües?, doncs ara vés tu i fica el poble en una cistella a mitja nit i acompanya’l en la seva travessia per les aigües del Mar Roig.

Que trista és la vida sense algú que ens posi contra les cordes del nostre nom i de la nostra història, algú que ens doni una missió, un motiu per a enfocar la nostra vida, una orientació vàlida avui i sempre, i no només mentre duri el bon rotllo. Què trista és la vida, que inhòspit el món, si no es poden fer opcions per sempre; per por, per incertesa, per comoditat o per manca d’un Déu que ens les exigeixi i ens les validi (i ens les sostingui!).

I ara ve la segona part: un cop Moisès ha rebut la missió que va associada al seu nom, vol saber qui és aquell que l'envia, quin és el seu nom. Moisès rebrà una doble resposta.

La primera resposta és una evasiva: “Jo sóc el que sóc.” El Senyor no té nom, ell és el Nom, la font de tots els noms. Déu té nom però no té mot, ja què el nom del Senyor no pot ser retingut en un mot. Per això els jueus llegeixen una cosa i en pronuncien una altra: llegeixen “yhwh” (yahvé) i pronuncien “adonai” (el Senyor) o "ha shem" (el nom). Déu és més que un mot, una credencial, una definició, una idea... i jo afegiria també més que un sentiment i una sensació. No es pot pronunciar el nom de Déu amb els llavis, només es pot pronunciar amb la vida. I això ens dóna pas a la segona resposta.

La segona resposta és al·lusiva: “Jo sóc el Déu del teu pare, Déu d’Abraham, Déu d’Isaac, Déu de Jacob.” El Senyor és el Déu de les persones i les seves històries. El nom de Déu està ple de noms. Ell és el Déu d’Abraham, que significa “pare de molts pobles”. El Déu d’Isaac, que significa que “ha rigut” davant la increïble promesa de Déu. Déu de Jacob, que significa “l’emprenyador” perquè, malgrat ser el petit, va emprenyar fins a obtenir l’herència, prefigurant el nom d’Israel com aquell poble que no es conforma, que lluita fins i tot amb Déu i assumeix les marques que deixa aquesta lluita.

I ara ve la conclusió. Déu té un nom molt llarg, tan llarg com la història que emprèn amb el seu poble i que arriba fins a nosaltres. Dir el nom de Déu és dir tota aquesta història que per a nosaltres és salvació. I precisament salvació és, en hebreu, el nom de Jesús (Yeshua). Per a nosaltres, el nom de Déu passa per Jesús, nosaltres creiem en Déu per mitjà d’ell, nosaltres creiem en el Déu que ell va creure, la nostra fe és la seva fe, el seu nom és el nostre nom i entre tots seguim omplint de noms l’únic i inesgotable nom de Déu.

Tenim un nom... ara només falta que, com Moisès, el vulguem portar.